Els crítics

Carles Dénia, poeta espiritual

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Estava penedit, temorós. Se sentia culpable. Ausiàs March, poeta universal, va escriure els versos de Cant espiritual pensant en el càstig diví. Per això, va mostrar-se sincer amb els seus baixos instints, passional cap a la fe catòlica i delerós de salvar-se del foc etern. Va obrir el cor a cada estrofa i va disseccionar la seua ànima carregada de pensaments caòtics. 

Carles Dénia, una de les veus més prodigioses del País Valencià, aprofita aquella passió desimbolta, aquelles rimes d’exaltació religiosa, aquella confessió pecaminosa per bastir una versió musical del poemari vehement, íntima, mística i delirant. Cant espiritual. Ausiàs March (2018) és poesia sonora adobada per un exèrcit d’instruments que embogeixen la melodia fent-la transitar entre el yin del flamenc i el yang d’un jazz folkloritzat. Un treball, a la vegada, visceral i espiritual que trenca amb els esquemes dels discs anteriors, més arrelats a la tradició musical valenciana

És, precisament, el trencaclosques d’estils, barrejat entre peces i, fins i tot, a les mateixes cançons, l’exemple de tot plegat. Si a “Qui·m mostrarà davant tu fer excusa” la sonoritat recorda les rondalles clàssiques valencianes pel protagonisme dels llaüts, els guitarrons i les guitarres, a “Dona·m esforç que venga de mi prengue” la veu de Dénia canvia de registre i de coordenades geogràfiques, amb un cant flamenc acompanyat de caixons, palmes i guitarres clàssiques que traspua forassenyament i intimitat a percentatges iguals. 

Cant espiritual
Carles Dénia
Autoedició, 2018
Folk

La riquesa del repertori va més enllà, encara. “Prec-te senyor que la vida m’abreuges”, tot i el seu començament de balada acústica d’inspiració flamenca, deriva en unjazz desimbolt alimentat per una flauta desfermada, un piano envaït per bogeries transitòries i una percussió en crescendo que marca el ritme del descontrol musical. Dénia, fins i tot, s’atreveix amb pinzellades de rock & blues en un mapa de sonoritats que inclou boleros americans o melodies bressolades a la vora de la Mediterrània. 

La seua veu, capaç de transformar-se per adaptar-se a tot tipus de registres i fixar l’ordre en un caos musical celestial, troba la complicitat d’una legió d’instruments llibertaris. La guitarra, el piano (i la seua versió més moderna dels teclats), la flauta (i el seu fill el ney) i la guitarra constitueixen el quartet principal que aporta espiritualitat, passió i deliri a la melodia. El llaüt, els guitarrons, els cors i el baix també contribueixen a un clima oscil·lant entre la intimitat d’ànima oberta de bat a bat i el desfogament festiu. Un disc amb vocació teatral en el qual Dénia fa renàixer la versió més heretge i condemnada a l’infern dels versos d’Ausiàs March. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.