Salvavides que afonen

Mentre el Ministeri d’Hisenda s’entesta a vendre el Fons de Liquitat com un benefici per a les autonomies, aquestes ja han començat a desembutxacar diners pels interessos que els generen aquests préstecs. Mentrestant, la reforma del sistema de finançament continua ajornada sine die.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Durant molt de temps, Cristóbal Montoro s’ha vantat que el seu ministeri està ajudant les comunitats autònomes a transitar enmig de la crisi gràcies als mecanismes financers que Hisenda els ha habilitat. A primera vista, el ministre té raó: el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) i el Pla de Proveïdors, habilitats des de l’any 2012, han permès les autonomies complir amb els requeriments financers més peremptoris i pagar factures que, altrament, haurien restat sense cobrir. Amb els mercats financers tancats a pany i clau des de mitjans del 2011, els governs autonòmics s’han vist obligats a injectar-se en vena els diners habilitats per l’Estat. Catalunya ha estat el territori de l’Estat que més hi ha recorregut: des del 2012, entre el Pla de Proveïdors i el FLA ha rebut 48.277 milions d’euros. Al darrere ha quedat el País Valencià, amb 31.476 milions. I 6.205 milions són els que han rebut les Illes.

La setmana passada, el mateix Ministeri d’Hisenda va filtrar a Europa Press un informe intern on, des de la suposada asèpsia de les dades, reforçava la idea de l’efecte balsàmic que els seus mecanismes de finançament han tingut per a les comunitats autònomes. Sempre segons aquest document, que van reproduir la major part de mitjans, les comunitats es van estalviar 44.484 milions d’euros en interessos des de l’any 2012 “gràcies a Hisenda”. Segons el departament de Montoro, l’estalvi s’ha produït pel fet d’haver substituït el tradicional finançament a través dels mercats financers pels mecanismes habilitats per l’Estat. S’ha de tenir en compte que els interessos que es paguen en el mercat són més alts que no els que es paguen a l’Estat, factor que, en última instància, provoca l’estalvi.

D’acord amb l’informe d’Hisenda, Catalunya va ser el territori que més beneficiat n’ha eixit, en haver aconseguit un “estalvi” de 15.781 milions d’euros. A continuació figuren el País Valencià (10.665 milions), Andalusia (7.243 milions) i Castella-la Manxa (3.701 milions). Les Balears, per la seua banda, se situarien enmig de la taula autonòmica, en haver economitzat 1.850 milions d’euros.

Xifres a banda, la filtració de l’informe del Ministeri d’Hisenda és un intent per hegemonitzar el relat. Des que l’any 2011 s’anunciara l’habilitació d’aquests mecanismes extraordinaris de finançament, des de Madrid han fet mans i mànegues per presentar-los davant l’opinió pública com un acte pràcticament de beneficència. Aquest plantejament amaga, no obstant això, que l’asfíxia a la qual van arribar els Països Catalans a principis d’aquesta dècada va ser causada per l’escanyament financer que han patit històricament aquests territoris. Al capdavall, és com si col·locares algú a la vora d’un penya-segat, li pegares una espenta i després et vantares que no s’hi ha estimbat perquè li havies nugat una corda al peu.

Recentralitza que fa fort

Quatre anys després de l’arribada dels primers d’aquests fons, ha quedat ben a les clares que tant el FLA com el Pla de Proveïdors han actuat com a mecanismes de recentralització política. Sotmetre’s al FLA implica la presentació periòdica d’un pla econòmico-financer on cada autonomia detalla a Hisenda les mesures d’ingressos i despeses necessàries per complir amb els objectius de dèficit. Suposa, en definitiva, obrir les portes de les conselleries de bat a bat (ni que siga en sentit metafòric) als homes de negre. Perquè als mecanismes estrictament financers cal sumar-hi una estructura normativa encaminada a legitimar una possible intervenció total de la comunitat. El resultat és que, durant tot aquest temps, i a pesar del clam i de les queixes quasi unànimes de les comunitats, Montoro ha utilitzat els diners de forma potestativa, tot estirant el redactat de la norma i els terminis al màxim per posar pressió sobre els territoris.

Siga com siga, els governs ja han hagut de recórrer a la cartera per començar a retornar els préstecs i els interessos que s’hi deriven. Perquè per més que s’hagen aprovat períodes de carència, els diners més tard o més d’hora s’han de retornar. Aquest any, per exemple, les Illes han d’amortitzar 343 milions d’euros. Al País Valencià, la quantitat arriba als 390 milions d’euros, corresponents al Fons de Liquiditat Autonòmica. Tanmateix, del Pla de Proveïdors des del 2014 fins ara ha hagut de retornar a Madrid 672 milions.

A això cal sumar-hi els interessos que s’han de pagar per aquests diners deixats, unes quantitats que minven encara més la capacitat inversora de l’administració pública. Perquè allò que es destina a interessos no pot anar a pagar llits hospitalaris o a millorar l’estat de conservació de les carreteres. Així, Catalunya ja ha desembutxacat 1.754 milions d’euros, enfront dels 1.256 del País Valencià i els 232 de les Illes. Com recorden des de la conselleria balear d’Hisenda i Administracions Públiques es tracta d’una “situació absurda” perquè “retornem diners a una administració que no ens garanteix el finançament just que, en últim terme, motiva que els haguem de demanar diners”. “El FLA és un pegat, no la solució”, afegeixen des de l’homònima conselleria valenciana.

El resultat de tot plegat és una administració escanyada i un deute creixent. Al País Valencià, el deute ha passat dels 21.860 milions del 2011 als 41.935 d’enguany, a causa de la respiració assistida que proporciona l’Estat. A Catalunya, en el mateix període, s’ha passat dels 44.095 milions als 72.278. I el de les Balears arriba a 8.451 milions. Es tracta, en definitiva, de “la narració d’una asfíxia premeditada”, que Ramon Trias Fargas va pronosticar al seu llibre ara fa 30 anys.

Mentre tot això succeeix, el bloqueig institucional a Espanya manté en l’aire la reforma del sistema de finançament. Aquesta s’hauria d’haver materialitzat durant el 2014, però La Moncloa ha utilitzat tot tipus d’excuses per no posar-se a treballar: primer va ser el context de la crisi, després van ser els comicis autonòmics del 2015 i després els estatals. El mes d’abril passat Hisenda va crear una comissió d’experts. Aquest setmanari ha contactat amb el ministeri per saber com evolucionen els treballs d’aquest grup però han declinat pronunciar-s’hi.

Siga com siga, fins i tot els experts més afins al Partit Popular han mostrat les seues discrepàncies amb el model actual. Fedea, un think tank econòmic pròxim al Govern, va liderar recentment un informe que posa en relleu les mancances i aposta per confegir un model a l’alemanya, és a dir, un model on es respecte el principi d’ordinalitat: que cap autonomia no perda posicions després d’haver aportat diners al fons comú, com ocorre ara. “A Espanya el Govern tira els diners a l’aire i cau on cau”, explica Ángel de la Fuente, director de Fedea, per criticar la discrecionalitat dels criteris que es fan servir en l’actual sistema.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.