L'any 1968, junt amb Enric Alcorisa i Mari Carmen Mira, es va llançar a crear la primera escola en català del País Valencià, Tramuntana, l’actual Masia. Com va ser allò?
—En realitat, aquell era un projecte de tot el grup de mestres Freinet. Si nosaltres vam fer el pas, va ser perquè la resta de membres del grup ja tenien la plaça, mentre que nosaltres no la teníem. Allò va ser un experiment total, apoteòsic! Ferran Zurriaga s’encarregà d’establir els principis teòrics sobre els quals s’havia de fer aquella escola.
Calia resoldre, però, un primer problema: quin havia de ser el nostre alumnat? No ens ho vam pensar i vam anar a preguntar als “pares de la pàtria”: Vicent Ventura, Joan Fuster, Enric Tàrrega, Adolf Pizcueta, Doro Balaguer, Valerià Miralles... Després també vam parlar amb persones que eren castellanoparlants, però que sabíem que tindrien sensibilitat per la qüestió de la recuperació de la llengua. Els vam explicar el projecte i a aquells que tenien fills els vam demanar que ens els portaren. Van posar diners Pizcueta, Tàrrega... i vam llogar un xalet, Villa Maria, al Vedat de Torrent, i un autobús.
Allò va ser una aventura absoluta! Vam organitzar els xiquets per edats. Mari Carmen Mira s’ocupava dels xiquets més xicotets, Enric Alcorisa, dels mitjans, i jo dels més grans, que tenien al voltant de deu anys. Els xiquets estaven encantats de la vida perquè aplicàvem una metodologia diferent, els acompanyàvem en l’adquisició de coneixements. Allí s’aplicava una metodologia purament freinetista, sense concessions. Tots els matins fèiem assemblea i era increïble la seua capacitat de raonar. Estimulàvem la seua imaginació, la seua capacitat per comunicar-se, el respecte pels altres, motivàvem el joc... Crec, sincerament, que els estàvem preparant per a la vida. Per a mi va ser una experiència absolutament enriquidora, a la qual li estic molt i molt agraïda.
—Pedagogia a banda, hi havia un element de distinció fonamental: la llengua.
—Sí, és clar, això era intocable.
—I no vam tindre problemes? Estem parlant d’un projecte que s’estava desenvolupant en plena dictadura...
—No, en general ens deixaven fer. Els xiquets estaven a l’aula, però a voltes passava que eixien al patí i nosaltres no els ho impedíem. Un dia va vindre una inspectora, Encarna Piles, i hi havia un fill de Valerià Miralles, que es deia Germà, que va eixir-se’n al patí. I el xiquet per allí pegant voltes. I jo li deia “Germà, vinga, a classe”. I res, el xiquet per allí pegant voltes. La inspectora va veure les instal·lacions, va veure com treballàvem... i a tot li va donar el vistiplau. Però en l’informe que va fer de l’escola va posar que “la escuela es como una secta, porque a los alumnos les llaman ‘germans’”!
La realitat és que no ens vam posar cap impediment per fer-ho en valencià. Per a l’Administració era com si no existírem.
—Nou anys després d’obrir la Tramuntana, vostè ho va deixar. Per què?
"Si l'esquerra sempre governa tenint por de si perd vots, malament anem".
—Perquè m’hi estava deixant la vida! Allò era una escola de 24 hores i jo ja tenia dues criatures. Tot plegat era molt emocionant, però, alhora, era una bogeria mantenir aquell ritme. Aquella època vaig començar l’assignatura voluntària de valencià als instituts i m’hi vaig apuntar fent classes a Paterna, Silla i Catarroja. L’alumnat era fantàstic, gent supermotivada.
Després, el 1979, vaig fer les primeres oposicions de professora de català a Catalunya —en el Tribunal hi havia Aina Moll— i vaig aprovar. La meua primera plaça va ser a Tarragona i el segon any vaig demanar Tortosa. Va passar, però, que al meu home, Josep Lluís Blasco, li van diagnosticar un càncer i li van donar una esperança de vida de mesos, tot i que després va viure vint anys. Així que me’n vaig tornar cap ací.
—Fou aleshores quan va entrar en l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE), del qual havia estat director Sanchis Guarner. Allí s’impartien els cursos de lingüística valenciana.
—La meua funció era organitzar els cursos. Feia molt poc que s’havia aprovat que el valencià formara part del currículum de primària i la majoria de mestres no hi tenien coneixement. Hi havia molta feina per fer, doncs. En cada comarca hi havia unes persones responsables d’organitzar els cursos. A Castelló hi havia Guillermina Forcadell, Montse Ferrer i Manolo Miró; a les Riberes hi havia Vicent Sala i Boro Vendrell i Vicent Chaqués; a la Safor, Marifé Arroyo i Batiste Malondo; a les Hortes, Teresa Tomàs; a València, Teresa Savall i Rosa Sanz.
Era una època en què teníem molt clar pel que havíem de lluitar. La batalla de València estava plenament activa, però, en el nostre àmbit, el de l’ensenyament, vam treballar amb molta normalitat. La feina que estàvem fent era molt important, perquè estàvem ensenyant la llengua als mestres i professors. Ho vam treballar molt des d’una perspectiva innovadora.
—Amb quin suport comptaven?
—Com a universitat, teníem marge per fer i desfer. I, és clar, el problema que teníem és que no hi havia materials disponibles, així que ens vam adreçar al Departament de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i vam treballar amb ells del bracet. Cada mes, amb Toni Esteve, anàvem cap a Barcelona i pouàvem de la feina que ja havien fet.
—I la Generalitat Valenciana?
—Res de res. Aleshores, el PSPV-PSOE tenia majoria absoluta i aquest tema no els interessava.
—El primer govern Lerma va confiar a la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) la recuperació i normalització de la llengua. Vostè, com a docent, quin balanç en fa?
—La LUEV va ser un pas endavant, perquè va significar un reconeixement legal com mai no l’havia tingut la llengua. Evidentment, tenia mancances, però va ser un avanç. Ara bé, des de sempre i fins ara no s’ha fet prou per la promoció i la normalització de la llengua, la cultura i el país. D’una banda, no s’ha fet prou perquè l’ensenyament del valencià estiguera més escampat.
Clarament, quan ha governat la dreta hem estat molt pitjor, però quan ha governat l’esquerra tinc la impressió que ens hem quedat a mig camí. Porte tota la vida en aquest àmbit i estic molt farta de comprovar que no hem arribat fins on podríem haver arribat. En les ciutats grans i les seues àrees metropolitanes parlar valencià és un acte de militància. I això no pot ser: no pot ser que, per parlar la teua llengua, hages de fer un acte de militància.
—Han passat quaranta anys d’autogovern. Quin diagnòstic fa sobre l’estat de la llengua?
—Crec que en determinades comarques no hi ha problema per parlar valencià. En aquestes zones no és un acte de militància. Ara bé, en les àrees metropolitanes, la situació és tota una altra. Moltes voltes es diu que si amb governs d’esquerra no s’avança més en aquesta àrea és perquè tenen por a perdre vots. Com pot ser això? Per què l’esquerra no avança en la direcció que predica? Si sempre governem tenint por de si perdrem vots, malament anem.
Dit això, el problema és que qui ens governa és l’Ibex-35. Hi ha unes forces que no tenen cara i ulls que són les que determinen i mouen els fils dels governs. I hi ha partits que tenen molt bones connexions, mentre que l’esquerra no en té. Jo crec que l’esquerra, en general, ha arribat fins on l’Ibex-35 l’ha deixat. Però mai no anirà més enllà.
Per això les meues perspectives de futur són negatives. Tinc la impressió que hem tocat sostre.Si avui encara està viu el debat sobre si el valencià és català o no és perquè l’esquerra, que tenia la majoria absoluta al principi de la democràcia, no va fer res per liquidar aquest tema. I això va ser així perquè a Madrid li interessava mantenir viu aquest debat.
Als valencians ens hauria anat molt millor si, des de bon començament, s’haguera reconegut la unitat cultural i lingüística entre País Valencià i Catalunya.
—També és cert, d’altra banda, que les forces polítiques que representen un ideal com el que vostè posa a sobre de la taula, tenen un suport electoral minso.
—És clar que tenen un suport minso, perquè venim d’una España, grande y libre. Les coses no s’improvisen.
"Venim d'una 'España grande y libre'. La gent no està preparada per a una proposta política que no siga 'Valencia, Castellón y Alicante'"
Els qui hem fet propostes alternatives d’articulació nacional ho hem tingut tot en contra: els mitjans de comunicació, les elits econòmiques i empresarials...
—Quina opinió li mereixen les polítiques del Botànic en relació amb la llengua?
—Crec que s’ha treballat molt, que s’ha fet molt d’esforç, però que podrien haver estat més valents i haurien d’haver intentat anar més enllà. Jo he militat sempre en el PSAN, després en la UPV, després en el Bloc i ara en Més Compromís. I sé que la gent que ara té responsabilitats de govern, s’està deixant la pell, però, per a mi, hauria d’haver anat més enllà.
—Vostè parlava de les limitacions imposades per l’Ibex-35, però, a més, hi ha els tribunals, que han sentenciat en contra —en el cas de Catalunya— de la immersió lingüística i —en el cas valencià— del primer decret de plurilingüisme.
—És que els tribunals són l’Ibex-35, també.
—Creu que el País Valencià hauria d’haver apostat per la immersió lingüística? Les coses haurien anat diferentment?
—Segurament. Ara bé, també és cert que no s’ha de fer recaure en l’escola tota la responsabilitat sobre la salut de la llengua. És veritat que l’escola ha tingut fins ara un paper fonamental en la normalització de la llengua. L’escola ha permès que molta gent castellanoparlant siga capaç de parlar en valencià. Hi ha casos de discriminació lingüística, és clar que n’hi ha, però avui més gent és capaç de parlar l’idioma. Les enquestes ja ho diuen: el nivell de coneixement s’ha incrementat molt.
Hi ha una cosa molt important: les actituds. Jo crec que treballar les actituds és fonamental. Perquè les normes i els plans aprovats des de la Generalitat poden concitar adhesions i gent en contra. Però enmig d’aquesta gent que està a favor i en contra, hi ha una gran massa social, a la qual l’hem de persuadir dels beneficis de conèixer i aprendre la llengua. Si expliques el valor de la llengua, si la planteges com una cosa positiva i enriquidora, a la gent te la guanyes. Jo crec que aquest és un tema en què hauríem de treballar més.
—El que diu l’Enquesta d’usos i coneixement del valencià de la Generalitat Valenciana és que s’incrementa el coneixement, però baixa l’ús. Quin futur augura a l’idioma?
—Jo no soc gaire optimista... Tal com estan les coses, el futur que veig ratlla la desaparició. O bé, com a màxim, quedar-se com una cosa residual, defensada per uns pocs militants. Quin sentit té la llengua si acaba sent una relíquia? Si les famílies i entre els amics s’abandona la llengua, acabarà desapareixent també de l’escola.
—Fins que va complir setanta anys, i es va jubilar, va consagrar la seua vida a la docència. Quina recomanació li donaria a algú que estiga pensant a dedicar-se a la docència?
—En primer lloc, li preguntaria si és el que a ell o ella li agrada fer, si té vocació. I si li agrada, ha de saber que aquesta és una feina que no s’acaba en l’horari de treball. S’és mestre les 24 hores del dia. La feina de mestre és una feina antirutinària. La seva feina principal és transmetre coneixements, i això és una cosa molt seriosa. Perquè en els coneixements també van implícits uns valors: la cooperació, l’empatia... S’hi han de dedicar moltes hores per saber-ho fer. Un bon mestre ha d’estar constantment formant-se.
FREINET: ALLÀ ON TOT VA COMENÇAR
Nascuda a Gandia el 1941, Adela Costa va créixer en una llar on compartia espai amb quatre germanes i un germà, i on els seus pares, valencianoparlants, van començar a parlar-li castellà convençuts que el canvi d’idioma actuaria com a ascensor social. L’experiment, però, no va durar gaire temps. Alumna de les monges escolàpies, va decidir que volia ser mestra d’educació especial. A València va conèixer l’estudiant d’infermeria Pepa Llidó, que seria el seu punt de connexió amb Ferran Zurriaga. Ell, juntament amb un grup de pioners, havia posat en marxa el 1964 la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat, cosa que es convertiria amb el Moviment de Renovació Pedagògica del País Valencià. En saber que era estudiant de magisteri, Zurriaga la invità a participar en les seues trobades. “Allò va ser una revolució per a mi, perquè el que estaven proposant era un model d’escola que no tenia res a veure amb el que aleshores estava vigent”, recorda. Allà, també, descobriren els mestres republicans que els havien precedit, organitzaren les primeres rutes de mestres i posaren en marxa la revista Escola, en línia amb els principis que propugnava.
Adela Costa fou una de les participants en el XXII Congrés de l’Institut de l’Escola Moderna, el 1966, on entraren en contacte amb el Moviment Freinet Internacional, un corrent que propugnava una altra manera d’educar els infants. Hi aprofundiren, aquell mateix estiu, a l’Escola d’Estiu de Barcelona, organitzada per la pedagoga Marta Mata, i un any després a l’estatge «Llengua i cultural», celebrat a Sant Pau d’Albocàsser, en el qual participaren docents procedents de Catalunya i Euskadi. “Van ser anys de molta feina en què vam posar les bases del que havia de ser una escola moderna i renovada”. De tot aquell període en parla a bastament el llibreL’escola moderna: El moviment Freinet valencià (1962-1977), escrit per Alfred Ramos i editat per la Universitat Jaume I.