Els crítics

L’ànima nua de Judit Nedderman

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Nua. Tal com va venir al món. Sense erotisme, ni desig, ni sensualitat. Desvestida per mostrar-se com és, per confessar-se de manera sincera a través de la seua vellutada veu a tothom, per obrir les comportes de la seua ànima emprant paraules convertides, al mateix temps, en música apoteòsica, desimbolta i reservada. Un exercici melòdic de nostàlgia amorosa —en tota l’amplitud de la paraula—, però amb un somriure d’orella a orella natural i carregat de sentiments.  

Sense voler ser provocativa, amb un rerefons de reivindicació feminista i disposada a destapar-se musicalment, retorna la cantant de Vilassar de Mar (Maresme), Judit Nedderman. Ho fa amb el seu tercer disc, Nua (2018), un treball profundament íntim, adobat per una alternança de ritmes relaxats i alegres que mostren la verdadera cara de la seua confessió musical: un despullament sentimental fet a colp de rialla i d’exaltació vital. 

Les seues lletres, una confidència constant de les seues sensacions i vivències particulars, com ara l’enyorança de la seua població natal reflectida a “Vinc d’un poble”, són el complement màgic a un elenc d’instruments d’entre els quals destaca la prodigiosa veu de Nedderman. Unes cordes vocals capacitades per transgredir registres, per realitzar un crescendo de potència vocal, fins i tot, en una mateixa cançó. “Els ocells”, un tema íntim, de rerefons pop i profundament tendre, és la màxima expressió d’aquesta pràctica. Amb un començament apagat, d’una veu que sembla estar presa, es passa a un cant exultant, dolç, sense complexos, allunyat de la sensació d’angoixa que les seues cordes vocals mostren al principi. 

Els instruments, amb un posicionament d’actor secundari respecte de l’exuberància vocal de la Neddermann —llevat d’excepcions puntuals consentides—, són els manobres de la melodia, els factors d’un clima fet per evocar les confidències de l’artista. La cantant catalana empra la guitarra acústica, l’elèctrica, la bateria, les percussions menors i els teclats —siga en la modalitat de piano o en la d’orgue elèctric— per escenificar musicalment el còctel de sensacions que habiten al seu interior i que són representades pels diferents estils que recull a l’àlbum. Una novetat respecte del seu anterior treball, Un segon (2016), coses polides a Nua com si es tractara d’una obra d’orfebreria.

Els ritmes més íntims, més profunds, són interpretats per una senzilla base de bateria i de percussions menors que hi apareixen de manera esporàdica. Com ho és la participació dels teclats. “Pols”, però, n’és l’excepció. En una cançó d’influències subtils de música negra, el piano es converteix en el consort ideal del cant de Nedderman. De fet, exerceix com a agitador amb escales musicals que inciten les guitarres a deixar-se notar a través de centelleigs introduïts entre el piano desfermat, la bateria de caràcter militar i el despullament vocàlic de la cantant. 

Nua
Judit Nedderman
Satélite K, 2018
Jazz

“Ubi Sant”, tanmateix, és el paradigma dels temes més reservats, en el qual lamenta la fugacitat de l’amor. Una combinació d’una veu angelical i passional amb pinzellades de percussió —hi surten una caixa xinesa i un pal de pluja, per exemple— i tímides presències de la guitarra. Unes cançons més sentimentals que compten, tanmateix, amb una part més efervescent, com en “No volem més colps”, un cant contra la repressió

Si una part del disc, com amb la joia profunda i curta de “Nua”, la melodia ens fa viatjar cap al cor de la cantant de Vilassar de Mar, l’altra reflecteix la cara més despreocupada i optimista. Els ritmes folk d’“El galgo viene” —una de les dues cançons cantades en castellà—, amb porcions moderades de country i de blues, és el màxim exponent de tot plegat. Ara bé, el gran protagonista de les seues composicions són els ritmes jazz de derivacions blues, com en “Yo vengo a ofrecer mi corazón”, en la qual el guitarrista Pau Figueres exhibeix les seues mans màgiques. 

En aquesta mena de desfogament musical que és Nua, Nedderman admet el seu enamorament per la música brasilera, gestat durant el seu viatge al país de la samba fa uns anys. “Vai, vai, vai”, una cançó cantada en portuguès i escrita per ella mateixa, i “33 hores de bus” són la prova de l’esperit carioca i experimentador de l’artista. La darrera confessió d’un àlbum en el qual la cantant es despulla musicalment amb un somriure al rostre. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.