Trau: edificant música en blanc i negre

Fem una mica de memòria: som a l’any 2015 i una formació de Sant Boi composta per Pau Torrens, Jordi Bastida, Núria Botia i Xavi Artigas, que venia de guanyar el Sona 9, irrompien amb una proposta de pop de guitarres vintage, fora de catàleg, traduïda en un disc molt notable, Déu vos guard (Discmedi). Un treball rèptil, variat, que invocava The Kinks, The Beatles, Syd Barret, Os Mutantes, The Byrds i altres follets dels seixanta i els setanta. Amb cançons immaculades com “Blau, net i clar”, “Somni de festa major” i “No et posis vermella”. “Música crionitzada per a la nova era”, titulàvem la ressenya d’aleshores, sense ironia, posant en valor un àlbum que semblava regurgitat des del túnel del temps amb frescor i espontaneïtat.

El segon disc del col·lectiu, Dones i homes del cap dret,  amb text promocional de Lluís Gavaldà, eixampla amb matisos l’operatiu del primer. Potser és un disc més lluminós, menys rocós, més Byrds que Kinks, però també molt satisfactori. Després d’una estupenda intro psiquedèlica i visionària, “Un nou dia”, una mena de sintonia distòpica, enlluernen amb les guitarres i la preciosa tornada de “Panys vermells”, amb una enigmàtica lletra (“Tot un món cau. / Un món que em cau per fora / però no em cau pas per dintre”) i uns arranjaments que reforcen subtilment l’estranyesa. Revival amb un peu al segle XXI, com ha de ser. “I arriba el moment” ens proporciona una altra tornada lluminosa i perdurable, mentre que el bon relligat de guitarres i la lletra florida i vitalista ens porta a la memòria el llegat dels mallorquins La Granja. Un cert déjà vu redimit per la rodonesa del conjunt.

La gràcia de tot plegat, però, rau a visitar diferents registres: “Podrint pomes” (un dels títols cridaners de l’àlbum) té una introducció lo-fi a l’estil M. Ward i un cos musicalment més suat (sempre ben resolt) que aporta una lletra pertinent: “I tots jutgem i, carai, tots critiquem / i a vegades la nostra pròpia merda no la veiem”. Final que fa ganes de rimar amb “amén”. Factura clàssica i lletra substanciosa que torna a provar sort amb “Aneu a Plutó” (“Aiii, això que és trist, que celebreu enfonsar un país”). El segment central es completa amb el pop de joguina de “Dalt de l’arbre” i la bonica història d’algú que somnia volar amb una guitarra. 

Amb “Aquells dos ulls ben morts” el disc torna a guanyar múscul, un trenat de guitarres, teclats vintage i melodies digne de The Jayhawks que ens recorda per què ens agradava tant el pop de guitarres. Un embolcall efervescent que, paradoxalment, engronsa un tema ben melangiós. “Truqueu a la porta”, una història lisèrgica, recupera el to positiu sobre un fons Beatles via segurament Dr. Dog o vés a saber què i la veu de Jaume Pla (Mazoni) fent costat en l’evocadora tornada: “I fem velles cançonetes amb els nostres roncs, somiant / coses estranyes // Ens llevarem molt contents al matí tot cantant”. Un tema inexplicablement addictiu. La rareta “Dimensions” aprofundeix les textures psiquedèliques i una lletra críptica i evasiva.

Més aprehensible és “Corbs i hackers”, un tema country-pop que contrasta amb l’esperit futurista (utòpic?) de la lletra sobre uns hackers que ens alliberaran de l’alineació a què ens sotmeten les macrocompanyies, tal vegada inspirat per la sèrie Mr. Robot. La garatgera “Beneit del cabàs”, la més rocosa del conjunt, fa de contrapunt. I conté el que sembla tot un manifest irònic sobre les dedicacions musicals: “D’acord si ho fessis com a hobby; / però això, per guanyar-t’hi la vida no // Vols dir que cobreu algun calé? / Sense un bon padrí no fareu res / (...) Mira que ets beneit del cabàs”. Potser, sí: però fan una edificant música en blanc i negre.