Els critics

L’ànima rock de Quimi Portet, de festa major

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En algun lloc vaig llegir o escoltar que el rock estava esdevenint el jazz del segle XXI, en la mesura que es tracta d’un gènere ja minoritari, almenys en les seues lectures clàssiques, consumit per gent majoritàriament gran. I, si estirem el tema, tocat per gent també gran que no vol renunciar al seu codi genètic musical. Fa unes setmanes m’assaltava aquesta idea (periòdicament em passa) en escoltar el nou disc de Superchunk, una banda que frega ja els trenta anys de trajectòria i que, com explicava en una entrevista el seu líder, Mac McCaughan, amb total sinceritat, simplement continuen tocant perquè els agrada el rock alternatiu que feien en la dècada dels noranta. I és el que saben fer. En aquest cas, el com i no el què és la clau de tot plegat: tot i com de suat està aquell so, Superchunk continuen sent una banda fenomenal. En disc i en directe. 

Festa major d’hivern, el nou disc de Quimi Portet, deixa aquella mateixa sensació edificant. Quaranta anys després d’encetar la carrera musical, l’emblemàtic músic català ha afrontat el seu desè disc en solitari amb l’esperit de reproduir “una proposta molt simple: un riff de guitarra, un ritme contundent de bateria i un tio que hi canta a sobre. Em motiva molt, sobretot en els concerts en directe que és quan ens acostem més al rock’n’roll”, deia en una entrevista en Enderrock

El gruix de la proposta descansa, efectivament, en els riffs enganxosos i les textures rugoses, la matèria primera i primigènia del gènere. Els temes en clau inequívocament roquera, com “Central de biomassa”, “Festa major d’hivern”, “Al tanto que va de canto” (quin gran títol) o “Pànic escènic”, assalten amb força l’oient, destaquen sobre el conjunt. Però també trobem efluvis ben portats dels vuitanta en “Petita vida” o “No fa el fred d’abans”, psicodèlia  pertinent en “Ai, nineta!” o “Pampallugues” i petites gemmes sense època com “Carta a ningú” o “Bestiar sentimental”. A més, en molts d’aquests temes hi ha recursos electrònics i, fins i tot, un parell d’instrumentals, el pròleg “Cinc-cents metres” o “Pedalada popular”, en els quals es desferma la pulsió digital. Diferents registres traslladats al disc amb una pulcritud primmirada, amb un so net i polit de guitarres i percussions límpides, tan allunyat de la majoria de produccions contemporànies emfàtiques i grandiloqüents, de capes i més capes d’instruments i veus amuntegats.

Vehicle musical, en tot cas, per a l’autèntic tret distintiu de l’artista, el seu univers de personatges i històries rimades —en aquest viatge una mica més fosc i trist—, de “cantants empolainats i músics mig intoxicats”, “senyores del Banana Beach” (“Festa major d’hivern”), “turistes asmàtics, artistes antipàtics” (“Central de biomassa”), “floristes i camells” (“Pampallugues”) o “pubilles massa boniques enamorades de fadrins curts de gambals” (“Pànic escènic”).

Són els nombrosos fills reconeguts  d’algú a qui agradaria ser “un poeta efervescent com la gasosa”, canta en “Ai, nineta!”, un artista que tracta de fer-se entenedor, diu en el mateix tema, però que si no ho aconsegueix no s’emprenya. Perquè, reconeixem-ho, el singular univers líric de Portet, fet de “somnis llibertaris vagament agropecuaris” (“No fa el fred d’abans”) no és per a tots els públics. És el seu món. Allò que el fa diferent. Festa major per als seus fans.

Festa major d’hivern
QUIMI PORTET
Quisso Records/Fina Estampa
2018
Rock

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.