Els sons de 2018

El repàs musical de l'any que s'acaba

Com en exercicis precedents, l'any 2018 ha estat una nova demostració de la vitalitat artística i la potència de la nostra escena musical. A mode de regal de cap d'any, en EL TEMPS hem fet una selecció d'alguns dels discos i cançons que han marcat el curs o que més ens han cridat l'atenció. Passeu i escolteu.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ferran Palau

Semblava difícil que Ferran Palau, component també dels valuosos Anímic, millorara les prestacions en solitari de l'esplèndid Santa ferida. Amb Blanc (Halley Records), Palau reforça el discurs, cançons estranyament fredes i càlides alhora, de melodies i arranjaments vellutats i lletres intencionals. Us proposem una de les joies del disc, que va servir d'avançament: "Serà un abisme".

El Petit de Cal Eril

S'esgoten els epítets a l'hora de parlar d'El Petit de Cal Eril, la criatura musical liderada per Joan Pons, responsable d'haver creat un univers propi que el seu darrer treball, (Bankrobber), la barreja de tres EP's que, per entendre'ns, s'ha batejat com el "disc triangular" de la banda. Pons és un dels grans creadors de la dècada. I un dels músics catalans amb més gran projecció. Us deixem ací "Tot el que has estat", però podria ser qualsevol altra.

 

Els Jóvens

Costa recordar una irrupció tan fulgurant com la d'Els Jóvens, formació de l'Alacantí que va arrasar en els Premis Ovidi Montllor i en els Premis de la Música de l'Institut Valencià de Cultura. Una irresistible lectura de la tradició folk en clau pop. Amb el seu disc de debut, de títol homònim, ja han guanyat una legió de fans de nord a sud i de est a oest. Enrenou generat per cançons com la meravellosa "Anís tennis", que us proposem en una emocionant versió en directe.

Roger Mas

Pocs artistes nostrats, sobretot del món de la cançó, hi ha amb la mateixa capacitat de reinvenció que el cantautor de Solsona Roger Mas. En el seu darrer àlbum, l'esplèndid Parnàs (Satélite K) visita l'obra de poetes clàssics i contemporanis i fa versions insospitades, com ara aquest "Jordi" provinent del folk anglosaxó, relectura d'una bellesa encisadora, enriquida a més amb la participació d'una altra veu suggeridora, la de Núria Graham.

Carles Dénia

Un altre prodigi musical d'aquest 2018 va ser la incursió de Carles Dénia en l'univers poètic d'Ausiàs March, amb una empresa tan difícil, a més, com musicar el Cant espiritual. Aposta complexa però guanyadora: el de Gandia tornà a provocar l'admiració que havia creat amb El paradís de les paraules. Escoltem una mostra prodigiosa del Cant espiritual: "A tu deman que lo cor m'enfortesques".

Judit Neddermann

Ningú no discutia el paper de Judit Neddermann, la cantant de Vilasar de Mar, com una de les veus amb autoritat de la música catalana, còmplice necessària de projectes diversos i posseïdora d'una versatilitat admirable. Però tal vegada li mancava el colp de timó d'un gran disc en solitari: Nua (Satélite K) fou el despullament físic i artístic que l'ha propulsada. "No volem més cops", el seu crit combatiu i colpidor, o l'èpica intimista que mostra en la commovedora "Els ocells", expliquen l'eclosió.

Trau

Per anar en contra del corrent cal convenciment i constància. És el cas de Trau, segurament la formació que recupera amb més convicció l'esperit musical de la dècada prodigiosa del 1960. De la seua mà, convoquem els esperits de Beatles, Beach Boys, The Byrds o The Kinks, però amb una pàtina d'indubtable contemporaneïtat. Cal convenciment i, és clar, cançons com les que presentaren en el seu segon disc, Dones i homes del cap dret (Satélite K). La nostra preferida, aquesta evocadora i adhesiva "Panys vermells".

Quimi Portet

Té mèrit fer seixanta anys i presentar un desè disc en solitari com Festa major d'hivern (Quisso Records / Fina Estampa), una aposta de Quimi Portet pel rock de guitarres de-tota-la-vida, sols que amb el seu el seu imbatible sentit per a les lletres ocurrents i les rimes impossibles. Un clàssic en gran forma. Del disc recuperem aquesta impagable "Central de biomassa" i el seu jovenívol i surrealista videoclip. Per molts anys.

Novembre Elèctric

Tot i la seua incoporació a Tardor, Yeray Calvo continua conreant amb bon gust i estima el seu projecte junt als músics madrilenys Rodrigo Domínguez i Sergio LeónQuart Minvant (Primavera d'Hivern) ha estat la seua tercera referència, un àlbum que perllonga el seu crèdit i que li va valdre de nou guanyar el premi a millor disc de pop dels Ovidi. Com a moment estel·lar, hem triat "Tot i res", una de les grans cançons del curs. Un tema que recorda la millor versió de Coldplay.

 

Clara Peya

Hi ha poques propostes tan suggestives en el panorama musical com la que ens ofereix la pianista i compositora Clara Peya, la combinació d'una mirada combativa i necessària sobre les qüestions de gènere que, musicalment, expressa sobre un mant musical que s'abeura del jazz, la música de cambra i l'electrònica, entre més estils. Del seu darrer disc, Estómac (Satélite K), Premi Enderrock de la crítica, recuperem l'esplèndida "Circular", en la versió de directe. Una meravella.

Joan Miquel Oliver

Dels mallorquins Antònia Font sempre ens quedaran els discos i els records, però l'absència d'aquesta banda fonamental pesa menys mentre Joan Miquel Oliver siga perllongant en solitari el llegat, acumulant repertori i cançons. Elektra (Discmedi) tanca en alt la trilogia encetada amb Pegasus i Atlantis, amb temes com el que dóna nom al disc. Un creador majúscul.

Carles Pastor

Si parlem de constància, al músic de Montaverner Carles Pastor cal donar-lo de menjar a banda. Un picar pedra que ha tingut fruit amb el seu àlbum més redó, Andròmina (La Casa Calba), fruit de la col·laboració com a productor de Josep Pérez (Ona Nua). Una esplèndida col·lecció de cançons de la qual destaquem, per la seua profunditat emocional, "Als peus de la llàgrima".

Ivette Nadal i Pascal Comelade

En un curs farcit d'associacions productives, ha brillat especialment la col·laboració entre la cantautora de Granollers Ivette Nadal i el músic de Montpeller Pascal Comelade. Un disc-espectacle batejat com Arquitectura primera (DiscMedi) amb cançons de Nadal i adaptacions d'Enric Casasses o PJ Harvey, entre més, com aquesta esplendorosa "No sé on". Tot, tocat amb la vareta màgica de Comelade.

Joe Pask

Una de les sorpreses agradoses de la temporada: seguint l'estel de Senior i el Cor Brutal, però marcant territori propi, va aparèixer el disc Salt (Autoedició), de l'alcoià Joe Pask (Josu Miró). Un àlbum produït per un dels artífex del so d'Els JóvensBlai Antoni Vañó, però amb una orientació més acostada al rock independent nordamericà. "Blau" musicals era un dels regals de l'àlbum.

Els Pets

Una altra de vigències admirables: uns anys després del molt recomanable L'àrea petita (2013), Els Pets tornen, rejovenits per Joan Pons (El Petit de Cal Eril), amb Som (RGB Suports), un altre exercici de mestria pop que els connecta amb les noves generacions i, segurament, un dels millors àlbums de la seua carrera. Rescatem el bonic vídeo oficial de la balada "No vull que t'agradi aquesta cançó". Doncs va a ser que sí.

Gener

L'acollida calorosa i justificada del seu treball anterior, Oh, germanes! (2016) podia haver submergit els de Carles Chiner en l'autocomplaença o, pitjor encara, en el desconcert creatiu. Lluny d'això, de nou amb Paco Loco als comandaments, els valencians lliuren un altre treball excels, Cante el cos elèctric (RiuSec), amb la poètica de Walt Whitman com a pretext per a un àlbum parit i executat en un perllongat estat de gràcia. Escolteu, si no, "El riu que no torna".

Senyor Oca

El raper barceloní Senyor Oca ha anat creixent des de la seua irrupció, el 2012, fins acumular un bagatge que el va fer guanyar el Sona 9 de 2017 i, finalment, enregistrar un disc d'absoluta confirmació, Cant de pagès (Right Here Right Now), hip hop de la vella escola, de bases senzilles, temàtica autoreferencial i esperit combatiu. L'elegant "La llavor" resumeix tot això perfectament.

Auxili

No per casualitat, Auxili s'han guanyat un lloc de privilegi entre la lletra grossa dels festivals. Alguns diran que la seua visió del reggae no és especialment sofisticada, però el seu cançoner és cada vegada més sòlid i vigorós. I en el seu darrer àlbum, Tresors (Propaganda pel Fet!), deixaven moments incontestables com aquest "Si tu vols"

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.