Els crítics

La creativitat lliure i desfermada de Gener

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan l’any 2016 va aparèixer el pletòric segon disc de Gener, Oh, germanes!, una companya periodista em va preguntar què m’havia semblat. Feia poc temps que l’àlbum estava circulant. I vaig contestar, pam amunt pam avall, que em mancava temps i distància per decidir si era un gran disc o, directament, l’hòstia consagrada. No va ser necessari trigar molt per determinar que, veritablement, es tractava d’un dels discos més importants que havia generat l’escena valenciana —en qualsevol llengua— la darrera dècada. I una mica més enllà.

La confirmació del talent apuntat per Carlos Chiner en el seu engrescador debut, El temps del llop, 2014, disc que ja contenia cançons excelses com ara “Contrallum”, amb el gruix que proporcionava el concepte de banda i l’acompanyament d’Enric Alepuz (percussions), César Castillo (guitarra), Pasqual Rodrigo (baix) i Vicent Todolí (teclats). 

La continuació d’aquell Oh, germanes!, una exhibició soul i conceptual sobre la condició femenina, enriquida per les veus de Las Reinas Magas, s’anomena Cante el cos elèctric. I costa no veure’l, per moltes raons, com una prolongació natural de l’anterior. De nou, una visió conceptual, en aquest cas sobre el món tecnològic i permanentment connectat, que agafa el títol d’un poema de Walt Whitman.

Textos, novament, al·legòrics, densos (“Jo vinc vestit amb els versos que cante i quan la mort m’arranque el fil daurat, sense veu, marxaré ben mudat”, canta Chiner en el tema titular), de gats que ballen en les pantalles, likes banals, gent penjada del núvol, màquines de cor daurat, virtualitat alienant i lligues de l’ansietat amb milions d’adeptes. Un relat que s’ha d’assimilar a poc a poc, amb la presència pertorbadora de la mort com a corol·lari. Un disc més obscur i inquietant que el precedent.
Musicalment, mentrestant, costa no veure’n també el fil conductor.

Gener han repetit l’experiència de gravació en els estudis de Puerto de Santa María (Cadis) de Paco Loco, en un procés bastant orgànic, amb molt de treball de banda en directe. Entrar a l’estudi després d’un impacte tan brutal com Oh, germanes! pot ser una cotilla, una llosa difícil de gestionar. O un alliberament: afrontar el procés amb la convicció que es pot provar i experimentar, fer qualsevol cosa. Sense por. Sense limitacions. 

Pel resultat final s’esbrina que la manera d’operar ha estat aquesta, deixar fluir la creativitat sota els auspicis d’un productor que no es distingeix precisament per coartar-la. Això explica el punt salvatge de “Soc l’animal persona”, el preciosisme, els falsets i les inflexions en “El riu que no torna” (una cançó tremenda), les pinzellades psicodèliques de “M’agrada, no m’agrada”, en un punt estrany entre Flaming Lips i Daft Punk, la teatralitat de “Captiveri”, el blues estrany de “Cante el cos elèctric” (una altra de les cimeres), el dream pop de “Primera expedició), els aires folkie de “La senda del mig” o el tram ballable de “Penjats d’un núvol”. Abans del final, digne de Beach House, de “Millor persona”. 

Gener han aprofundit allò explorat prèviament, però sense esperit acomodatici, de repetició mecànica de la fórmula. Cante el cos elèctric potser no té al seu favor el factor sorpresa, però és de nou, sense dubte, un disc important. Que consolida Gener entre l’elit creativa, en el club dels privilegiats tocats per la vareta del talent.

Cante el cos elèctric
GENER

Riu Sec, 2018
Art Pop

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.