Diuen els qui coneixien Ferran Zurriaga que ell no era d'homenatges ni de parafernàlies d'aquest estil. Efectivament, si un tret va caracteritzar la vida d'aquest mestre de mestres, introductor de l'escola en valencià, promotor de la renovació pedagògica al País Valencià, va ser la discreció. Ferran, qui va faltar a principis de desembre, va impulsar tota mena d'iniciatives i va engrescar altres perquè s'hi sumaren. Les rutes universitàries de principis dels 60, per vertebrar l'incipient moviment valencianista circumscrit aleshores al món intel·lectual; la secció de Pedagogia de Lo Rat Penat, des d'on s'impartiren els primers cursos de valencià; el Grup Freinet a favor de la renovació pedagògica; la creació de l'Escola Tramuntana, la primera en la nostra llengua del País Valencià; l'Aplec dels xiquets d'Olocau,... Va ser, en paraules de la consellera Raquel Tamarit, d'aquells que "tiren del carro", quan el carro no té qui l'espente.
Perquè si bé a Ferran no li agradaven els homenatges, és probable que fins i tot al que aquest dissabte es va celebrar al seu municipi natal, Olocau, li haguera donat l'aprovació. Perquè va ser senzill, perquè va ser contingut i perquè, sobretot, l'escenari triat va ser aquell que ell tantíssim s'estimava i sobre el qual tantíssim va escriure: la Penyeta Roja i la penya Ali-Maimò. Perquè aquest és el paisatge que envolta el Centre Rural Agrupat Alt Carraixet, un centre nou de trinca que acull alumnat d'Olocau i Gàtova, i que, d'ençà de la seua inauguració, el passat febrer, ha incorporat la referència al mestre de mestres: "CRA Alt Carraixet- Col·legi Mestre Ferran Zurriaga".
Allà, a les portes de la Serra Calderona, es van aplegar aquest dissabte bona cosa de coneguts de Ferran. La família, amb Pepa Llidó, al capdavant; el Centre d'Estudis del Camp de Túria; la gent del Casal de Bétera; Escola Valenciana; Acció Cultural del País Valencià; moltes amistats del poble; i també, clar, els companys i companyes del Grup Freinet amb qui Zurriaga va compartir iniciatives i tertúlia durant dècades: Adela Costa, Roser Santolària, Mercè Viana, Francesc Navarro i Enric Alcorisa. També, clar, hi hagué la plana major de la Conselleria d'Educació i Cultura, què n'era la promotora.
Mireia Vives i Borja Penalba van posar la nota musical d'un acte que va servir per testimoniar el llegat d'un home compromès amb el País i amb l'ensenyament.
"Ferran va plantar les llavors de l'escola en la qual creiem; ell ha estat arrel de l'escola pública valenciana i soca de la renovació pedagògica", va assegurar la consellera Tamarit.
Si una dimensió, però, es va posar en relleu durant l'homenatge va ser la seua estima profunda per la seua terra, Olocau, i pel seu paisatge: les oliveres i els garrofers, els llentiscles i les herbes aromàtiques. Ho recordava la seua neboda, Laura Zurriaga, mestra també, com ell, en rememorar cada volta que del bracet de son oncle, ella i els amics eixien a la muntanya, preparats amb una bossa i unes tisoretes per confegir els seus propis herbaris. O les excursions als ullals als canyars de la Rimansa, amb aquella terra roja que els embrutava les botes.
Marga Máñez: "Una eixida a la muntanya amb ell no era una excusió; era una lliçó d'història".
Perquè, com també va explicar una altra neboda, Marga Máñez, "una eixida amb Ferran per la muntanya, no era solament una excursió; era una lliçó de la història de la vall i dels seus pobladors". Perquè Ferran va dedicar molts anys de la seua vida a estudiar la història d'aquell xicotet tros de món, des dels ibers fins els nostres dies. Cada passejada amb ell era una lliçó.
"Ens cal seguir la seua empremta, perquè Ferran ens va deixar un estel únic" en paraules de Guillem Berga, qui en va ser amic, a més d'uns dels participants dels Aplecs dels Xiquets, què Zurriaga va organitzar a la dècada dels setanta. La seua memòria, doncs, és viva i ben viva i encara es pot resseguir en el paisatge d'Olocau, com va confessae, el seu fill, Andreu.
Perquè a la font dels Sentit, al costat d'una bassa, s'alça un roure. La llavor d'aquest exemplar majestuós la va dur, en una butxaca, Ferran, d'un viatge a Itàlia. La va fer germinar en un test a casa seua, la va cuidar, amorosament, i, en créixer, la va trasplantar a aquell punt emblemàtic. "Si un dia aneu a la font dels Sentits i li conteu aquesta història, el pare passarà a formar part de la seua memòria", va relatar Andreu.
En la bosa que s'entregà a totes les persones que assistiren a l'acte hi havia, de fet, una xicoteta bola de terra que contenia llavors de plantes mediterrànies. Perquè fruir de la natura i del paisatge, valorar-lo com correspon, és la millor manera d'homenatjar aquest personatge irrepetible que fou Ferran Zurriaga.
