L’andròmina intimista de Carles Pastor

Els 16 anys són una edat farcida d’impulsos, de recerca d’utopies sense tenir-ne en compte les conseqüències, d’agitació hormonal i vital. També pot passar quan som grans, però l’experiència actua com un antídot implacable davant el risc de cometre bogeries idealistes. Són els tripijocs de la vida. Carles Pastor, en aquell moment un xaval de 16 anys, patia aquesta insuflació de testosterona. I en la seua batalla entre els llibres d’estudis i l’alliberament dels compassos, va escollir les notes a les hores de flexo, els colzes clavats a l’escriptori i els papers amuntegats. Va decidir abandonar l’obligació d’aprendre i va apuntar-se a l’escola dels escenaris. 

Rebel per naturalesa, el músic va evitar la treta de l’experiència. I cansat de la indústria discogràfica convencional, va continuar sent un músic independent. O dit d’una altra manera: les seues melodies mai serien mercaderia. Amb quatre discs a l’esquena, el cantant de la Safor presenta el seu cinquè àlbum, Andròmina (2018). Si el diccionari defineix una andròmina com un estri inútil i vell, la música de Pastor, malgrat celebrar en aquest treball 20 anys enganxat a la guitarra, és tot el contrari. És una exaltació idealista de les seues passions, un instrument útil per asserenar un esperit encara induït pel xoc emocional dels 16 anys. Això sí, amb una maduresa musical allunyada de les sonoritats adolescents. 

Andròmina és un viatge melòdic per les històries, les dèries, les cabuderies i els sentiments d’un músic abduït per la significació del blues, per l’enyorança d’uns acords que mostren un cor fet miquetes. O per la simple desesperació de no tastar cap pell disposada a estendre roba al sòl. Amb la sang bategant d’aflicció, la seua guitarra acústica està posseïda per la balada i el blues més intimista, sense possibilitat —llevat d’excepcions— de transformar-se en el seu germà més vibrant, el rock & roll. “Liverpool” o “Porto” són exemples de tot plegat. 

Les seues melodies, tot i estar impregnades d’un essencialisme melancòlic, compten amb pulsions roqueres. És el cas de “Blues a hotel París”, una versió musicada del poema de Vicent Andrés Estellés en la qual la guitarra elèctrica trenca amb el monopoli de la intimitat i aporta uns acords capacitats per ser ballats a qualsevol pista de rock & roll. Acompanyada d’un teclat centrat en el seu paper d’actor secundari —una condició que mantindrà durant tot el disc—, la guitarra desafia l’hegemonia de la veu amb solos que evoquen els balls finals de la pel·lícula Grease. Una exaltació roquera que tindrà temptacions de repetir-se a “T’acarone”, però amb una versió més clàssica del gènere que es vesteix amb jaqueta de cuir, cadenes als vaquers i es deixa els cabells llargs per manejar-los al ritme que marquen les pues. 

Aquest blues intimista que calma les entranyes púbers de Pastor, però, també sap conjugar l’aparició del violí. L’instrument de corda s’erigeix com a competidor acceptat de la guitarra a “Vaig fent camí”. Una aparició que taca la balada d’una certa aroma country, i resta tristesa a la maledicció del cantant: a caminar per una senda caracteritzada per l’absència d’aquella tempesta de petons a deshora, trampes de llençols i somnis compartits que és la seua estimada. El violí, tanmateix, presentarà una faceta encara més profunda a “Teatres”, una cançó mancada dels crescendos característics de les seues melodies —un recurs emprat a “Dibuixe”— i d’una percussió amb la missió castrense d’exercir com a base rítmica. 

Al despullament musical de Pastor, s’hi sumen veus destacades com ara Òscar Briz en “Fràgil”, un tema íntim, però forçat a deslliurar-se de les cadenes de la balada per abraçar un tènue pop-rock. O la cantant Sílvia Pérez, que afegirà dolçor a la versió de Los Secretos “Agárrate fuerte a mí, Maria”. Una tendresa que remarca la melancolia de l’andròmina musical de Pastor.