Municipals

La lluita per Barcelona, la lluita pel maragallisme

Així encaren la lluita per l'alcaldia de Barcelona els principals candidats.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La capital catalana és el trofeu de caça major a les properes eleccions municipals. Tots els partits polítics s’hi estan bolcant i batallen per ser qui més branda el relat del mandat de Pasqual Maragall per tal de fer-se amb l’alcaldia. Ferran Mascarell i l’espai post convergent, Ada Colau i els comuns i fins i tot el precandidat de Ciutadans i Societat Civil Catalana, Manuel Valls, aposten per apropiar-se el llegat de l’alcalde dels Jocs Olímpics.

Veient que tothom treia a passejar el Sant Cristo Gros, a ERC algunes veus pensaven que la candidatura d’Alfred Bosch quedava en poca cosa. Més, quan a les seves files tenien el maragallista d’entre els maragallistes, el conseller d’Afers Exteriors Ernest Maragall, un dels germans petits de Pasqual.

Tot i que les enquestes pronosticaven als republicans uns bons resultats a la capital catalana, competint amb Ada Colau per la victòria, sembla que de cares endins han detectat que alguna cosa no rutllava. Les dades de coneixement per part de la ciutadania d’Alfred Bosch estaven per sota que les dels seud competidors i això podia ser un contrapès per una marca electoral, ERC, que entenen que passa per un bon moment. La necessitat d’entrar al joc mediàtic haurien fet que Bosch s’hi posés bé i acceptés una substitució que ja feia temps que es comentava entre bambolines. A canvi, des de l’entorn d’ERC no es descarta una contrapartida que podria ser suggerent: rellevar a Maragall al capdavant del Departament. Bosch compta amb experiència internacional treballant a Europa per al Comitè Olímpic Organitzador de les Olimpíades barcelonines i també en l’àmbit acadèmic, atès que ha exercit la docència als Estats Units i a Sud-Àfrica.

Així, Esquerra, a risc de mostrar un perfil de debilitat interna, entra de ple a la batalla electoral pel llegat de Pasqual Maragall. El seu germà Ernest, com ell, representa aquell PSC de caràcter més catalanista que, per mitjà de MÉS, ha acabat anant a parar a ERC durant els anys del procés independentista. A més, des del partit remarquen que l’ara conseller, amb 75 anys, ha tingut una dilatada trajectòria al si de l’Ajuntament de Barcelona.

Juntament amb el seu germà, el 1965, va ser assessor de l’alcalde José Maria Porcioles durant el franquisme. A partir d’allà, ocuparia diferents càrrecs tècnics i polítics entre el que destaca el de regidor de Funció Pública i Qualitat (1995-1997), portaveu del govern municipal (entre 1997 i 1999) i conseller de Presidència i Hisenda (entre 1999 i 2004) durant els governs de Joan Clos.
 

Tot és Maragall

En aquesta lluita pel llegat de Pasqual Maragall, qui menys sembla que hi vol entrar és el que fou el seu partit, el PSC. Tot i això, no són poques les veus del partit que critiquen que ara tothom lloï l’obra de l’antic alcalde quan, fins fa poc, el criticaven.

És el cas de l’espai postconvergent, de confirmar-se la proposta de Ferran Mascarell, sería la única que, com ERC, podria treure pit de gestionar l’herència de l’etapa de Pasqual Maragall. Un dels homes de Carles Puigdemont a Barcelona, ara delegat del Govern a Madrid, té al seu currículum l’haver estat regidor de Cultura i del districte de Gràcia la primer legislatura de Joan Clos, a banda de conseller de Cultura en el Govern Maragall. Aquest llegat, que en un principi el situava en bona posició, li podria fer perdre punts com a alcaldable després de l’eclosió d’Ernest Maragall. Davant el complicat repte de superar l’herència familiar, els postconvergents podrien optar per jugar la carta del relat que trenqués amb el maragallisme, ergo l’statu quo barceloní. En aquest cas, Neus Munté, però sobretot Jordi Graupera agafarien més força com a alcaldables. Tots dos participaran del procés de primàries obert per presentar-se a l’alcaldia, on s’esperen nous candidats.

Ada Colau també ha elogiat en més d’una ocasió al maragallisme. Una de les més recent fou en l’aniversari dels 35 anys de l’arribada de Pasqual Maragall a l’alcaldia de Barcelona el 1982. Llavor, va dir que sentia, cap al polític socialista, “una profunda admiració” i que havia estat “un polític lliure al llarg de les dècades, sense caure al cinisme ni al curtplacisme”.

Enmig de tot plegat, però, la campanada l’ha donada Manuel Valls. El que sobre el paper hauria de ser l’alcaldable de Ciutadans, segons publica El Periódico, ha ofert la conducció de la seva campanya electoral a l’empresa del cap de gabinet de Maragall entre 1983 i 1996, Xavier Roig. El partit més voraç contra el catalanisme, en mans de l’equip d’un dels màxims exponents d’aquest als anys 90 i 2000? Res és clar a la formació taronja. Valls vol un llista el més transversal possible -és a dir, no tancada només a un partit- i marcar agenda pròpia. Tot plegat incomoda alguns sectors de C’s, acostumats a tenir-ho tot ben lligat i calculat.

Inesperadament, tothom vol enarborar la bandera de l'alcalde olímpic. Fins i tot els qui més han criticat, antigament i recent, la seva obra de govern i el seu llegat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.