Els crítics

Ferran Palau: recer i bellesa per a un temps d’emergències

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha una part inaprehensible, difícilment objectivable —o explicable, és el mateix— que separa les bones creacions artístiques de les que habiten la categoria immediatament superior. Que marquen la fractura entre l’ofici, la bona factura i l’excel·lència. Els discos en solitari de Ferran Palau (component d’Anímic) posseeixen aquella qualitat etèria, tocada per la gràcia, que els fa emergir un cap per sobre de la producció discogràfica d’aquí, d’allà i de més enllà. Per adonar-se’n tan sols cal fer una petita recerca sobre el molt i bo que es va escriure sobre el disc anterior, Santa ferida (2014), un àlbum esplendorós, diferent, que es va colar per gairebé totes les llistes (serioses) del millor d’aquell any, zenit temporal d’un procés de refinament estilístic —diferent però no del tot aliè al treball en banda— encetat amb el reivindicable Aigua com rierol

Des d’aleshores, Palau no s’ha fet ric i famós —res estrany: el primer sorprès hauria estat ell— i no hi ha legions de fans fent guàrdia a la porta de casa. Però vull creure que una petita legió de ferits per aquell àlbum delicat i colpidor esperaven amb candeletes un nou treball en solitari. La resposta a les pregàries és Blanc, un àlbum de dream pop autoral que segueix el camí marcat de la senzillesa aparent, dels detalls i la capacitat de trobar un què i un com a totes les cançons. Amb un punt de misteri que, en realitat, amaga hores i hores de treball i reflexió adobades de sapiència musical. L’antídot, en forma de recer i bellesa, per a un món fet d’urgències i emergències, ofensiu i hostil. Un refugi contra la banalitat i l’agressivitat.

Un aixopluc, però, que l’oient no troba obert de bat a bat, que demana contrasenya a la porta i ganes d’entrar-hi, que exigeix submergir-s’hi i oblidar-se de les preses, del mòbil i del soroll ambiental. Un paisatge oníric, dens, construït amb la col·laboració del guitarrista Jordi Matas (Seward).

El primer tall, “A dins”, té un punt de fredor, potser buscada (“la matinada se’m queda a dins”), marca una certa distància que exigeix noves visites. “Flor espinada”, per contra, arranca amb unes guitarres i teclats magnètics, immediats. I uns primers versos que reclamen seguir el rastre: “D’aquella font un rajolí / anà a parar als teus llavis. / D’aquella estrella a l’infinit”. Una història que acaba amb un personatge que agafa un tren “però no hi ha lloc”. La cançó acaba sobtadament, quan el cervell encara et demana un parell de minuts més d’aquella delícia. 

“Tornar a començar”, amb tot, és segurament el primer gran moment de Blanc, un història enigmàtica i commovedora, bressolada per una melodia i uns arranjaments subtils, precisos i preciosos. Una cançó de rang superior, per glopejar i olorar com si es tractara d’un gran reserva. Que et deixa també amb la mel als llavis.

“Serà un abisme”, mentrestant, conté les mateixes textures oníriques, però aporta una de les tornades melòdicament més fines del disc. A temps de no defallir entre tanta bellesa lànguida, “Cavall blanc” introdueix un cert tall, una cançó més àrida i espectral que presenta “Res”, un tema amb un fraseig mandrós que recorda al de Joan Pons (El Petit de Cal Eril), un dels seus còmplices musicals. Tall deixat caure sobre un mant electrònic auster però suggeridor. I el marc per dibuixar en uns quants traços una escena que insinua més que no mostra, que conserva l’aire enigmàtic del millor Palau.

És cert que en aquest disc no hi ha moltes cançons que salten a la cara immediatament, de l’estil d’alguns dels grans talls de Santa ferida, “El meu lament”, “La daga al coll” o “Aurora”. La sensació provisional, amb tot, és que en el còmput global potser guanyaria Blanc, perquè a les troballes dels discos precedents incorpora un punt més gran d’estranyament, d’una bella aridesa present per exemple en “Granit”, la possible banda sonora d’una pel·lícula de misteri intel·ligent, evocadora i inquietant: “Com un sostre sense fi / aquest mur és de granit”. “Miratge” és una altra petita gemma, dream pop que sona a això i allò però que té segellada la marca Palau, com la resta del disc. La sorprenent progressió de “Novel·la”, entre “parracs” i “descosits”, fins a arribar a l’expansiu final, és un altre dels impactes sonors de Blanc, àlbum que es clou amb la gloriosa inspiració de “Lana”, potser parida sota l’influx del Sufjan Stevens més intimista i preciosista, el de Carrie & Lowell. Amb una lletra que sembla un antic i trist poema èpic: “Regaleu-me la victòria / proclameu-me reina hereva / recordeu-me tal com era”, diu abans de parlar d’una “llarga alfombra d’ossos / patrimoni de violència”.

No serviria de res estendre’ns més: la de Palau no és una música que s’explica fàcilment. S’ha d’escoltar. I deixar que ens agombole i aïlle d’aquest món urgent.

Blanc
Ferran Palau

Halley Records, 2018
Dream pop

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.