Àngel Ros

De pare de la resistència a pare de la refundació del PSC

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, deixa el seu càrrec i marxa a Andorra per ser ambaixador. Qui formara part de la resistència catalanista del PSC -arribant fins i tot a abandonar l’escó al Parlament de Catalunya quan s’oposà al domini centralista de Pere Navarro- acabà resultant un personatge clau en l’actual PSC: un partit aproximat a Ciutadans.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un dels trets que més es retreuen en política és el costum camaleònic d’alguns dels seus protagonistes. Canvis de parer, de partit, de polítiques i de discurs són elements caçats al vol per adversaris i periodistes, que empren les contradiccions com a arma llancívola. Àngel Ros Domingo (Lleida, 1952) és un d’aquells polítics que representen a la perfecció aquests canvis de tendència. Normalment, les contradiccions condemnen la trajectòria del polític que les practica, que són ser castigat pels electors. En el cas d’Àngel Ros, però, el seu comportament va marcar el rumb d’un dels dos partits més determinants de Catalunya des de la recuperació de la democràcia.

A inicis del 2004, Àngel Ros és nomenat alcalde de Lleida, la ciutat que el va veure nàixer. Substituïa Antoni Siurana, que marxava al Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, llavors ocupada des de feia ben poc per Pasqual Maragall. Eren els anys de la socioconvergència: aquell temps en què, malgrat les conteses electorals, socialistes i convergents s’entenien i s’alternaven al poder.

De fet, Siurana no havia incomodat gaire Jordi Pujol. El feeling era evident. Paral·lelament al llarg període pujolista, Lleida estigué governada per un socialista de l’era transversal. Quan el catalanisme tenia en el PSC un dels seus referents. Àngel Ros va heretar aquesta habilitat i es va prolongar al poder fins ara mateix. Possiblement, diuen alguns dels qui l’han seguit de prop, fins que s’ha adonat que la seua etapa al cap davant de la capital del Segrià ja fregava l’extinció. Alguns apunten que potser esperava accedir a algun ministeri quan Pedro Sánchez va apartar Mariano Rajoy de La Moncloa. Però marxarà a Andorra per ser ambaixador. Alguns ilerdencs pensen que «esperava volar més alt».

 

De la resistència del PSC...

L’any 2011, Pere Navarro es feia amb la secretaria general del PSC després d’enfrontar-se a Joan Ignasi Elena. Abans, Àngel Ros s’havia erigit com a candidat per disputar el lideratge del partit. Ho feu amb un discurs reivindicatiu, catalanista, federalista, inspirat en Valentí Almirall. Eren els anys previs immediatament anteriors a l’inici del procés. Les primeres eleccions plebiscitàries estaven a tocar. També el naixement de l’Assemblea Nacional Catalana. La dignitat nacional ferida per la retallada de l’Estatut configurava un escenari que ningú esperava que s’agreujaria tant. El PSC hi prenia posicions. Centralisme o federalisme? Àngel Ros ho tenia ben clar. Però, inesperadament, va retirar la seua candidatura a presidir el partit. Pere Navarro s’imposava i integrava Ros, com també Elena, el seu rival, a l’executiva que ell dominaria.

Però la pau mai no va arribar. Si Navarro s’imposava al capdavant del PSC el 2011, tres anys després voldria imposar, també, el seu mètode. Era gener del 2014 i el Parlament català aprovava demanar al Congrés dels Diputats el traspàs de competències per celebrar una consulta. Convergència, Esquerra i Iniciativa decidien l’aprovació. Ho farien, també, amb el vot de tres diputats del PSC que havien desoït la demanda disciplinària de Navarro. Eren Joan Ignasi Elena, Marina Geli i Núria Ventura. Entre ells no estava Àngel Ros. Perquè el dia anterior, emocionat, anunciava que deixava el seu escó. Era la manera d’evitar desobeir la direcció del seu partit. «Deixe de ser diputat per coherència amb els meus principis, per fidelitat als votants del PSC i als principis fundacionals del PSC». Va ser un miratge, però.

 

... A la refundació

Perquè el 2014, Miquel Iceta, ja primer secretari del PSC, va nomenar Àngel Ros president del partit. Un càrrec honorífic, sí, per bé que representatiu. Un càrrec que encara manté. El fet de presidir el partit durant aquesta etapa, però, no és el que més el vincula al tomb nacionalista -espanyol- que el PSC ha realitzat darrerament. Àngel Ros va marcar un precedent quan va pactar l’alcaldia de Lleida, el 2015, amb Ciutadans. Era la manera de resistir en un càrrec que ara deixa per marxar a Andorra.

El pacte amb Ciutadans, evidentment, tindria contrapartides. Els d’Albert Rivera l’exigiren aturar qualsevol iniciativa relacionada amb el sobiranisme. També revisar el reglament d’usos lingüístics en les retolacions públiques, una demanda que «ha intentat generar un problema que no existia a Lleida». Són paraules del periodista lleidatà Francesc Canosa. Ros marxa a Andorra sota les direccions de Josep Borrell, ministre espanyol d’Exteriors. Tot un símbol de la proximitat del PSC a Ciutadans.

Segons el mateix Canosa, Ros va ser hàbil com per fundar el rosisme, el corrent hereu del siuranisme, creat pel seu antecessor a l’Ajuntament. Omnipresent, l’habilitat d’Àngel Ros la devia a la seua proximitat ciutadana. Socioconvergent, com Siurana, el seu estil canviaria en la legislatura del 2011. I més encara en la del 2015. Tant que la seua reelecció estava ara ben compromesa si es presentava el 2019.

«Ros és el símbol dels polítics que no saben plegar», diu Canosa. El defineix com una persona que «ha volgut jugar amb múltiples identitats», la catalanista i l’espanyolista, cosa que l’ha fet «desconnectar Lleida de la resta del país». I posa l’exemple de l’escassa relació que Lleida ha tingut amb el procés des de la Paeria, nom amb què es coneix l’Ajuntament de la ciutat. «No va saber respondre a la realitat. Ros és l’exemple paradigmàtic de l’esdevenir del PSC. Va fer dimitir Lleida com a capital de la Catalunya interior. A poc a poc es va acostumar a generar notícies basades en ell mateix i no en la ciutat o en el partit que presideix. Per al periodisme català, Àngel Ros era un subgènere», critica Canosa.

Per il·lustrar la desconnexió referida per Canosa es poden rescatar dos exemples. El primer, el de l’1 d’octubre a Lleida, on hi van haver fortes càrregues policials. De fet, un home gran va patir un infart davant el que es va trobar. Minuts després, Àngel Ros va comparèixer per parlar de la «normalitat» de la situació. Mesos després, amb el 155 aplicat, les 43 obres de Sixena conservades al Museu de Lleida es traslladaven a l’Aragó, custodiades per la Guàrdia Civil. La societat civil va protestar per aquell «espoli». L’alcalde, que va criticar la decisió, no va ser capaç d’aturar-la.

El nou ambaixador d’Andorra deixa la governabilitat local de Lleida oberta de cara el 2019. El seu partit, desgastat, podria prendre aires de renovació. L’independentisme, perfectament consolidat en la societat civil i integrat en el teixit cultural, busca fer el salt definitiu a la Paeria. Tot queda obert en la capital del Segrià. Una ciutat que, tal com diu Canosa, amb Ros, «no va desconnectar amb els dirigents polítics resultants de la Transició, tal com sí que han fet altres capitals». Per exemple Girona, «que va passar d’Anna Pagans (PSC) a Carles Puigdemont el 2011». Caldrà veure si Lleida emula el pas vuit anys després.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.