Economia

Andreu Mas-Colell: 'La dreta espanyola és molt estatalista i administrativista'

Andreu Mas-Colell és una de les veus més influents en el món de l’economia. Qui també fou conseller d’Universitats (2000-2003) i d’Economia (2010-2016) de la Generalitat de Catalunya és autor d’un bon grapat de llibres ben habituals a les biblioteques acadèmiques d’arreu. Parlem amb ell d’un altre llibre del qual és coautor amb Albert Carreras i Ivan Planas: ‘Turbulències i tribulacions’ (Edicions 62). I de les cada cop més complicades relacions amb l’Estat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al llibre, vostès estableixen una seqüència que va de la pèrdua de sobirania econòmica per part de l’Estat dins d’Europa a les polítiques de contenció pressupostària com a excusa per impulsar una recentralització. Ben mirat, quina connexió hi veuen?

—Catalunya és una regió perifèrica només amb relació a la península Ibèrica: quan ho mirem amb relació a Europa ho és menys. I l’altre tema remet al Govern central, especialment el del PP, que tenia una agenda recentralitzadora a la qual la crisi li va anar molt bé. Fixeu-vos que el Govern central ha tingut una política estricta, però sòlida, de viabilitat financera de les administracions locals: ajuntaments i diputacions. En la visió de l’Espanya actual, aquestes administracions són components bàsics de l’Estat, per tant era molt important per al Govern del PP que no hi hagués una fragilització de l’administració local. Però una fragilització de l’administració autonòmica, el cert és que li aniria molt bé.

—El Govern espanyol s’hi ha aferrat amb entusiasme, opinen...

—No ha fet el més mínim esforç per evitar-la: ans al contrari, ha condicionat tota la política d’estabilitat i consolidació fiscal deixant les autonomies en una situació molt fràgil. Em permeto una anècdota per entendre diferències entre els socialistes i el PP. Els populars són molt més doctrinaris: un exemple d’això és la famosa addicional tercera de l’Estatut. L’any 2011, l’últim any del Govern del PSOE de [José Luis Rodríguez] Zapatero, amb qui coincidiríem, ens van estar dient que ens acabarien pagant l’addicional tercera i, de fet, als Pressupostos de l’Estat hi havia una partida que permetia pagar-la, o bé almenys una part. Al desembre ens van dir que no la pagarien. I el Govern del PP ens digué el mateix pels volts de l’abril, quan ja havien passat les eleccions andaluses. I era evident que per a ells era un tema totalment doctrinal i de base. Segurament, en una conjuntura econòmica diferent, jo crec que [l’exministra d’Economia amb el PSOE, Elena] Salgado ens ho hauria pagat. Però a finals de 2011 ja quedava clar que no era la seva màxima prioritat. El PP, en canvi, no ens l’hauria donada ni que li haguessin sobrat diners, per una qüestió de principis.

—Tenen raó els que creuen que una administració centralitzada és més eficient que una de descentralitzada?

—No. Absolutament no. La idea que la descentralització fa la gestió econòmica més complicada és totalment falsa. La gestió econòmica no es pot identificar amb els maldecaps de quatre funcionaris i alts càrrecs la vida dels quals seria més fàcil si en comptes d’administrar un Estat descentralitzat poguessin manar. No hi ha ni cap raó ni cap evidència per afirmar una cosa així. Alemanya és un país fiscalment descentralitzat i va gestionar la seva crisi perfectament bé i adequadament. Grècia i Portugal són països molt centralitzats i els efectes de la crisi hi són molt forts.

—Com van viure des del seu departament el joc de negociacions entre Espanya i la UE i entre Catalunya i Espanya?

—La capacitat de negociació que podíem tenir des de Catalunya vers Espanya era molt inferior a la que tenia Espanya vers Europa. En el cas d’Europa versus Espanya, si es llegeix bé el llibre de [Luis] De Guindos, es veurà que és Europa qui diu a Espanya que no tenen capacitat per rescatar-la. I que, per tant, hauran de fer algun tipus de política que permeti evitar el mateix tipus de rescat que es va fer amb Portugal o Irlanda. La paraula rescat no vol dir una cosa només. Més aviat, Europa es manté una mica apartada i se centra, només, en el segment financer: i se’n surt, tot reconeixent que és sistèmic. Se’n surt minimitzant el nivell de risc. En el cas d’Espanya vers Catalunya, el que fa el Govern central és, evidentment, no només reconèixer que és too big to fail [massa gran per caure], sinó també que al món financer es dóna per fet que la reputació financera de Catalunya és reputació financera espanyola. Tant perquè és gran com per la mateixa reputació. I qualsevol analista internacional que s’hagi llegit la LOFCA [Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes] i hagi anat seguint els diferents desenvolupaments de la instrumentació espanyola del deute extern ho pensaria d’aquesta manera. Per tant, l’Estat espanyol no podia permetre que Catalunya fes fallida, i això ho sabíem perfectament. El que passa és que la intervenció financera espanyola envers Catalunya va ser molt més forta que la intervenció Europea envers Espanya. Simplement, van muntar el FLA [Fons de Liquiditat Autonòmic], que va proveir la liquiditat necessària, va assegurar que des de Catalunya podíem pagar les factures, però alhora va construir una gàbia.

—I per què Catalunya no podia fer com Madrid, rebutjar el FLA i buscar altres fonts de finançament?

—Perquè ningú no ens prestava diners. La situació financera de Madrid era i és molt millor: l’efecte de capitalitat té les seves conseqüències. Ho estem veient. Per tant, Madrid tenia capacitat de sortir als mercats externs, pagant una mica més, i nosaltres ho vàrem esgotar completament. Es van fer tres emissions de bons minoristes. Els últims els vam fer nosaltres, el primer el va fer el conseller [Antoni] Castells, i després expliquem al llibre, amb tota mena de detalls, que no teníem possibilitats d’obtenir liquiditat de cap mena: ni dels bancs ni dels mercats. Però si el Govern espanyol hagués volgut, sí que n’hauríem obtingut. A mesura que érem percebuts com a part de l’únic paquet de reputació d’Espanya, Catalunya hi podia continuar. I indirectament va ser així. El que passa és que aquest “indirectament” va ser el FLA, que fou instrumentat de tal manera que a mesura que ens donava accés al mercat, també esdevenia una gàbia que ens limitava la capacitat d’acció i incrementava el control pertot arreu.

—Però no tota la situació amb què van haver de lidiar era culpa d’Espanya, no?

—L’any 2011, quan vam començar, els ingressos s’havien desplomat durant la crisi, perquè hi havia una part significativa dels ingressos que estaven associats a la bombolla immobiliària, i aquest també va ser el cas valencià. De fet, el que va passar una mica és que, quan es van fer els sistemes de finançament l’any 2009, d’alguna manera es van calibrar les necessitats de finançament de les diferents autonomies, prenent els ingressos que tenien per impostos cedits, com si fossin permanents. I com que els anys anteriors a la bombolla, València i Catalunya van tenir ingressos importants per l’ITP [Impost de Transmissions Patrimonials] o documents jurídics, d’alguna manera es va extrapolar, i es va pensar que això era permanent.

—I no ho era.

—No. Quan va venir la crisi hi va haver una asimetria: han caigut més els ingressos de les comunitats mediterrànies i Madrid que no pas les d’altres autonomies menys afectades pel boom immobiliari. Per tant, ens trobem en aquesta situació, ens trobem amb uns dèficits considerables i amb els principis, que es van agreujant, d’una crisi de liquiditat. D’alguna manera, vam viure en el nostre període quatre crisis que es poden classificar en dues: la primera la teníem ben apamada quan vam començar, que era la crisi del 2008, que el 2011 tenim la confiança que duri com a màxim dos anys més i que pot ser que ja estiguem de sortida. Aquesta és, fonamentalment, una crisi pressupostària, menys de liquiditat. Conceptualment, les coses podrien haver estat diferents, però tot va caure junt. Som al 2011, amb una crisi que és, des del punt de vista de la fiscalitat pública, una crisi de dèficits molt elevats. Diguem que, de cada tres euros que gastàvem, un no el teníem.

—Dit així sembla un problema ben gros...

—O algú et continua deixant diners amb abundància i a tipus d’interès baixos perquè no t’hipotequi el futur o et posa una pressió brutal sobre les despeses. Aquesta és la situació que ens vam trobar el 2011. L’aixeta de la liquiditat s’anava tancant, la recaptació no pujava, estava enfonsada, i dúiem una inèrcia de despesa molt elevada. Aquesta inèrcia tenia el component de despeses d’inversió, que vam maldar per posar a zero, en la mesura del que vam poder, a nivells assumibles i complint contractes molt blindats.

—Una feinada, sí.

—La inversió és postposable a curt termini. És important a llarg termini, però si vens d’un període d’inversió molt fort és important fer un replà i dedicar uns anys a finançar el que s’ha fet abans de començar-ne una de nova. Vam adoptar la política del replà. I després, és clar, hi havia la despesa de serveis públics, que vam tractar de minimitzar-ne l’impacte, perquè la ministra Salgado ens demanava una rebaixa, retallada, ajust, digues-li com vulguis, de despesa del 20% en un any. Això era impensable. Vam fer gairebé un 20% però en un període de dos anys i mig. Amb aquestes magnituds ho acabes tocant tot, però qualsevol govern que hi hagués hagut ho hauria d’haver fet. El que compta és com ho fas: què és el que toques, el que no, i el que toques més. I aquí sí que es noten les diferents sensibilitats de diferents governs.

«El Govern espanyol prioritzà pensions a sanitat i educació perquè això segon correspon a les autonomies»

—Al llibre s’apunta a la col·laboració publicoprivada en sanitat i recerca com un model d’èxit. De fet, el cert és que la resiliència del sector sota el jou del 155 s’explicaria, en part, per això. No s’ha plantejat l’extensió del model com a fórmula d’incrementar l’autonomia vers l’administració i les seves eventualitats?

—En col·laboració publicoprivada, la part pública ha de posar alguna cosa. Per tant, si no tens la possibilitat de posar-hi res, poques possibilitats tens. Molts dels projectes d’inversió dels quals veníem ja tenien un component de finançament publicoprivat. De les possibilitats d’endeutament, i no només de les del nucli de l’administració, sinó també de tot el que està a la perifèria de l’administració, en unes condicions com aquestes és molt problemàtic contemplar com es poden fer les inversions necessàries. Per tant, efectivament, si és que anava vostè per aquí, vàrem veure que les inversions necessàries en serveis públics han d’apuntar, o fóra bo que comptessin amb el sector privat. Necessitàvem ingressos pressupostaris, però també de liquiditat. Jo li diria que amb la fiscalitat que estem tenint ens tirem un tret al peu quan demonitzem la col·laboració publicoprivada. El que passa és que és una expressió una mica vaporosa, i hi ha diverses modalitats. Per entendre’ns, la modalitat Castor no és, precisament, el model al qual m’estic referint. Hi ha d’haver contractes clars i, sobretot, assumpció de riscs per part de la part privada.

—I en algun moment no es va pensar que el replà d’inversió pública, com vostè deia, no fos transitori, sinó la norma? Una excusa amb què promoure una reforma estructural de l’administració.

—Els canvis estructurals no fan miracles fiscals: si cal proveir tota una sèrie de serveis públics, això s’ha de pagar, i, per tant, el que tu pots pensar és que potser pots utilitzar indirectament les formes de fer del sector privat per poder, per exemple, executar inversions en dos anys en comptes dels deu anys que et requerirà si ho has de pagar amb consignacions pressupostàries anuals. Però, al final, els usuaris ho hauran de pagar, ja sigui a través dels impostos o a través de pagaments per ús. Amb aquest període de la crisi em sembla clar que hem viscut una etapa de desconfiança sobre aquesta compartició de gestió am el sector privat. Una desconfiança que prové d’un reguitzell d’històries on hi ha hagut abusos i corrupció. I a partir d’aquí es generalitza i simplement es decideix no anar per aquest camí en comptes d’arreglar el camí. 

—Bona metàfora!

—En tot aquest plantejament limitador, també hi han tingut un paper el Banc d’Espanya i una part de l’administració pública. Curiosament, la dreta espanyola és molt estatalista i molt administrativista. Hi ha una certa convergència des de la dreta i l’esquerra a voler posar una barrera molt gran entre la gestió pública i la gestió mixta que a mi, personalment, em sembla contraproduent. Un exemple d’això són els concerts sanitaris, però el cert és que nosaltres vam dissenyar la norma de tal manera que per mantenir la seva autonomia els consorcis havien d’assegurar-se que la gestió fos la correcta, i si no era així, serien intervinguts.

—Dit tot això, no creu que el llibre té un to una mica massa de disculpa?

—La política que vam dur a terme fou de resiliència: de tractar que el nucli del servei públic es mantingués, en certa mesura, tal com era. I per fer això va caldre lluitar contra els tsunami fiscals, com li va tocar a Portugal. Però d’altra banda també va caldre lluitar contra la mercaderia oculta que va venir amb el tsunami. És a dir, la recentralització o l’administrativisme. Ara toca ser innovadors amb les estructures administratives: contemplo una conseqüència, una experiència o una lliçó dels anys de crisi. En el tema de les relacions fiscals entre autonomia, govern central, etcètera, van intentar jugar amb el tema de les pensions versus altres responsabilitats dels serveis públics. 

—Expliqui’s...

—El Govern central va decidir que l’ajust que havia de fer l’administració espanyola per presentar-lo davant d’Europa havia de ser amb serveis públics, però va decidir que la primera prioritat serien les pensions, i la segona la salut i l’educació. No queda clar si això ho va fer a partir d’un examen lúcid de la situació o ho va fer, en part, perquè, ves per on, les pensions eren responsabilitat seva, i la salut i l’educació era de les autonomies, tenia un fusible al mig i li semblava més còmoda. Si hagués estat a l’inrevés, i les pensions fossin responsabilitat autonòmica i els serveis públics de l’Estat, segurament hauria estat molt diferent. Cal fer-se a la idea que no hi haurà anys d’abundància pressupostària ni en educació ni sanitat. Hem d’adaptar-nos a aquesta situació: és impossible que hi hagi sanitat i educació generoses si no tens una productivitat escandinava, però perquè això passi, si no se li dona la volta a l’economia, ho tenim difícil.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.