Els critics

Novembre Elèctric: raigs de llum entre els núvols

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per entendre millor Quart minvant, el tercer àlbum de Novembre Elèctric, cal resseguir una mica la trajectòria d’un grup que es presentà en societat com el projecte del valencià Yeray Calvo l’any 2014, amb un àlbum, Intacte, que sorprengué per la capacitat de generar atmosferes d’una intensitat lírica i emocional que es tallava amb un ganivet, inèdita en l’escena musical del País Valencià. 

Aquell disc  va deixar empremta. I tingué continuïtat amb un gir acústic justificat pels textos de partida, els poemes d’Hèctor Serra. Tremole (2016) tenia una mica menys de volada musical, però conservava la capacitat de commoure, de trobar l’argamassa entre l’embolcall musical i les històries colpidores i vivencials.

D’aleshores ençà, la discogràfica de referència del grup —d’aquest i de molts més—, Mésdemil, ha tancat les portes. I Novembre Elèctric ha trobat aixopluc en el segell creat per Tardor (Primavera d’hivern), banda en la qual s’ha integrat també Yeray Calvo. No és l’únic canvi important en aquesta agrupació, ja que el grup ha canviat la filosofia autoral per una estructura més de banda, completada en aquests moments per Rodrigo Domínguez (guitarra i teclats), Sergio León (bateria), Bert Posada (guitarra) i Adrián Díaz (baix). Mutació que té conseqüències en el so, més electrificat i rocós, menys estilitzat. Tot i que continue al capdavant de la producció Pachi García, foguejat amb bandes importants de l’escena del nou indie com Supersubmarina o Lori Meyers.

S’han perdut plomes pel camí? Indubtablement. Temes com “Abismes” conserven part de l’aura, gràcies també a una lletra que parla de contar ferides. I el mateix passa amb “Les conseqüències”, cançons que recorden els inicis però hi ha present la pèrdua de segell, una certa estandardització. “Beneïda innocència”, la seua història sobre innocències perdudes i els seus pianos i teclats recuperen part d’aquest alè, és una primera diana confirmada per “Fissures (la bona sort)”, un tall melòdicament ric i ben construït proper al dream-pop que desprèn un cert neguit existencial. “Dona’m un motiu per confiar”, canten. I sí, ens l’han donat.

Perquè, d’acord, “Aquells xiquets” la podrien firmar molts grups, però és un tema amb una línia de baix poderosa i uns teclats i unes guitarres efervescents que funciona com un tret. El banjo i l’acordió de Jesús Avello, músic convidat, i els vents finals, fan brillar una altra cançó notable i assedegada, “La llum”. I quan ja anem agafant l’aire als nous Novembre Elèctric, arriba un dels grans temes del disc, la tremenda “L’esquerda”, un tema colpidor, de veus i guitarres distorsionades —sense accelerar el tempo— que subratllen un text sobre la por i la vida que mossega. 

Ens podem rendir a les evidències per aquesta via o per una altra cançó superba, “Tot i res”, un tema que ens remet a les millors etapes de Coldplay o Travis, les dels inicis. Guitarres i ritmes incisius però elegants mentre Calvo es pregunta, interpel·lant algú, “Que no veus que no respire?”. Tot per recuperar part de l’essència d’Intacte en els temes finals, barrejada amb les noves inclinacions i disposicions elèctriques, la qual cosa —s’ha de dir— enriqueix el final de “Fosc[cor]”, el seu trenat harmònic entre veus i guitarres. El crescendo de “Polaroids”, amb Yeray Calvo desfermat, cercant nous registres vocals, i les guitarres marcant de nou el pas —atenció a la posada en escena del disc— posen el segell.

Sense ser una bogeria, l’adjectiu “lluminós” emprat en la literatura promocional del disc potser no és la manera més descriptiva d’englobar el gir de Novembre Elèctric. Perquè hi ha més d’atmosfera carregada i densa entre la qual s’esmicolen els raigs del sol. Una cruesa que manté el punt atmosfèric i singular de la proposta.

Quart minvant
NOVEMBRE ELÈCTRIC
Primavera d’hivern, 2018
Pop

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.