ELECCIONS 2019

València, l'objectiu capital del PSPV

Convençuts de la continuïtat del Govern del Botànic a la Generalitat més enllà de 2019, l’objectiu capital dels dirigents del PSPV-PSOE és la ciutat de València, on asseguren estar en condicions de liderar el pròxim equip municipal. Els xocs reiterats amb Compromís evidencien que la tensió pels comicis ja es palpa al cap i casal, on la jove Sandra Gómez, de 33 anys, ha estat proclamada alcaldable socialista. Ha d’aconseguir que 20.000 dels 100.000 votants que va tenir Joan Ribó en 2015 s’inclinen per ella a les eleccions de 2019. No és fàcil, però a la sala de màquines del partit noten que el vent bufa a favor.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Entre el barri del Cabanyal i el districte electoral 14 de Nova York hi ha 6.000 quilòmetres de distància, i entre la política nord-americana i la valenciana les diferències són notables, però al PSPV-PSOE n’hi ha que estableixen un paral·lelisme entre Sandra Gómez, la seua alcaldable, de 33 anys, i Alexandria Ocasio-Cortez, que la setmana passada, als seus 28 anys, va convertir-se en la congressista més jove de la història dels Estats Units.

Gómez encarna el Valencian Socialist dream: nascuda a l’entorn proletari dels Poblats Marítims, filla d’un interventor de Renfe afiliat a la UGT i d’una mestressa de casa, va sentir-se atreta pel lideratge de José Luis Rodríguez Zapatero i va demanar l’alta a les Joventuts Socialistes l’any 2004. Va estudiar el grau doble de Dret i Administració i Direcció d’Empreses (ADE) a la universitat pública i, gràcies a les seues notes, va ser contractada ràpidament per Garrigues, el principal bufet d’advocats de l’Estat. Més tard va fundar el seu propi gabinet, Gómez Belenguer, que exerceria l’acusació particular socialista al cas Nóos. Va estrenar-se com a edil en 2015, quan els socialistes van retornar al govern perdut en 1991. Com a regidora de Protecció Ciutadana va esdevenir la primera dona al capdavant de la policia local. I des de 2016, quan va passar a assumir l’àrea de Desenvolupament Econòmic Sostenible i Turisme, gestiona aspectes com l’ocupació o el foment a la innovació.

Porto-riquenya de naixement, Alexandria Ocasio-Cortez és filla d’una mestressa de casa i d’un comerciant del sud del barri del Bronx, l’entorn urbà on ella va créixer. Llicenciada en Economia i Relacions Internacionals per la Universitat de Boston, a les primàries demòcrates d’enguany va ser capaç de derrotar Joe Crowley, de 56 anys, home fort del partit.

Gómez va treballar activament en favor de Susana Díaz a les primàries del PSOE de 2017, fins al punt de pronunciar el discurs més vehement contra Pedro Sánchez i la seua mà dreta, José Luis Ábalos, veterà militant de l’agrupació de València Nord. Tanmateix, a les primàries locals de febrer d’enguany va ser escollida secretària general en detriment de Maite Girau, la candidata predilecta d’Ábalos, qui fou elevat a la secretaria d’Organització federal pel victoriós Sánchez.

Imatge de Gómez per a les primàries del PSPV que van designar-la, sense competidor, alcaldable a la ciutat.

Calma després de la batalla

La consolidació de Gómez al PSPV de la ciutat de València és evident. Malgrat que el bloc opositor li retreu la manca d’integració a l’executiva, no li han presentat un aspirant alternatiu a les primàries per designar l’alcaldable, raó per la qual ha estat proclamada candidata automàticament. L’arribada de Sánchez a La Moncloa l’ha beneficiada. D’una banda, perquè Ábalos ara també és ministre de Foment, i de l’altra, perquè el poder és el millor antídot contra el soroll. Entre els socialistes del cap i casal tenen l’esperança de completar un repòquer que no tenen a les seues mans des del llunyaníssim 1991: alcaldessa, president de la Diputació, president de la Generalitat i president del Govern espanyol.

Les seues expectatives creixen en comprovar els nervis del seu gran rival per l’esquerra. Perquè a Compromís entenen que Joan Calabuig, el predecessor de Gómez, era un candidat molt més assequible. Però aquell va emigrar l’estiu de 2016 —en complir-se el primer any de mandat— com a delegat del Consell per a la Unió Europea i Relacions Externes. Així, els últims mesos, diversos membres de Compromís han atacat el PSPV de la ciutat i la mateixa Gómez, que n’és la primera tinent d’alcalde.

A l’abril, la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, va homologar al seu compte de Twitter el PSPV local amb els “partits ultres” per haver comunicat que les seus socialistes oferirien “assessorament” i “acompanyament” a les persones que volgueren beneficiar-se de la renda d’inclusió acabada d’aprovar pel Govern valencià. Segons Oltra, era una manera de “generar pleitesies aprofitant-se de les necessitats de la gent”.

Els retrets mutus van ser incendiaris, sempre cirsumscrits a les xarxes socials i sense la participació de Gómez, que va refugiar-se en el silenci. La campanya informativa del PSPV va continuar activa i Ribó va mostrar el seu malestar pel tuit d’Oltra: “No vull utilitzar aquests termes. No perquè no els compartisca, sinó perquè preferisc no fer-los servir”.

L’ofensiva socialista tot just havia començat. El 15 de març, en una conferència de premsa que havia semblat una mascletada, Sandra Gómez ja havia advertit que el PSPV faria escoltar, a partir d’aleshores, la seua “veu pròpia i diferenciada”. “Que liderem unes determinades àrees no implica que no tinguem una opinió formada sobre la resta de regidories”, subratllava. Al costat seu, el portaveu de l’executiva del partit, Borja Sanjuán, de només 25 anys, encara hi afegia emoció: “El vot a la ciutat no està petrificat, és molt voluble”.

Els dos àmbits de gestió més polèmics de l’anomenat Govern de la Nau han estat els de Mobilitat Sostenible i Cultura Festiva, que dirigeixen respectivament Giuseppe Grezzi i Pere Fuset, de Compromís. La premsa conservadora s’hi ha acarnissat de valent i el PSPV no ha deixat passar l’oportunitat de dir-hi la seua. De fet, ja ha organitzat dos seminaris de debat sobre les Falles —els dies 4 i 5 de maig i aquest cap de setmana passat, els dies 9 i 10 de novembre— i un altre sobre polítiques de mobilitat, el 22 de setembre, al qual van acudir experts en la matèria i representants de París i Barcelona. Uns fòrums que tindran continuïtat i que perfilaran el programa socialista.

Sandra Gómez i Pilar Bernabé presenten les primeres jornades sobre Falles del PSPV, que van tenir lloc el maig passat.

Les suspicàcies sobre les intencions futures del PSPV en aquestes dues matèries van contribuir a enrarir l’ambient. Que personatges radicals com Pepe Herrero o Jesús Hernández Motes acudiren com a espectadors a les jornades sobre Falles va irritar Compromís, que n’ha patit la virulència —i la impunitat— amb què actuen dins del món de la festa.

El clímax d’aquesta escalada de tensió arribaria al setembre. Molesta per la negativa dels socis de Compromís i València en Comú —en bona mesura, Podem— a validar el PAI del Grau, Sandra Gómez va deixar entreveure que la continuïtat de l’acord de govern surava en l’aire: “Aquest pacte va fer-se a les eleccions de 2015, veurem què passa a les següents”. Pocs dies després, una campanya de la seua regidoria adreçada als desocupats majors de 55 anys desencadenava un altre xoc dialèctic. Un telèfon de color roig instal·lat al carrer de Colom sonava cada 10 minuts i informava qui el despenjava sobre les eixides laborals que l’Ajuntament oferia a aquest col·lectiu de ciutadans. La imatge de Sandra Gómez, amb el telèfon a la mà i el somriure a la boca, va enervar càrrecs significats de Compromís.

En especial Marian Campello, diputada a les Corts, que va escriure-li a través de Twitter: “El Servef ofereix assessorament de qualitat i confidencial per a la rercerca d’ocupació. No cal un telèfon roig en ple centre de València per assessorar ningú. Deixa el telèfon a casa per no trucar-los (ni humiliar-los)”. A continuació explicava que, per tal d’accedir a un dels 80 llocs de treball creats per l’Ajuntament, calia agafar el telèfon quan sonara enmig del carrer. Gómez va acusar Campello de “mentir deliberadament” i va exposar el seu malestar en una reunió del govern.

Els estira-i-arronses del cap i casal van colar-se, fins i tot, al debat de política general de les Corts valencianes. Mentre s’adreçava a Ximo Puig, el síndic de Compromís, Fran Ferri, va decidir fer un “apunt” que “potser resulta incòmode, però que trobe necessari i que necessite dir”. Sense citar expressament ningú, lamentava que “fa unes setmanes, en una situació de nerviosisme, una important dirigent local progressista posava en dubte la repetició del Botànic a la ciutat de València amb un ‘ja veurem’ que sonava a incertesa”. Definitivament, Sandra Gómez era el malson de Compromís.

Enquestes i sensacions

Al PSPV ja no es conformen a reeditar el Govern de la Nau. Volen liderar-lo. Una enquesta publicada recentment per El Periódico de Aquí assenyala que el PSPV obtindria 9 escons, 4 més dels que ara té, mentre que Compromís en baixaria 2, i es quedaria amb 7. València en Comú, de la seua banda, en guanyaria un i se’n situaria amb 4. El bloc d’esquerres, per tant, sumaria 20 dels 33 regidors del consistori.

Per bé que no tan optimistes, els socialistes treballen amb unes dades que els situen frec a frec amb Compromís. A Ferraz també opinen que València és la principal gran alcaldia que pot recuperar el PSOE, atès que a Madrid encara no disposen ni de candidat i que a Barcelona la pugna és entre Ada Colau, Manuel Valls i Ernest Maragall. A la sala de màquines del PSPV parlen d’una “tempesta perfecta” en què concorren tres factors.

En primer lloc, la convicció que l’any 2015 ja van tocar fons, en rebre 58.338 vots sobre un cens de 420.307 electors, que van materialitzar-se en 5 regidors de 33. En 2016, els estudis demoscòpics ja els atorgaven d’un a dos regidors més pel retorn d’una part dels votants que havien optat per Compromís i València en Comú. En segon lloc, hi juga a favor l’efecte arrossegador d’ostentar la presidència de la Generalitat, gràcies a la qual, per primera vegada en molts anys, el PSPV supera a les enquestes la mitjana estatal del PSOE. No debades, els socialistes preveuen un increment sensible a totes les ciutats mitjanes i grans del País Valencià on van afonar-se ara fa tres anys i mig. En tercer lloc, l’arribada de Pedro Sánchez a La Moncloa ha situat el seu partit al centre del tauler polític i li ha proporcionat un repunt notable en intenció de vot. És molt més senzill marcar l’agenda des del Govern que no des de l’oposició, cosa que aplana el camí al reenamorament de molts exvotants socialistes.

Entre els dirigents hi ha la certesa que en 2015 va operar un vot de càstig a la corrupció del PP governant i al bipartidisme en general que ara, amb una crisi econòmica molt menys intensa, no es dona. També pensen que Puig, pel seu tarannà moderat, aporta un plus de vots que quatre anys abans, com a candidat a la Generalitat, no aportava. Apunten que Puig ha tingut molta més presència pública que no Ribó i que trepitjarà el cap i casal bastant més que en 2015.

Davant la “campanya defensiva” que sospiten que farà Compromís per lligar en curt el votant de 2015, el PSPV plantejarà una “campanya expansiva” a la captura del votant perdut. S’adreçaran, sobretot, als electors dels barris perifèrics —Cabanyal, Benimaclet, Orriols, Campanar, Olivereta, Patraix...— on Compromís va ser capaç de seduir molts antics votants del PSOE de classe i edat mitjana, fills i filles de votants socialistes tradicionals. Hi contraposaran la “modernitat” que segons ells encarna Gómez enfront de Ribó, qui pensen que no ha rendibilitzat l’alcaldia tant com ho han fet Manuela Carmena a Madrid o Ada Colau a Barcelona.

Gómez, acompanyada per José Luis Rodríguez Zapatero i Ximo Puig en una imatge de 2016. / EFE

La convivència de Compromís, PSPV i València en Comú al consistori ha palesat les maneres diferents d’acarar projectes urbanístics o empresarials que els uns consideren bons per a la ciutat, i els altres, merament especulatius. “N’hi ha que tenen por del progrés i de l’arribada de diners”, s’indignen els socialistes posant exemples com els PAI de Malilla i del Grau, l’hotel de La Marina, el projecte universitari que uns inversors havien ideat al Cabanyal o el pavelló esportiu sufragat per Juan Roig sobre terrenys públics.

“Pràcticament no hi haurà moviments de vot interblocs [esquerra-dreta], seran moviments intrablocs”, avancen, “en 2015 molts votaren Compromís sense saber què eren, atrets per Ritaleaks i per la denúncia de la corrupció d’Oltra”. Al PSPV asseguren que no creuaran “les línies roges que ha creuat Compromís” i que València en Comú no restarà al marge de la seua ofensiva: a penes ha executat el 7% del pressupost destinat a habitatge, la principal àrea que gestiona.

“No” a Ciutadans

Entre els seus companys de partit, Sandra Gómez detecta una il·lusió que mai no havia palpat abans d’unes eleccions municipals. “Alcaldessa”, li diuen molts. Ella, en canvi, no vol fer volar coloms.

“Cap enquesta no determina res, són purament orientatives, però és cert que, des de fa dos anys, percebem un increment de la confiança ciutadana cap al Partit Socialista”, diu. “L’objectiu consisteix a generar més confiança que ningú, el nostre partit ja no arrossega la imatge de divisió o de feblesa política que va poder transmetre en el passat.”

Quan gira la vista enrere, Gómez destaca “l’esforç” que va fer el PSPV en formar part d’aquest govern de coalició. “Podríem haver-nos-en quedat fora, com va fer el PSOE en unes altres ciutats importants, però vam voler adquirir un compromís amb els ciutadans per tal de dotar d’estabilitat del govern local i de consolidar el canvi”, afirma alhora que remarca el “pes” de les àrees en mans socialistes: “Turisme, Protecció Ciutadana, Desenvolupament Econòmic, Urbanisme... Si no, les coses potser no haurien funcionat tan bé”, ironitza. “Ara hem de visibilitzar tot allò que hem fet: liderant l’àrea d’Hisenda, hem eixit del pla d’ajust imposat pel Govern de l’Estat, en matèria d’ocupació hem fet que València siga una de les grans ciutats on més ha descendit la xifra de desocupats, hem tirat endavant els plans urbanístics del Cabanyal i de Malilla...”, enumera.

Però, en efecte, Sandra Gómez focalitzarà la campanya en les seues intencions de futur. “El nostre projecte estarà molt treballat, no serà improvisat com el del PP, que a sis mesos de les eleccions encara no disposa de candidat”, comenta. “Porten tres anys sense fer absolutament res, estan desapareguts en combat, quina credibilitat han de generar?”, es pregunta. Unes acusacions que estén a Ciutadans, als quals, a més de “treballar poc”, els retrau l’“oposició oportunista” que han dut a terme en aquest temps. “L’única cosa que ha fet Ciutadans és sumar-se a qualsevol polèmica que sorgira a la ciutat. Tenen un lideratge incapaç, no sabem què pensen de qüestions com la mobilitat, les Falles, l’ocupació o el turisme... Els fa por prendre una posició concreta, es neguen a quedar malament amb ningú i tot això els ha fet caure en una oposició buida, de foto fàcil”.

“No pactaré amb Ciutadans, som l’oli i l’aigua, com hauria de pactar jo amb algú com Fernando Giner?”

A Compromís, per contra, Sandra Gómez no el considera un enemic: “Tenim posicionaments diferents en alguns temes, però compartim objectius i no hem de transmetre, de cap manera, una imatge de divisió. El nostre veritable enemic és la dreta. No confrontarem amb uns socis amb els quals haurem d’entendre’ns de nou d’ací a sis mesos”. Per això s’estima més obviar les paraules “manipulades” de Ferri al debat de política general i la fake new de Campello sobre la campanya del telèfon roig. “Coses com aquestes generen desconfiança entre els ciutadans i entre els respectius equips”, es plany. Ara bé, Gómez es declara “molesta” per “les declaracions d’Àgueda Micó [coordinadora nacional del Bloc] en què deia que els governs d’esquerra només pot garantir-los Compromís... És completament absurd que manipulen així, nosaltres som una part indestriable d’aquests governs”.

“No pactaré amb Ciutadans, som l’oli i l’aigua, com hauria de pactar jo amb algú com Fernando Giner? No pactarem amb Ciutadans, no ho farem”, sentencia. “No contemple cap altre escenari que liderar aquesta ciutat amb un acord progressista, el 26 de maig de 2019 se sabrà qui encapçala aquest govern de progrés, si Compromís o nosaltres”.

 

La tàctica de Compromís

Amadeu Mezquida, secretari del grup municipal de Compromís, va dissenyar la reeixida campanya de Ribó en 2015. La confiança dels socialistes no el neguiteja tant com podria semblar. Això sí, admet que les diferències amb la campanya anterior són palmàries.

“En 2015 es veia clar que el model econòmic, polític, social i de valors del PP de Rita Barberà ja s’havia esgotat i Compromís va erigir-se, en aquest sentit, com l’alternativa a allò que estava desapareixent”, explica Mezquida. “Si fa no fa, el 20% dels nostres votants provenien del PP; no tots eren de dretes, sinó que votaven sistemàticament Barberà fins que van veure’s afectats per l’empobriment de la part baixa de la classe mitjana com a conseqüència de la crisi”, detalla.

“Vam trobar-nos un Ajuntament arruïnat i un aparell administratiu rovellat pel pas dels anys i per l’aprimament forçat per la llei Montoro”, recorda Mezquida. “La gent ha percebut el canvi de rumb, ara les prioritats són de caire social, a València ja no se li talla la llum ni l’aigua ni el gas a qui no ho pot pagar, hem aturat els desnonaments per execució d’hipoteca bancària… I hi ha un canvi de paradigma respecte a la concepció de la ciutat mateixa: en polítiques de mobilitat, per exemple, València anava 25 anys per darrere”, emfasitza.

“El nostre enemic són les polítiques reaccionàries, no el PSOE ni Sandra Gómez”, diu Mezquida

“La gent ha de plantejar-se si prefereix un aprofundiment d’aquestes polítiques o un retorn de la dreta”, resumeix mirant cap a la primavera. “El nostre enemic són les polítiques reaccionàries que s’escampen pel món, no ho és ni el PSOE ni Sandra Gómez”, observa. En canvi, sosté que “si Compromís no ocupara l’alcaldia, no hi hauria tanta estabilitat, perquè Joan Ribó representa una pluralitat que els partits del bipartidisme, acostumats a les majories absolutes, no gestionen tan bé”.

Joan Ribó, Mónica Oltra, Giuseppe Grezzi i més càrrecs de Compromís circulen en bicicleta per la plaça de l'Ajuntament de València. / EFE

Comptat i debatut, la meta de Compromís consisteix a “mobilitzar la gent d’esquerres, fer-li entendre que cal anar a votar”. I és que el marge per què l’esquerra governa l’Ajuntament —17 regidors a 16— és molt més estret que no el del Govern del Botànic —55 diputats a 44—, raó per la qual “cal convèncer tothom que l’any 2019 ens la juguem novament”.

L’efecte alcalde que acostuma a beneficiar el partit que posseeix la vara de comandament és un factor que Compromís espera rendibilitzar. “Joan Ribó ha sabut transmetre un canvi harmònic entre les diferents velocitats —i, en ocasions, els diferents rumbs— que proposa cada grup”, exposa Mezquida . “És un home tranquil, procliu als consensos, contràriament a la imatge de radicalitat que s’entesta a vendre’n la premsa conservadora”, afegeix.

“Veig més plausible la mobilitat intrablocs que interblocs de 2015”, coincideix a predir Mezquida, “és més fàcil un sorpasso de Ciutadans al PP que no que l’esquerra amplie el seu marge sobre la dreta”. No descarta, però, que Compromís supere els nou regidors actuals, ja que la coalició valencianista ha posat l’accent “en les polítiques que la gent considera centrals, com ara l’ocupació, la precarietat laboral, el model de ciutat que volem o les polítiques socials, que aglutinen la majoria de ciutadans”. “No es tracta d’atraure nou creuers setmanalment ni de fer grans esdeveniments, macrocontenidors culturals o projectes inviables, tot ha de ser racional perquè tot siga viable”, conclou.

Conscients que havien centrat massa la mirada en Sandra Gómez, a Compromís s’han proposat no parlar-ne. No volen fer-li la campanya, sinó que continue com a número dos del govern local.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.