Tracte fiscal

Finançament: la història interminable

La negativa de Pedro Sánchez a reformar el sistema de finançament durant aquesta legislatura ha suposat una galleda d’aigua freda per a les aspiracions, sobretot, de balears i valencians. L’horitzó de tornar a eixir als mercats i deixar de dependre de l’Estat per finançar-se s’allunya.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Entre els cognoms Montoro i Montero hi ha una lletra de diferència. És, de moment, la diferència més visible entre l’anterior ministre d’Hisenda i la seua substituta. Les esperances que havia generat el recanvi en La Moncloa, ara fa just un mes, respecte de la qüestió del finançament se n’anaren en orris quan a penes agafada la vara de comandament, Pedro Sánchez va afirmar que no promouria una reforma del sistema de finançament durant aquesta legislatura. Dos anys, venia a dir, no és temps suficient per emprendre aquesta tasca. 

Es tracta, però, d’una veritat a mitges o, com a mínim, discutible, segons molts dels qui estan al damunt d’aquest procés. Els debats tècnics, realitzats en la Comissió Tècnica d’Avaluació Permanent d’Avaluació, on participen representants de totes les comunitats autònomes estan molt avançats. A més, el nivell de consens entre ells és molt alt. Només dos elements (com calcular el criteri de població dispersa, i com gestionar el volum de deute d’algunes autonomies) generen cert dissens. En canvi, hi ha unanimitat en la necessitat que l’Estat injecte més recursos a les autonomies. Fins a 16.000 milions d’euros, calculen. “A falta de dos reunions, podríem dir que la nostra tasca està feta. És l’hora de la política”, diu una persona que ha participat en aquests debats. 

Tanmateix, Pedro Sánchez ha preferit no obrir la caixa dels trons. No s’ha de perdre de vista que  resta menys d’un any per a les eleccions autonòmiques i el del finançament és un tema que tradicionalment ha alçat polseguera: entre els qui estan ben finançats, perquè no volen perdre posicions; entre els qui estan deficientment finançats, perquè reclamen una injecció de recursos. De possibilitat de no acontentar tothom, n’hi ha i Sánchez, amb la vista posada a retenir la majoria electoral de què gaudeix actualment a nivell autonòmic, prefereix mantenir el debat en aigua morta. A això cal sumar el precari equilibri parlamentari dels socialistes, tal com va reconèixer la setmana passada la ministra d’Hisenda María Jesús Montero en la seua primera compareixença en el Congrés. Una reforma integral del model de finançament necessita passar el sedàs del Parlament espanyol i no és en absolut segur que poguera comptar amb la majoria parlamentària que requereix. Fet i fet, ha dut el Govern socialista a ajornar, de moment, la reforma com a mínim dos anys més. Dos anys que se sumen als quatre anys de retard que la revisió acumulava amb el Govern de Mariano Rajoy

Per als governs socialistes del País Valencià i Balears, que havien reivindicat reiteradament la revisió del model, la negativa de Sánchez és una galleda d’aigua freda. D’una banda, perquè desarma el principal pilar sobre el qual havien bastit el seu discurs durant els últims tres anys; de l’altra, perquè el descrèdit que se’n deriva alimenta les expectatives electorals dels partits de l’oposició (de fet, el Partit Popular balear i valencià s’han transmutat en els principals defensors de la reforma) i fins i tot dels partits nacionalistes amb què ara governen. 

Passat el desconcert inicial, per a Compromís i Més, la negativa de La Moncloa és una ocasió per començar a marcar perfil propi de cara a les eleccions autonòmiques de la pròxima primavera. Segons va reconèixer la setmana passada María José Montero, els socialistes són “realistes i transparents”. “El problema radica en el fet que durant el període que ha governat el PP no s’ha fet res en matèria de finançament autonòmic, més enllà de convocar un grup d’experts (...) Nosaltres hem de reprendre aquests treballs preparatoris”, segons Montero, per “arribar a un ampli consens i posar les bases per a una reforma integral del finançament autonòmic”. No serà, però, abans de 2020.

Les almoines de Madrid

Tancada la porta de la reforma integral i superat el desencís inicial, els responsables autonòmics d’Hisenda han optat públicament pel que es podria dir una resignació reivindicativa. Més enllà dels desencís en privat, públicament no han censurat contundentment La Moncloa i han optat per demanar pegats que puguen alleugerir la situació de les seues respectives finances autonòmiques. El conseller valencià Vicent Soler (qui en una entrevista al diari Levante-EMV es va manifestar “sorprès desagradablement” per la negativa de Sánchez) va sol·licitar la setmana passada al Ministeri d’Hisenda que, a falta de la reforma, aprove per al País Valencià una injecció extra de fons de 1.325 milions d’euros. Són els diners que, segons els càlculs del departament de Soler, els valencians haurien de rebre amb un finançament com la mitjana espanyola.  El conseller d’Hisenda va fer aquesta petició després d’encapçalar la Comissió Mixta Corts-Consell per a la reforma del sistema de finançament. Aquesta comissió ha sol·licitat unànimement al Govern espanyol que convoque al més aviat possible el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), el fòrum polític on hi ha representades totes les autonomies i es debaten aquestes qüestions.

El conseller d'Hisenda, el socialista Vicent Soler, ha sigut molt crític amb l'ajornament de la reforma del sistema de finançament| Miguel Lorenzo

La carta de peticions del català Pere Aragonès és extensa. En la seua compareixença al Parlament, el també vicepresident del Govern va posar damunt la taula les exigències a María Jesús Montero, amb qui ha demanat reunir-se tan bon punt tinga lloc la trobada entre Quim Torra i Pedro Sánchez, prevista per al pròxim 9 de juliol. El conseller d’Economia i Hisenda exigeix a l’Executiu espanyol que faça efectius els 6.000 milions d’euros que el Govern assegura que li deu en compliment de l’actual sistema de finançament. Aragonès també exigeix la flexibilització de l’objectiu de dèficit. Per a 2018 el dèficit imposat per Montoro era de 0,4%, mentre que per a l’any vinent està establert en el 0,1% del PIB, una xifra que limita el marge de maniobra de la Generalitat. No s’ha de perdre de vista que Catalunya compta amb una disposició legal que, almenys en teoria, hauria de blindar-la. Es tracta de la disposició addicional tercera contemplada en l’Estatut, segons el qual la inversió en infraestructures de l’Estat s’ha d’equiparar a la participació relativa de Catalunya en el PIB d’Espanya. És a dir, que si Catalunya aporta el 18% del PIB espanyol, ha de rebre un percentatge d’inversions del 18%. La realitat ha sigut, però, que ha rebut de manera continuada inversions per sota d’aquesta xifra. 

A falta d’una reforma integral del model de finançament, també les Balears han optat per demanar alguns succedanis, bé que de moment la resposta procedent de Madrid ha deixat un sabor agredolç. Fins ara, els nous inquilins de La Moncloa no s’han pronunciat sobre el Règim Especial de Balears (REB), que la consellera Catalina Cladera tenia pràcticament lligat amb Montoro. D’una altra banda, la negativa del Govern de Sánchez a aplicar a partir de l’1 de juliol la bonificació del 75% sobre els bitllets d’avió i vaixell entre la península i les Illes ha caigut com una bomba. L’exempció estava contemplada en els Pressupostos Generals de l’Estat, però segons el ministeri de Foment, José Luis Ábalos, havia estat incorrectament incorporada al text pressupostari. Ábalos ha advertit que no serà fins a principis de 2019, en el millor dels casos, que la bonificació podrà ferse efectiva. Qüestions tècniques a banda, l’anunci del responsable de Foment ha contrariat l’Executiu d’Armengol. 

Soltar llast

El Govern balear, a l’igual que el valencià, reclama de fa temps algun tipus de mesura per flexibilitzar el deute. Al capdavall es tracta d’una autèntica llosa per a les finances públiques. Catalunya tenia a finals de 2017 un deute de 77.740 milions d’euros, l’equivalent al 34,8% del PIB; el País Valencià, de 46.187 milions, és a dir, el 42,5%; i les Illes, 8.802 milions, això és un 29,4% del PIB. Resulten, en tots els casos, xifres inassumibles per a les finances públiques, que obliguen a explorar vies de reducció del deute, com ara una quitança, una reestructuració o un reabsorció per part de l’Estat. Al final del seu mandat, de fet, Cristóbal Montoro va obrir la porta a algun tipus de reestructuració, per bé que mai va acabar de concretar quina podria ser la fórmula perquè l’Estat es fera càrrec d’una part del deute autonòmic. 

No es pot perdre de vista que el gruix del deute que les comunitats tenen en aquests moments s’ha contret amb el mateix Estat, de resultes dels mecanismes de finançament que —com ara el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA)— l’Estat va habilitar per a les autonomies en el període de crisi. “No hi havia alternativa i aquests mecanismes han complit la seua funció, han beneficiat les autonomies que s’han finançat a tipus reduïts o fins i tot nuls —explica l’economista de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques Joaquín Maudos— Però no han evitat corregir la injustícia d’infrafinançament ja que el deute autonòmic ha continuat augmentant, per la qual cosa són les autonomies les que les deuen”.  

El conseller d'Economia i Hisenda i vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonés

De moment, la nova ministra socialista no s’hi ha pronunciat. Tampoc dimecres passat, durant la seua compareixença al Congrés, ho va situar entre les seues prioritats. El model que defensa Montero ha de “garantir l’equitat de tots els ciutadans del país, ha de ser sostenible en el temps i, a més, ha de permetre revitalitzar els serveis públics”. Sobre el deute no va badar boca, si bé no és menys cert que, quan era consellera d’Hisenda a Andalusia, s’alineava, en aquesta reivindicació, amb València. Temps era temps, però. 

La gestió del deute és, amb tot, un tema que s’haurà d’abordar tard o d’hora si, com volen els executius autonòmics, han de deixar de dependre de la respiració assistida del Fons de Liquiditat Autonòmic, un mecanisme que, si bé dota de recursos amb uns interessos baixos les autonomies, també en compromet l’autonomia financera i, a més, la política. Per fer el pas, però, les comunitats han de desfer-se d’una part del deute, ja que és determinant per poder accedir als mercats financers amb normalitat, tal com feien abans de la crisi. 

De moment, només les Balears albiren a l’horitzó la possibilitat de tornar a eixir als mercats a finançar-se. A l’igual que Andalusia i Aragó, les Illes han demanat formalment a Hisenda —que és qui té l’última paraula— poder eixir als mercats durant el darrer trimestre de 2018. Volen seguir els passos de Madrid, Navarra i Castella-Lleó, que es van alliberar del jou del FLA el 2017. També Astúries i la Rioja han pogut fer emissions puntuals i d’escassa quantia.

Com va explicar Catalina Cladera a EL TEMPS [vegeu suplement sobre el deute històric], el Govern balear té intenció d’acudir progressivament als mercats. De moment, volen posar en marxa una operació de finançament de 162 milions d’euros, una xifra encara petita si és té en compte que anualment les Balears requereixen 1.000 milions. Amb tot, segons Cladera, fer aquest pas significa “un avanç cap a la desvinculació gradual dels mecanismes de finançament de l’Estat que ens donaria major autonomia financera”. Les darreres qualificacions de Standard & Poor’s, que situen el deute balear en perspectiva positiva, situen les Illes com una de les candidates més fermes a tornar a la normalitat financera. L’any 2018 ha passat d’una qualificació de “BBB amb perspectiva estable” a “BBB+ amb perspectiva positiva”, gràcies entre més al fet que va tancar 2017 amb superàvit. Una bona qualificació de les agències de rating és una condició indispensable per tornar a emetre bons.

Molt més complicada és la situació per al País Valencià i Catalunya. L’infrafinançament que han patit històricament i el consegüent volum de deute acumulat minva les seues opcions de prescindir de la respiració assistida del Ministeri d’Hisenda. Més encara si, com sembla, el Govern Sánchez no està disposat a habilitar mecanismes per reduir el deute. De moment, en la seua darrera qualificació, Standard & Poor’s manté totes dues autonomies en la qualificació de bo escombraria, la primera amb perspectiva favorable i la segona amb perspectiva negativa.

La conseller d'Hisenda balear, la socialista Catalina Cladera

El País Valencià, de fet, ha pujat un graó en el darrer examen, d’estable a favorable. És, amb tot, difícil que la valoració de les finances valencianes millore substantivament. Un dels índexs que s’utilitzen per realitzar aquestes qualificacions és la ràtio endeutament/ingressos corrents. El País Valencià va tancar 2017 amb una ràtio endeutament/ingressos corrents del 357%, quan les agències reclamen que siga d’un 270%. “L’eixida als mercats privats és impossible si no hi ha una compensació del deute”, expliquen en l’Institut Valencià de Finances (IVF).  

De la mateixa opinió és Rafa Beneyto, membre de la  Comissió Tècnica d’Avaluació Permanent d’Avaluació per a qui hi ha diversos mecanismes per fer efectiva aquesta reducció: “L’opció més clara és la quitança, amb la qual cosa el deute acumulat per l’infrafinançament de la Generalitat passaria a nom del Ministeri d’Hisenda. Un altra pot ser un acord de compensació d’aquest infrafinançament en quantitats anuals prèviament acordades i signades, durant un període determinat. El que no considere viable és la reestructuració del deute allargant terminis, perquè no té cap efecte de reducció del deute acumulat, i per tant no s’aconsegueix equilibrar les magnituds del deute”. De la mateixa opinió és l’economista Joaquín Maudos per a qui una quitança està justificada si, com en el cas valencià, “té el seu origen en l’infrafinançament, sempre que, a més, la despesa per càpita de la comunitat siga inferior a la mitjana”. 

Per a Andreu Mas-Colell, exconseller català d’Economia i Hisenda, una quitança és una opció “tabú” a Madrid. “Caldria que el deute privat o amb l’Estat s’anés refinançant de la manera més fàcil possible”, opina. I amb tot i amb això, Mas-Colell relativitza la importància d’eixir als mercats “si s’ha de fer a interessos més alts que els de l’Estat”. Aquest professor de la Universitat Pompeu Fabra qüestiona, en últim terme, que deixar de dependre del FLA però mantenir-se sota la disciplina fiscal de Madrid, “supose guanyar autonomia”. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.