Entrevista Els Jóvens

«Estàvem desorientats: no sabíem si tindríem circuit, si ens escoltaria ningú»

Els Jóvens, la formació musical de folk-pop amb base a l’Alacantí, han estat la sorpresa de la temporada, l’onada d’aire fresc amb la qual, periòdicament, ens sorprèn la inesgotable fàbrica musical del País Valencià. Ha estat amb un àlbum de títol homònim que va arrasar literalment en els Premis Ovidi Montllor. Música de aromes lúdiques i casuals amb molta més substància i treball conscienciós al darrere que no sembla. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des de la irrupció, en l’equador de la dècada de 1970, d’uns senyors anomenats Al Tall, la revisió de la música d’arrels valenciana ha estat una constant de l’escena: de les lectures més ortodoxes com les de Pep Gimeno Botifarra o Carles Dénia a visions més agosarades. Els valencians Obrint Pas associaren la dolçaina al rock o l’ska —creant tot un gènere—, la banda de la Marina Alta Aspencat introduí el guitarró entre bases electròniques i ritmes reggae i el grup de Puçol Mox reproduí en clau valenciana l’operació que temps enrere havien fet Lagartija Nick o Los Planetas de portar el flamenc al terreny del rock alternatiu i l’space rock. Entre més.

També hi va haver alguns intents d’acostar jotes i fandangos al pop. Però cap, segurament, tan reeixit com el d’uns xicots de Sant Vicent del Raspeig reforçats amb músics d’uns altres indrets. S’anomenen Els Jóvens. Aquest 2018 llançaren una sèrie de senzills que posaren crítica i públic en posició d’alerta. Fins a completar un àlbum que va irrompre com un tifó tropical en la darrera edició dels Premis Ovidi Montllor. 

Havien estat nominats en cinc apartats i s’emportaren —quasi res portava el diari— quatre dels premis: millor grup revelació, millor cançó (“Anís tennis”), millor lletra (“T’ailoviu més que l’hòstia”) i millor disseny gràcies al treball de Luis Yang. I no feren un ple al cinc per a la història perquè en l’apartat de millor disc de folk competien amb una barbaritat de Carles Dénia. Encara més: després de fer aquesta entrevista, es convertien en els triomfadors dels Primers Premis Carles Santos de la Música Valenciana  amb tres guardons: grup revelació, millor disc i millor cançó, de nou per l'estupenda "Anís tennis".

“No havíem fet cap càbala. Teníem un àlbum que era com un invent i no sabíem si agradaria, no hi havia referents amb els quals comparar-nos. Estàvem desorientats: no sabíem si tindríem circuit, si ens escoltaria ningú. Era tan capritx nostre, que era impossible saber-ho”, confessa telefònicament, des de Madrid, on treballa, René Macone, lletrista d’Els Jóves i nucli original junt amb el compositor musical, Pep Mirambell, resident a Barcelona. Ambdós, a més, comparteixen la responsabilitat vocal del grup. “La veritat és que estem al·lucinant amb tot el que està passant al voltant nostre”, rebla.

Les coses, però, no passen per casualitat. Més enllà de l’aire lleuger de les cançons, hi ha un treball conscienciós en textos, melodies i arranjaments. Molt més obsessiu i conscient que no sembla. “És curiós que digues això, perquè la gran mentida d’Els Jóvens és que l’àlbum fa la impressió de ser molt natural, d’estar fet de manera molt espontània, però passàrem tres anys fent-lo. El que som Els Jóvens avui, ens vam conèixer gravant el disc”, adverteix Macone.

En aquest punt, cal rebobinar una mica. En l’inici del procés hi ha dos músics en la trentena, veïns de Sant Vicent del Raspeig, Macone i Mirambell, que decideixen fer un projecte musical basat en la tradició. Però no tenen molts més referents i s’alien amb el productor de Bocairent Blai Antoni Vañó. El tercer element assumeix el baix del grup i comença a convocar més músics, alguns de comarques més al nord, per donar forma a les idees dels alacantins. S’hi incorporen el guitarró i les flautes de l’alcoià Raül Calatayud, la bandúrria i el llaüt de Tóbal Rentero (Manises) i Jordi Sanz (Meliana). I es completa la formació amb les percussions de Pablo Rosell (Picassent) i la bateria d’un altre alcoià, Cristian Pérez, substituït més tard per Toni Lozano.

“En un procés tan llarg, el que queda de l’espontaneïtat és no res. Però la fortuna que té l’àlbum és que quan l’escoltes sembla senzill i natural. El procés, en tot cas, no el recomanem a ningú. Sobretot Pep, que era qui s’encarregava de les melodies de tothom i que gravava amb tothom, va estar dos estius absolutament concentrat en el disc”, assegura Macone.

Immersió folk

Si començàvem parlant d’Al Tall no era per atzar. A Macone era un grup que li agradava “de tota la vida, per mon pare, per tenir-lo per casa, però al mateix temps escoltava Extremoduro, Black Sabath...”. “Anís tennis” conté un vers que parla d’això: “tocàvem ‘Tio Canya’ i ‘Walk on the wild side’”. “Aquesta frase és exactament el resum!”, exclama el músic. Mirambell, per la seua banda, havia fet una immersió en artistes com Botifarra i Carles Dénia, “molt més didàctics que no Al Tall, que era una proposta més concreta. I crec que la meua passió per aquest grup i les noves inquietuds de Pep donaren lloc al disc. A Sant Vicent del Raspeig no és molt present la música tradicional valenciana. Per a Pep i per a mi era una cosa molt exòtica, però molt xula, una mena d’investigació. Això ens va marcar, perquè estàvem molt capficats”.

Hi ha un punt d’inflexió amb l’arribada de la bandúrria de Tóbal Rentero, un músic que sí que tenia experiència folk contrastada, tot i que Macone confessa que “no tenia ni idea de qui era”. Rentero demanà les cançons, encara embastades. “I contestà al poc temps dient que li agradava el repertori i que li hi interessava col·laborar. Tóbal ha posat nom a moltíssimes coses que no sabíem que eren, ha estat molt intuïtiu el procés”, afegeix.

Intuïció i manca absoluta de prejudicis, d’anar provant de tot, amb resultats com l’ambient estrany d’“Eduard i el fantasma de la mascletà” o les aromes entre afro i tropicalistes de “Crec que em falta un cor nou”, tema rematat amb unes flautes. “La música folklòrica s’ha abordat des de molts punts de vista. Pep i jo havíem escoltat coses com Os Mutantes, Caetano Veloso o Kiko Veneno, que aborden la música en una direcció i, després, en la contrària. El que volíem era que fora un disc que tinguera una mica de tot i que fora divertit. Quan estàvem fent-lo, ens preocupava que no fora un àlbum avorrit. La música folklòrica valenciana, no tota, té una finalitat molt lúdica. Volíem transmetre aquell esperit”, conta el músic.

René Macone, Pep Mirambell, Pablo Rosell, Tóbal Rentero, Blai Antoni Vañó, Raül Calatayud, Jordi Sanz i Toni Lozano. Fotografia: María López Castellanos

L’esperit folk hi és, de vegades molt marcat. Però fa la sensació que quan el grup es llança en braços dels codis pop (“Anís tennis”, “It girl meua”, “T’ailoviu més que l’hòstia”), la proposta s’il·lumina, agafa una altra volada. “Algunes d’aquestes cançons que cites eren temes pop arranjats amb instruments i detalls folk, com ara el ritme del guitarró en ‘T’ailoviu’. Però ‘Anís tennis’ estaria una mica al mig, una cançó de pop però que pot recordar Bob Dylan, les cançons llargues del folk americà. I, a més, conté detalls ajotats. Quan estem en la mescla, apareixen els elements més representatius d’Els Jóvens. Quan fem els palos més purs, una havanera o un cant de batre, l’efecte que causa està més difuminat”.

Un lector que no haja escoltat encara Els Jóvens pot deduir pels títols el sentit de l’humor que travessa la proposta. “No érem conscients que algunes de les coses que cantem podien fer gràcia, però ens trobem en els directes que el públic riu en alguns moments. Som els primers sorpresos. No volíem que foren acudits, però tots en el grup tenim sentit de l’humor, Pep i jo som molt de la broma i el to mai no serà molt solemne, tret d’‘El gol i la mort (Romanç de Paco Alcácer)’”, adverteix Macone.

Aquesta emocionant cançó, de fet, mereix un comentari a banda. Un amic valencianista els va contar la història, per a ells desconeguda, del debut en el València de l’actual jugador del Borussia Dortmund: Alcácer va marcar un gol contra el Roma en el Trofeu Taronja, però aquell mateix dia, el pare morí d’un atac al cor, a les portes de l’estadi de Mestalla, l’escenari que havia vist consagrar-se el seu fill. Des d’aleshores, Alcácer dedica tots els seus gols al pare amb un gest al cel. “Volíem fer un romanç, que normalment tracten aquests temes i fan de memòria col·lectiva. I aquesta història, per a mi, és molt important i també molt desconeguda. Encaixava. Era una història meravellosa, trista i bonica, per la banda de la dedicatòria eterna. Però no la volíem publicar si ell no ens donava el vistiplau”, relata Macone. Alcácer els contestà dient que li havia agradat i que la compartiria. “No em consta que l’haja compartit, però a mi ja em va bé que diguera que li agradava”, rebla.

A banda dels homenatges folk del disc, hi ha també una mirada a la música de banda en “Jota coreana”, tema també amb derivades futbolístiques: “Els xics que toquen la part de banda, els únics joves en realitat del disc [riures], són la secció juvenil de la Societat Musical Els Orriols, que toca al camp del Llevant. Va ser una casualitat. Es tractava d’una cançó que no sabíem com afrontar i l’arranjament de banda va quedar molt bé, és una jota molt diferent de la resta del repertori”, diu Macone, que apunta també que “Jota coreana” és el tema que més referència fa a Sant Vicent del Raspeig, a viure lluny del poble. “La colla del poble, la gent de la nostra generació, la majoria estem fora. I era una història que volíem contar i que apareix en més parts del disc. Quan estàvem fent-lo i pensava en amics que són a França o a Argentina me’ls imaginava arrancant a plorar escoltant ‘Jota coreana’”.

La irrupció d’Els Jóvens té també la virtut d’haver posat en el mapa musical en català una comarca com l’Alacantí. Ells en són conscients, d’això: “És un tema que parlem sovint, perquè realment la gent s’estranya que vinguem de l’Alacantí, un lloc rar per a aquest tipus de música. Però sí que existeix. I cada vegada que citen Sant Vicent del Raspeig en alguna notícia sobre nosaltres, l’orgull és total. Un dels propòsits del disc era mostrar que molts elements del folklore valencià procedeixen de l’Alacantí, coses que no són molt conegudes però són meravelloses”.

 Els Jóvens tindran continuïtat? “Crec que sí. Durant el procés s’ha fet un grup. I pense que  seria tan senzilla ara... Vull tenir l’experiència de fer un disc que no siga una lluita constant”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.