—Què el porta a llançar la proposta de primàries?
—Parteix d’una diagnosi que creu que la nostra cultura política està en crisi o decadència. La tardor passada, el sistema de debat péblic i com articulem la política catalana ha arribat al seu límit. Hi ha un trencament entre les institucions i la gent que va sortir a defensar els col·legis. Cal aprofitar la mobilització que hi ha a la política catalana i en lloc de folkloritzar-la l’hem de polititzar. Hem d’aprofitar-ho per ficar-hi nous elements de tecnologia política que fan que hi hagi més rendiment de comptes per part dels polítics.
—Què ha passat amb la cultura política catalana?
—La cultura política del catalanisme fins al màxim on es podia dur és el 30 de setembre. El que va passar l’1 d’octubre, el que va passar en el moment quan la gent va decidir no moure’s quan la policia els ho va ordenar, en aquell moment es va trencar el fons de la cultura del catalanisme. Des d’aquell moment la nostra política ha anat en decadència. El catalanisme és una ideologia que serveix per dir als catalans què han de fer per respondre a les demandes de Madrid. Serveix per explicar-nos què hem de fer per no enfadar-los. Això es filtra en la manera com molts periodistes són servils als poders, es filtra a les universitats, a la literatura, a la recerca, a la societat. Hi ha una mentalitat de subordinació absoluta i de no alterar la pau social.
—Quan s’ho planteja, tenia la garantia que algun partit li donaria suport?
—No. Era la idea que fos així. La meva experiència diu que si tens una idea i la poses en circulació amb un manifest amb gent de diversos sectors, la idea no és de ningú i és de tothom. Així, el que passa és que la idea es degrada i es crema per sempre. Jo vaig creure que ho havia de presentar per la via Mourinho, sortir al mig del camp sol i que et xiulin a tu. Jo intento que la idea penetri per si sola, sense cap altra força que la qualitat de la idea i la persuasió de l’argument. D’aquesta manera, si algú vol potinejar-la, primer m’ha de matar.
—No va parlar amb els partits?
—Quan vam començar això, sabíem que hi havia partits amb més incentius per entrar i d’altres amb menys incentius. Els partits petits en tenien més i els grans menys. Per tant, per l’ordre era Demòcrates, Junts per la República, PDeCAT i ERC. Així ha estat. Tinc molt bona relació amb l’Antoni Castellà i gent de Demòcrates, però també amb gent d’ERC. La setmana abans de llançar la idea vaig trucar a l’Antoni Castellà, l’Alfred Bosch i al Xavier Trias i els vaig explicar el contingut de la conferència. Ningú més ho sabia. També vaig enviar una còpia als presos.
—Aquests plantejaments que fa, però, no serien més propis d’algú que aspira a governar la Generalitat?
—Una cosa són les primàries i l’altra la candidatura. Jo m’he estat de parlar de la candidatura perquè no s’identifiqués la proposta de les primàries amb una candidatura. Però bona part de la meva conferència inicial és el projecte per Barcelona. La meva motivació és Barcelona, és allò per a què em porto preparant molt temps i és on crec que hi ha una carència de discurs més forta. L’independentisme no té projecte per a Barcelona. Els altres tampoc. La globalització s’ha endurit molt, ho farà més, i Barcelona està a la intempèrie. El món municipal és l’únic lloc on es pot fer política. El Parlament i el Govern estan morts per una temporada.
—També ho emmarca en el boom de les ciutats. Per què té sentit un procés d’emancipació nacional en aquest context?
—Que hi hagi un retorn a les ciutats no és excloent amb booms d’altres coses. A més, el món de les ciutats és el món de Catalunya. És el món contrari a la forma d’Estat de la modernitat, Estats com Espanya, França, Alemanya, Itàlia, Rússia. Aquest món és autoritari, d’exèrcits, menys democràtic. En el món de les ciutats és on hi ha la possibilitat que Catalunya tingui alguna oportunitat al món. Catalunya és en una xarxa de ciutats. Barcelona és dins la xarxa que va de Nàpols fins a Alger, passant per Marsella. Barcelona és el centre del Mediterrani occidental. Per tant, necessita un espai on emancipar-se.
—Des que va fer el pas endavant amb això s’ha criticat molt que algú que viu a Nova York ara vulgui ser alcalde de Barcelona...
—A mi em sembla una virtut. Hauríem de voler que la gent aprengui coses a fora i després vulgui tornar. De la mateixa manera que és bona notícia que una persona que ha estat primer ministre de França vulgui ser alcalde de Barcelona. El senyor Manuel Valls és el català que ha tingut més poder al segle XXI, potser frec a frec amb Joan Clos, que dirigeix una agència de les Nacions Unides sobre habitatge molt poderosa. Segon, marxar fora en aquest segle no és el mateix que al segle XIX. Durant aquests deu anys que estat fora he participat de l’esfera pública catalana. I tercer, la política catalana és un joc d’extorsions perquè som un país petit i ocupat. Haver estat a fora m’ha donat més llibertat. La presento abans de tornar perquè és quan sóc més fort.
—Creu que el fet que faci un plantejament liberal per a Barcelona pot allunyar persones d’esquerres de les primàries?
—Vaig marxar de Catalunya essent un liberal clàssic i he tornat essent un pragmàtic en el sentit americà. És una ideologia que als EUA és més aviat d’esquerres que diu que ens hem de fixar en les conseqüències de les nostres accions. Dit això, crec que el 99% de la gent de Barcelona estem al mig dels dos extrems, els que creuen que tot ho hauria de fer l’estat i els que creuen que ho hauria de fer el mercat. Hem de ser antidogmàtics. No crec que la meva fama de liberal hagi impedit que ERC se sumi a la idea de primàries. Tenen una estratègia a llarg termini que diu que han d’estar oberts a pactes amb els Comuns i el PSC i després creuen que hi ha una oportunitat real que Bosch guanyi sol les eleccions. No passarà. Si el problema és que creuen que sóc massa liberal per a la gent, haurien de sumar-se a les primàries perquè sabrien que les guanyarien sense problemes.
—Em referia a l’hora d’arribar a persones individuals o la CUP...
—Ferran Mascarell, que ha dit que s’hi sumaria, ve dels socialistes. Havia governat l’Ajuntament amb Pasqual Maragall. I pel que fa a la CUP, no sóc ningú per dir-los que no s’hi han de sumar. Però, penso que és millor que hi estiguin fora. No hem de buscar la màxima unitat possible. La unitat és molt arriscada perquè ens converteix, molt sovint, en un moviment acrític, folklòric, que corre el risc de convertir-se en populista i autoritari. Part del fracàs d’octubre té a veure amb el fet que la unitat ha contaminat molts espais de la nostra política. Des del principi fins al final jo he estat molt crític amb la unitat. Sumar la CUP no és una cosa necessària. Necessitem la mínima unitat necessària per guanyar. Segon, la CUP és l’únic partit de la política catalana que sap dir que no. Això és un valor a conservar. Tres, la CUP és un partit anticapitalista, l’únic partit de Barcelona que ho és. La tradició anticapitalista de Barcelona és molt importat i la resta d’ideologies estan contaminades per això. Ho veiem als noms dels carrers de Barcelona, en els forats de bala de la Guerra Civil, en els moviments llibertaris... Jo a la CUP els vull proposar que participin dels debats com a externs, necessitem totes les visions sobre la taula. Jo els vaig votar el 21D, no tinc res en contra seu.
—La seva visió discrepa del plantejament de la Crida Nacional...
—Correcte. A favor seu s’ha de dir que s’han posat a favor de fer primàries clarament. Però gent de Junts per la República ja es van reunir amb nosaltres i van mostrar el seu suport públic. Dit això, l’argument de fons de la Crida busca la unitat per ella mateixa. Per a nosaltres només és instrumental, en unes eleccions que premien la llista més votada. A les eleccions del 21D vaig escriure contra la llista unitària. La unitat anul·la la dissidència i el pluralisme. No crec en l’unitarisme per se ni en els lideratges forts.
—Llavors no està coordinat amb Puigdemont?
—Mai no ho he estat. Si no, ho hauria dit.
—Com és que la consellera Clara Ponsatí fa el pròleg del seu llibre Una proposta per Barcelona, doncs?
—No és militant de cap partit, va entrar al Govern com a independent i n’ha sortit essent la veu més crítica. És una veu lliure. A més, som amics de fa molts anys i és de les primeres persones amb qui ho vaig començar a debatre.
—Si ERC se suma a les primàries, serà un fracàs?
—No. Ja veurem cap a on ens porta. Estem oberts al fet que s’hi sumi fins a l’últim minut.
—Té cap indici que apunti que s’hi puguin sumar?
—Bosch ens va dir que d’entrada no. Vam interpretar-ho com el principi d’una negociació. És un joc de fitxes de dòmino. L’última a caure és la direcció d’ERC. Si cauen, cauen. I si no, no.
—Si no cau, té sentit?
—Fa sentit en qualsevol escenari. És la punta de l’iceberg d’una sèrie de canvis que necessitem. Després ja veurem què en surt.
—Estaria disposat a tirar endavant la candidatura encara que PDeCAT i ERC anessin per separat?
—Estar disposat és una fórmula estranya, que té poc pes i la resposta fa un titular. Estic disposat a tot. Però no ho sé ni ho vull saber. Vull pressionar amb tot el que tinc. Si decideixo que em presento sol, afecta la meva manera d’operar.
Si decideixo que no ho faré, els ho posa fàcil per ignorar-me. La decisió no la puc prendre sol.
—Si la llista funciona bé, tot correcte. Però si no suma prou per ser la primera llista és un problema per a l’independentisme.
—Per sumar majoria absoluta hi ha un pacte que inclou necessàriament C’s i Comuns. Això és inconcebible. L’altre possible és ERC, comuns i PSC. Aquest és una mica més possible. L’altre és un acord del sobiranisme. Ara per ara, res sembla indicar que el sobiranisme arribi a un acord. Per tant, pactar no és suficient. Així que és probable que qui governi sigui el més votat. Si ERC i PDeCAT han de poder pactar a posteriori, tant per tant, fem-ho a priori. En públic i no en despatxos, decidint les prioritats. Això té una potència bestial, genera una dinàmica guanyadora. Em fa l’efecte que, ara com ara, ERC creu que pot guanyar sola.