Castelló acollia divendres a la nit l'entrega dels vintens Premis Enric Soler i Godes a la innovació pedagògica, una vetllada que servirà, un any més per reconèixer la tasca docent i educativa dels i les professionals de l'ensenyament. Els guardons són atorgats per la Fundació Càtedra Enric Soler i Godes, una de tantes xicotetes entitats que al País Valencià es dedica a promoure la innovació pedagògica alhora que a custodiar, tant en el plànol material com en el simbòlic, el llegat del mestre castellonenc Enric Soler i Godes. L'Ajuntament de Castelló, la Diputació i la Universitat Jaume I foren propulsores de la Fundació el 1999. Des d'aleshores, han atorgat 27 premis a persones individuals i 24 premis col·lectius de les comarques del nord, a més de celebrar conferències o editar llibres d'investigació.
Però qui fou Enric Soler i Godes? Mestre, escriptor i valencianista de pedra picada, Enric Soler i Godes (Castelló, 1903-1993) és una figura cabdal en la configuració del valencianisme de pre-guerra. Retornar als seus textos és endinsar-se en els debats de tota una generació que, ja a la dècada dels 30, es qüestionava obertament la relació del País Valencià amb Espanya i també, amb la veïna Catalunya. Tots aquests debats, a més, els traslladà Soler i Godes a l'àmbit de la pedagogia, on ell era un militant freinetista. L'educació -entesa com un aprenentatge respectuós amb els infants- era, segons aquest pedagog, una eina fonamental cap al progrés social.
D'ell va partir la idea, abans de l'esclat de la guerra civil espanyola, de la creació d'una Societat de Mestres Valencianistes, una entitat que, en paraules de Soler i Godes, "en peu de guerra permanent lluite amb una fe i un entusiasme exemplar per la nostra personalitat, la nostra història, la unitat de la Pàtria, el sentiment nacional, la nostra llengua". La qüestió de l'idioma era per a Soler i Godes, que primer va començar la seua carrera de mestre a Ortells (Els Ports) per passar posteriorment a Vilafamés (Plana Baixa), un tema essencial. Ell, com la resta, es veia obligat per imperatiu legal a fer les classes en castellà, una circumstància que entrebancava el correcte ensenyament de la xicalla.
Els seus textos, recollits el 2001 en una antologia que porta per títol Enric Soler i Godes. L'escola i la cultura, il·lustren a la perfecció el procés de substitució lingüística que -impulsat institucionalment- va tenir lloc al País Valencià durant el segle XX. A 'Qüestions de principi', es plany pel que ell considera un "crim pedagògic". "L'ensenyament a l'escola primària ha de ser monolingüe, però a base de la llengua materna -diu. I segueix:-. Castella té resolt el problema del llenguatge, ja que el xiquet castellà empra la mateixa llengua a la llar, al carrer i a l'escola. La seua formació cultural no sofreix entrebancs i va seguint un ritme ascendent que comença en el bres i fina a la Universitat; per a ell tot són facilitats i manca d'obstacles. Totes les lleis que a ell beneficien són un verí per a altres, l'egoisme és tan gran, la caritat tan poca que cegats pel triomf d'Almansa, dicta lleis d'una monstruositat que espanta".
Per tant, per a Soler i Godes impartir les classes en la llengua pròpia i trencar amb la diglòssia educativa era el punt d'inici per reformular l'escola, però també per al redreçament nacional del País Valencià. El mestre, amb l'ús de l'idioma propi a l'aula, "farà saber a eixe nostre poble, sofrit i callat, que la llengua que ell parla no és un dialecte popular". "D'eixos mestres valencianistes en les mans dels quals està el recobrament de la unitat i la independència de la Pàtria, perquè per cada mestre valencianista sortirà cada any una colla d'infants valencians; fixeu-vos bé, valencians, per fora i per dins, en carn i en esperit, en idees i fets", deia durant la II Setmana Cultural Valenciana, que el 1933 va organitzar el Centre d'Actuació Valencianista. "La Pàtria valenciana, el nostre renàixer depén del caire que prenga l'orientació pedagògica escolar", cloïa.
El seu interès pel moviment freinetista -i la seua vinculació amb Catalunya- va nàixer en Soler i Godes amb motiu de la seua participació en l'Escola d'Estiu de Catalunya, l'any 1932. Hi participà a instàncies del també mestre Carles Salvador, a qui la Generalitat de Catalunya va demanar que suggerira la participació de dos valencians. Salvador, que coneixia Soler i Godes pels textos que aquest havia anat publicant a la premsa, proposà el nom del jove mestre castellonenc. Aquells dies a Catalunya foren, en paraules del filòleg i investigador Santi Cortés, "una revelació", l'ocasió per certificar que hi havia mètodes pedagògics alternatius als convencionals i per prendre consciència definitivament de la validesa del català com a llengua de cultura. A l'Escola d'Estiu, estrenyé la mà de Pompeu Fabra, conegué l'editor Josep M. De Casacuberta i els professors Jordi Rubió i Ramon Aramon; va assistir a conferències, taules de debat i tot d'actes culturals. "Aquella Escola d'Estiu del 1932 va voltar la meua vida com un calcetí", assegurava.
A partir d'aquell moment, refermà encara més el seu activisme. Un any després, el 1933, contribuí, junt a Carles Salvador, a impulsar la primera Colònia Escolar Valencianista, que va tenir lloc a l'ermitori de Sant Pau d'Albocàsser (Alt Maestrat). Del que es tractava era de crear un espai de convivència durant unes setmanes on fills de famílies valencianoparlants rebien una mena de formació patriòtica. Francesc Boix, mestre a Castellfort, li corresponia abordar la flora, fauna i mineralogia; Antoni Porcar, de Canet lo Roig, parlava de geografia, amb excursions imaginàries per tot el País Valencià; i Soler i Godes s'endinsava en la història a través de les vides de personalitats valencianes.
Humanista i articulista
Es tracta d'activitats que combina amb una cada volta més prolífica producció escrita. Soler i Godes es fa un lloc com a articulista. El seu nom apareix a El Mercantil Valenciano, Las Provincias, La República de les Lletres, el Butlletí de Mestres. És però a El Camí on els seus escrits es fan més regulars, fent en moltes ocasions referència a la vinculació del País Valencià amb els veïns del nord. En parla a El Camí, a Esquerra, El País Valencià i Mirador. En aquesta darrera publicació escriu: "Qui ha dit que la terra catalana no arriba fins Torrevella i Oriola? Des de Roses a prop de Múrcia, on es romp el paisatge? Tot ell és una continuïtat, els mateixos arrossars de l'Albufera estan a Amposta, la nostra horta és la de la Ribera de l'Ebre, les nostres platges de Sant Joan, Benidorm, Benicàssim, Orpesa, són les de Sitges, S'Agaró, Roses, etc. No hi ha un límit que digui ací fina Catalunya. Catalunya arriba fins a la frontera de Múrcia". A El Camí, el 1933, Soler i Godes, que admirava la fidelitat lingüística del Principat, escrivia: "Catalunya és l'exemple viu per als valencians".
Signant de les Normes de Castelló (1932) -que van consagrar la unitat de la llengua-, articulista prolífic i, sobretot, pedagog entusiasta (per a la posteritat ha quedat Sembra, una publicació que van fer íntegrament pels alumnes de Vilafamés), Soler i Godes va patir com tants altres la repressió franquista. La seua proximitat al Partit Valencianista d'Esquerres -tot i que no hi militava- i la seua convicció progressista no jugaven a favor seu. Amb tot, familiars dels alumnes, persones de l'església a qui havia ajudat durant la guerra i amics i amistats alineats amb el règim van intercedir per ell durant el judici al qual se'l va sotmetre.
Així evità la presó, però no el seu desterrament al nord d'España durant cinc anys. "A causa del seu valencianisme -escriu Santi Cortés- gairebé la meitat del seu temps va escolar-se en una situació d'exili interior, és a dir, de marginació intel·lectual, d'oprobi, de manca de llibertat i de menyspreu contra les seues idees i la seua voluntat, tot i que també d'esperança, d'alerta constant i d'oposició a la barbàrie". Durant el franquisme, Soler i Godes fou un articulista prolífic, tot escrivint en revistes de pedagogia i pensament, algunes de les quals perseguides per la dictadura. La Nostra Revista, Pont Blau, Vida Nova, Ressorgiment, Germanor o Orfeó Català,... foren algunes de les publicacions on exercí d'articulista. "Ell va imposar-se la tasca de fer conèixer la realitat valenciana als exiliats i durant un llarg període de temps complí aquest deure amb un entusiasme i una continuïtat indefallibles".
Avui tot aquell llegat del mestre castellonenc el preserva la Fundació Càtedra Enric Soler i Godes, que divendres entregava els vintens premis que porten el seu nom i mantenen viva la seua memòria.