-Vostè acaba de publicar O libro negro da lingua galega. Quiñentos anos de represión e silenciamiento. Per què ha decidit elaborar aquest compendi?
Quan era president de A Mesa pola Normalización Lingüística, l'associació més gran en defensa de la llengua gallega, observava que en altres àmbits lingüístics, com ara el català o el basc, existien obres que recopilaven la història de la seua repressió i els motius pels quals s'havia minoritzat el català i el basc. En canvi, aquesta mena d'obres no existien sobre el gallec. En principi, només volia unir les diferents investigacions, posar tot aquest material de manera conjunta. Ara bé, quan vaig posar-me en matèria, vaig veure que hi havia molt de material per extraure dels arxius i molts testimonis que recollir. Al remat, he tardat vuit anys a realitzar aquesta investigació per posteriorment elaborar un llibre amb una redacció divulgativa, que faça entendre al lector les raons de l'actual situació de la llengua gallega.
-L'obra desmunta diverses fal·làcies esteses envers la llengua gallega, com ara que «mai va haver-hi imposició del castellà» o que «la persecució contra el gallec només va donar-se durant el franquisme».
Aquesta darrera idea, d'una persecució contra el gallec de manera exclusiva durant el franquisme, ha estat sovint repetida pel poder, i també s'ha propagat per al català i la llengua basca. El monarca emèrit, de fet, va dir que el castellà mai havia estat una llengua imposada, sinó que la seua extensió fou una decisió lliure dels diferents pobles. Tot això és mentida, i aquest llibre demostra que és absolutament mentida en el cas de la llengua gallega. Fins i tot, en l'àmbit català hi ha molta gent amb la creença que la seua llengua fou prohibida durant el franquisme i que, en el cas del gallec, no fou així. Això és fals perquè tant el gallec com el català van estar prohibits.
-La censura sobre el gallec a la dictadura, tanmateix, seria una de les més dures que ha observat d'ençà de l'escriptura d'aquesta recopilació d'atacs al gallec?
De vegades, s'ha propagat la idea que el català, el basc o el gallec només foren perseguits durant la dictadura. És cert que existeix la necessitat de recuperar la memòria sobre la persecució que va experimentar el gallec, el basc i el català durant la dictadura. Ara bé, crec que és més important recordar que el franquisme no inventa una política de lingüicidi pròpia, sinó que aplica militarment i des de la més absoluta coerció una política que s'havia instaurat des de temps enrere. Ni el català, ni el basc, ni el gallec comencen a ser perseguits aleshores. L'origen de la repressió lingüística és força anterior. Dit açò, és curiós com malgrat la proliferació del tòpic, és a dir, que només va perseguir-se el gallec, el català i el basc durant el franquisme, després es desconega o es menysprea aquesta criminalització. Quan parlem de repressió lingüística, estem referint-se a episodis com ara l'assassinat de directors d'editorials que empraven el gallec, com puga ser el cas del gran Ànxel Casal. Estem parlant de moltes situacions concretes que no són conegudes per la societat quan les seqüeles les continuem patint en l'actualitat.
-En la dictadura franquista, no debades, s'imposen multes per parlar gallec en públic o s'obrin inspeccions per «exagerat accent de gallec», tal com vostè denuncia al llibre.
I, a més, quan s'imposen aquestes multes, es fa tot el possible per fer-les desaparèixer després, perquè no quede constància documental de la seua aplicació. Aquesta manera d'actuar recorda a les instruccions secretes que van iniciar-se durant els decrets de Nova Planta, és a dir, quan s'advocava per introduir de manera hàbil el castellà per erosionar les altres llengües pròpies sense que es percebera aquesta intencionalitat d'expandir-lo en detriment de la resta d'idiomes. D'aquestes multes, hi ha constància per diverses fonts i, especialment, pel treball de Luis Seoane, però si acudeixes als arxius, observes com la documentació relativa a les sancions ha desaparegut. Aquesta actitud, no debades, es repeteix en tota aquesta persecució lingüística: com s'apliquen aquestes polítiques lesives i després s'intenta esborrar les proves. Hi ha més exemples, com ara un follet que va distribuir-se durant la dictadura franquista en el qual s'empentava a «parlar bé» i «no ser bàrbar», és a dir, a parlar castellà i no gallec. El mateix follet que va promocionar-se des dels òrgans oficials franquistes va censurar-se 15 anys més tard en una exposició impulsada pel règim. Aquest fet demostra com s'ha aplicat aquesta línia contra la llengua gallega i després s'intenta que no hi haja rastre d'aquestes actuacions.
-Arran de la profunditat històrica del seu treball, en quina data situaria com el començament de la persecució contra el gallec?
En el meu treball, només he exposat aquells documents i testimonis que coneguem, i que tenen una dimensió lingüística concreta. És cert que la castellanització i la pèrdua de poder polític de Galícia s'inicia al segle XIV, la qual es dóna per una sèrie de guerres que perden els nobles gallecs. Aquestes classes dirigents gallegues es veuen forçades, per tant, a exiliar-se cap a altres indrets d'Europa. Estem parlant, i no exagere, de milers de nobles. Altres, en canvi, són assassinats pels nous governants. Es tracta, de fet, d'una política lingüística molt eficaç, perquè estan aparcant o bé amb l'exili o bé amb la mort als dirigents que tenen un idioma per substituir-los per uns altres que s'expressen, en aquest cas, en castellà. A pesar que aquests fets marquen, en certa manera, la data fundacional de la persecució contra la llengua gallega, al llibre comence a partir de l'any 1480, amb els reis catòlics i amb una mesura perquè es deixe d'emprar el gallec a l'administració.
La decisió consisteix a establir que cada notari que es jubile a Galícia haurà de ser rellevat per un altre que s'examine a Valladolid i en idioma castellà. Aquesta mesura provoca que en el termini de 20 o 30 anys es passe d'una situació on la totalitat dels documents notarials estan escrits en gallec i llatí a redactar-se exclusivament en castellà o llatí. El gallec és escombrat. Les mesures d'aquest caràcter responen a la idea de castellanitzar la societat a poc a poc atesa la manca de personal per fer-ho de colp. Com va ocórrer a Catalunya amb els decrets de Nova Planta, la idea era estendre el castellà de manera progressiva, no canviar a tota l'administració d'un dia per a un altre. D'aquesta manera, es van reemplaçar el conjunt dels notaris per altres que, tot i ser gallecs, havien d'emprar el castellà si volien aspirar a treballar com a notaris.
-Hi ha un fil històric en les accions repressives: l'escola. De fet, acredita càstigs als col·legis per expressar-se en gallec des de l'any 1543 a 1980.
Estem parlant de repressió física durant segles, però les burles s'estenen a partir de 1980. El llibre acaba en la dècada dels vuitanta, a pesar que compte amb testimonis de gent que m'han comentat les burles a l'escola per expressar-se en gallec en ple segle XXI. Aquesta violència física és un autèntic museu dels horrors. En el document de 1543, s'estableixen càstigs físics als alumnes per expressar-se en gallec, com ara col·locar-los de cuquelles, colpejar-los amb un instrument que es deia la palmeta, o amb altres accions repressives encara més dures. Hi ha altres documents o testimonis que no apareixen en el llibre, dels quals vaig assabentar-me en la gira de promoció de l'obra. En els anys 50, per exemple, si parlaves gallec en una escola de Vigo, et nugaven a la cadira del castellà durant tot el matí. Després hi ha els casos de les pedres, que van aplicar-se en zones on de manera miraculosa ha persistit el predomini de la llengua gallega. En aquests indrets, els col·locaven una pedra a la butxaca a cada xiquet que diguera una paraula en gallec. Encara més, al final de la jornada escolar, els feien córrer. Arran del pes de les pedres, molts d'aquests xiquets es quedaven sense els pantalons, un fet que provocava les burles dels seus companys. Era un càstig addicional per parlar gallec, per fer-los passar vergonya. També hi havia els tradicionals càstigs de colpejar-los en una vara per expressar-se en la seua llengua.
Ara bé, vull incidir en el fet que hi ha testimonis d'aquests càstigs d'abans, durant i després del franquisme. Hi ha, per exemple, un senyor que escriu les seues memòries en castellà i recorda com quan acudia a l'escola durant els anys vint del segle passat, el professor va colpejar-lo, tot i ser el seu alumne favorit, per expressar-se en gallec. La pallissa fou de tanta dimensió que va arribar a sa casa ple de marques a les orelles i la cara, les quals les tenia ensangonades. Durant el franquisme la repressió s'exacerba, però la persecució contra la llengua gallega comença molt abans. En el segle XVIII, per exemple, hi ha reglaments escolars a Pontevedra que qualifiquen parlar gallec a les aules com a una actitud de delinqüents. De fet, s'assenyala que aquells xiquets incapaços de castellanitzar-se seran expulsats de l'escola. És miraculós que la llengua catalana, gallega i basca hagen sobreviscut, atesa la criminalització i la persecució que han experimentat, i que encara experimenten. No debades, acumulen força seqüeles en el seu cos social.
-Com va recollir en el cas de la llengua basca l'acadèmic tristament desaparegut Joan Mari Torrealdai, en el llibre De la hoguera al lápiz rojo. La censura franquista en el País Vasco (Txertoa, 2019), vostè narra episodis de crema d'obres en gallec durant els primers moments de la Guerra Civil espanyola. Es tracta de fets aïllats o foren una pràctica institucionalitzada?
En el cas gallec, el cop d'estat es va produir quan faltaven tres dies perquè començara el tràmit per aconseguir l'oficialitat de l'estatut d'autonomia gallec, el qual va comptar amb un suport elevat de la població gallega, tal com va mostrar la votació que s'hi va celebrar en el seu moment. Quan es produeix el cop d'estat, per tant, la llengua gallega manca de cap rang d'oficialitat, ni compta amb cap suport institucional. És important tenir-ho en compte per conèixer el context d'aquelles accions de crema de llibres en gallec. Aleshores s'editaven llibres en gallec, però era producte d'un esforç militant d'una base social sense cap suport de les institucions. Sí que sabem amb total seguretat, i ja vaig amb la teua pregunta, que es van produir cremes de biblioteques, tant públiques com privades, que contenien llibres en gallec. A banda, es va produir una depuració del conjunt dels llibres que hi havia a Galícia. Les juntes franquistes, integrades per falangistes, van recórrer biblioteca per biblioteca per expurgar aquells llibres que, a parer seu, consideraven perniciosos i dissolvents, entre els quals hi havia llibres en gallec.
No estem parlant, i això vull que queda molt clar, només de llibres amb contingut nacionalista gallec. Vull posar l'èmfasi en la crema de llibres que mai haurien tingut la mateixa sort a Salamanca. Per exemple, la traducció al gallec del Còdex Calixtí, el qual van cremar a excepció d'unes parts que va aconseguir salvar el sacerdot Xesús Carro. També va cremar-se una revista purament cultural com era la gran publicació Nós. Solament conservem dos exemplars. La resta van cremar-se a Vigo, després d'endur-se totes les revistes en un camió. De la mateixa manera, s'hi va actuar amb altres documents només perquè estaven redactats en gallec. Més avançada la dictadura, per exemple, van cremar-se unes traduccions al gallec d'uns poemes alemanys. És inimaginable que es cremaren unes traduccions al castellà d'aquests versos. Malauradament, coneixem alguns casos, solament aquells que la gent va poder donar testimoni dintre d'un clima d'horror i repressió.
-Encara que el panorama canvia substancialment amb l'adveniment de la democràcia, vostè registra a la dècada dels vuitanta reprovacions a alumnes per parlar en gallec a les aules, expedients a professors per expressar-se en la seua llengua, fins al punt de suspendre d'ocupació i de sou a una docent... Quina és la intensitat de persecució del gallec durant aquests anys?
Molt intensa, i d'això no se'n parla perquè el discurs oficial és dir que el gallec, el català o el basc foren perseguits només durant la dictadura franquista. Una vegada mort el dictador, va engegar-se una repressió democràtica, caracteritzada per un alumnat que per escriure els seus exàmens en gallec troba professorat que es nega a corregir-se'ls, i professorat sensible a la causa de la llengua gallega que es troba amb amenaces, denuncies i amb expedients, fins al punt de no cobrar durant mesos i mesos per dirigir-se als seus estudiants en gallec. La situació era gravíssima, però era defensada pels governants de l'època, perquè, segons deien a la premsa, ja hi havia prou en haver d'assumir el català i el basc per a haver de fer-ho també amb el gallec. La llengua gallega, no debades, s'estudiava aleshores com a una assignatura optativa per aquelles famílies que ho explicitaren en la matrícula.
Fou gràcies a tota aquesta gent, la qual va lluitar des de l'any 1975 al 1982, que hem aconseguit que el gallec siga una llengua valida per a l'ensenyament. Amb dificultats, per la manca d'estima que tenen els actuals governants de la Xunta de Galícia al seu propi idioma, però ho hem assolit. Hem aconseguit, tanmateix, estar per sobre del disseny marcat per als gallecs. El mateix ministre d'Educació d'aquell moment, el gallec José Manuel Otero, deia a la premsa, i cite literal, que «els professors que ensenyaren gallec eren uns feixistes, havien de ser repudiats i, fins i tot, sancionats».
-El llibre acaba en aquella dècada, però les discriminacions lingüístiques contra el gallec, i també contra la resta de llengües diferents del castellà a l'Estat espanyol, han persistit. Com definiria l'actual situació envers els atacs que pateix el gallec i, en conseqüència, la comunitat de persones que el tenen com a llengua? Encara existeix censura sobre les llengües diferents del castellà a l'Estat espanyol?
És el món al revés, perquè hem de suportar que en Antena 3, Tele 5 o en La Sexta ens col·loquen, a totes les persones que estimem les nostres llengües i reivindiquen un món divers en matèria lingüística, com a caps de ciment, persones agressives o que busquem imposar la nostra llengua a la resta de persones. I tot, quan allò que busquem és poder viure en la nostra llengua, que ens deixen viure lliurement expressant-se en el nostre idioma. Aquestes visions envers la llengua són cíniques i no solament són atribuïbles a partits cavernícoles com ara Vox o, lamentablement, un PP que cada vegada s'apropa més a les tesis de Vox. Ens trobem, no debades, amb partits que reconeixen els drets lingüístics a condició de no poder exercir-los. Què han fet el PSOE i Podem per garantir els nostres drets lingüístics? I és una pregunta que faig amb tristesa. Què han fet?
Per posar un exemple, i per veure que no som uns exagerats, ni uns obsessionats del tema, com ens retraten alguns. Cada tres anys, el Consell d'Europa emet un informe on recorda a l'Estat espanyol que no compleix amb els tractats internacionals en matèria lingüística respecte a l'àmbit català, basc i gallec. En l'àmbit gallec, a més, tira de les orelles amb força a la Xunta pel decret que prohibeix impartir determinades assignatures en gallec. Què fa el Govern espanyol o l'executiu gallec per complir amb les recomanacions del Consell d'Europa? Absolutament res, quan és un escàndol democràtic que haja de fer aquestes advertències de manera periòdica el Consell d'Europa.
-Traçar aquesta panoràmica atorga una perspectiva històrica de la «repressió i el silenciament» que ha experimentat la llengua gallega. Quins fonaments ideològics ha tingut aquesta ofensiva? Com han canviat, si ho han fet, les diferents justificacions?
Estem en una situació en la qual s'intenta anestesiar, i, per tant, crec humilment que aquest llibre és important en aquests moments i, per això, estic fent un esforç d'aquest. Intenten transmetre la idea que el gallec es perd perquè la gent no el vol, i això és fals com evidencie en aquesta obra. És un discurs que està força divulgat des del poder. També es diu que hi ha una manca de demanda d'ensenyament del gallec, quan tota la demanda que existeix és aixafada i invisibilitzada. Avui en dia hi ha molta més demanda de gallec que oferta en gallec. Es veu, a més, que cada vegada que podem tenir un producte cultural mediàtic en gallec acaba triomfant. Un exemple clar són les Tanxugueiras. Tota la societat gallega, parle o no la llengua pròpia, va entendre que calia gastar-se diners per a enviar missatges i trucar per telèfon per aconseguir que les Tanxugueiras foren a Eurovisió. Ens trobem, per tant, amb la situació paradoxal que la immensa majoria de la societat gallega estima la seua llengua, però les institucions no estan a l'altura.