Anàlisi

La catàstrofe anunciada del "franquisme" alacantí

La dimissió havia estat anunciada fa unes setmanes després que es fera públic el seu processament. L'alcalde d'Alacant, Gabriel Echávarri, l'ha fet efectiva aquest matí, sense presentar-se. Un col·laborador seu ha presentat l'acta de la renúncia.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un acomiadament improcedent a una tècnica de l'Ajuntament d'Alacant i la implicació en el cas Comerç –una investigació sobre fraccionament de contractes de manera presumptament irregular- han acabat amb l'alcaldia de Gabriel Echávarri. El seu ha estat un període fugaç, marcat per les decisions improvisades, per actituds impulsives i, sobretot, per la frustració. La d'una esquerra que podia començar des de zero a Alacant i s'ha vist castigada per un alcalde continuista del model que tant ha malmès el socialisme alacantí. És a dir, pel control d'Ángel Franco, exsenador socialista, qui controla amb mà de ferro el PSPV local gràcies al domini de les assemblees. Gairebé tots els dirigents sortints li han estat fidels, més pendents de l'estructura jeràrquica del partit que del Govern. Com Echávarri.

En una entrevista amb aquest setmanari quan va iniciar el seu mandat, el també exmilitant (accidental, segons ell) d'Unió Valenciana augurava dues legislatures liderades pel pacte polític llavors recentment estrenat. El PSPV es repartia les regidories amb Guanyar Alacant (coalició dominada per EUPV) i Compromís. S'equivocava, però. Els seus socis sempre sospitaren de la seua proximitat amb Franco. La primera prova evident va estar la contractació de la dona de l'exsenador, qui desenvolupa un càrrec tècnic en l'Ajuntament. Fou la primera de moltes polèmiques.

La proximitat de Franco amb l'empresari controvertit Enrique Ortiz -qui ha confessat haver finançat campanyes electorals del PP i amb qui s'han assegut al banc de la justícia els alcaldes populars per manipular suposadament l'urbanisme alacantí- va causar més maldecaps. Per bé que dissimulats, els contactes de l'alcalde amb Ortiz li han permès mantenir sense moltes dificultats contractes amb un Ajuntament, el d'Alacant, intervingut per Hisenda per l'enorme deute que arrossega, heretat de l'època popular. O continuar al capdavant de l'equip de futbol de la ciutat, l'Hèrcules CF, a hores d'ara en Segona B i dirigit pel gendre de l'empresari, l'ex madridista Javier Portillo.

Una de les promeses electorals que havien conduït Echávarri a l'alcaldia era, precisament, reconduir el club, en mans d'Ortiz des de fa dues dècades. Però no ho ha fet. Més aviat al contrari. Com en altres tantes qüestions. Cal recordar, per exemple, el cas de l'obertura els diumenges dels grans centres comercials. Decidit a impedir-la per garantir la conciliació, Echávarri va deixar-ho tot en mans d'un "pacte de cavallers" amb el Corte Inglés, que continua obrint els diumenges. Com la resta de centres comercials. El conflicte per aquesta qüestió amb la conselleria d'Economia, en mans de Compromís, també va posar a prova l'estabilitat d'un govern a tres bandes sotmès a la impulsivitat de l'exalcalde.

Amb l'assumpte controvertit de les terrasses dels locals d'oci, va ocórrer el mateix. Malgrat les queixes veïnals, els interessos d'un dels seus homes forts sempre van provocar estires-i-arronses amb el regidor i portaveu de Guanyar Alacant, Miguel Ángel Pavón. De fet, Lalo Díez, també imputat pel presumpte fraccionament de contractes, era la veu del socialisme alacantí al mateix temps que liderava el gremi local d'empresaris de l'hostaleria.

Imprevisible i impulsiu, els seus socis de Govern sempre li han recriminat l'incompliment de les condicions amb què va arribar a l'alcaldia. Especialment durs es mostraven des de Guanyar, amb qui les disputes han estat sagnants i des de tots els mitjans. Compromís, decidit a actuar d'apagafocs, va dir prou al novembre quan es va conèixer el processament de l'alcalde. Tot just després d'haver signat un pacte de refundació que, com tot el que rubricava Echávarri amb perspectives de futur, quedava anul·lat per les seues actuacions contradictòries.

Per una d'aquestes, ara la Fiscalia demana deu anys d'inhabilitació. Echávarri va acomiadar de l'Ajuntament una tècnica, cunyada del portaveu local del PP, Luís Barcala, després que aquest denunciara el fraccionament que assetja l'ara exalcalde. Echávarri va confessar que el cessament obeïa a aquesta raó de venjança. Una mostra d'aquest tarannà va ser també l'anul·lació de les subscripcions que mantenia amb la revista EL TEMPS l'Ajuntament d'Alacant només hores després de publicar una notícia que explicava el cas Comerç, l'esmentat dels fraccionaments, i la gestió de l'alcalde fins al moment.

Han estat molts els punts de discrepància. La dreta, després de dues dècades de disbauxa, contempla una catifa roja que li mostra el camí al retorn de l'alcaldia quan encara resta més d'un any per als pròxims comicis. És el resultat de la continuïtat d'unes pràctiques que durant vint anys van conduir el socialisme alacantí a la insignificança, allunyat d'uns ciutadans orfes, obligats a defensar els seus interessos a través de la constitució de plataformes veïnals. El control orgànic del partit ha condicionat la seua praxi. I l'ha condemnat.

Ara, tot queda pendent d'un nou ple d'investidura que s'haurà de celebrar en no més de 20 dies. Ni les forces d'esquerra ni les de dreta sumen regidors suficients per garantir govern. Si aquest accident no troba eixida, automàticament, el partit més votat (PP, amb vuit regidors) passaria a governar en un consistori que en suma 29. El final més inversemblant possible. Digne, en tot cas, d'aquesta història que, previsiblement, tornarà a arraconar l'esquerra en les regidories intranscendents. Alacant s'ha erigit en una maledicció per a l'esquerra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.