La llarga nit de la dictadura franquista va ser una època de censura de les llengües diferents del castellà a l'Estat espanyol. Ni el català, ni el basc, ni el gallec, ni d'altres que en democràcia segueixen arraconades a l'escola com l'aragonès o l'asturià, tenien cabuda en un currículum educatiu dissenyat per l'Església catòlica i el règim colpista amb l'objectiu d'adoctrinar a les aules, d'imposar una visió monolingüe, monolítica i antidemocràtica de l'existència. Una visió contrària a la pluralitat i la diversitat, al model implantat sense èxit durant la II República, que va erosionar-se gràcies a l'activitat docent de xicotets col·legis de tarannà cooperatiu. Al País Valencià, no debades, les cooperatives d'ensenyament van convertir-se en pioneres de la recuperació de la docència en llengua pròpia, en una veu amb valors progressistes dintre d'un sistema atapeït de naftalina.
Fidels als seus valors en defensa d'una escola inclusiva, sostenible, emocionalment competent i amb estima cap a l'idioma propi, de reivindicar-se, en paraules de Luiso Cervellera, expresident de la Unió de Cooperatives d'Ensenyament Valenciana, com l'escola pública dintre del sistema privat-concertat, en la darrera dècada duen publicant cada any una declaració educativa, en la qual mostren el seu pensament envers l'aprenentatge. Unes expressions filosòfiques que l'organització empresarial ha recopilat en el llibretLa veu i la mirada de les cooperatives d'ensenyament. «Aquesta tasca de recopilació del pensament generat pel cooperativisme educatiu mitjançant les seues declaracions representa, en si mateixa, un estímul per repensar-nos i rellançar-nos com a cooperatives d'ensenyament; perquè el fet assolit, tot el bagatge acumulat i compartit de coneixement col·lectiu, ens empeny cap endavant i ens mou a reflexionar de nou sobre la continuïtat que necessàriament ha de tindre la projecció del que som (escola i cooperativa, cooperativa i escola) i del que fem, i pensem, precisament per ser-ho», apunta de manera introductòria Miquel Ruiz, actual president de la patronal Unió de Cooperatives d'Ensenyament Valenciana.
«La història i arrelament del cooperativisme educatiu al País Valencià ha estat cabdal per al desenvolupament del nostre poble; nascut en un temps en el qual educar en llibertat era una activitat perseguida, sobretot, si ho feies en la nostra llengua. Tanmateix, un grup de docents i professionals de diferents àmbits us organitzàreu per capgirar la fosca realitat d'aquell moment mitjançant l'educació: es tractava d'educar i formar xiquets i xiquetes lliures, independents, respectuoses i solidàries. La recuperació del valencià era un element central dins d'aquell moviment, però també ho era oferir una educació en clau humanista, llibertària, ecologista, democràtica i feminista, on els i les alumnes foren el centre del procés d'aprenentatge», ressalta a tall de pròleg el conseller d'Educació, Cultura i Esport, Vicent Marzà, de Compromís. «Una de les nostres principals fortaleses és, sense dubte, el món cooperatiu valencià. El món cooperatiu és per a mi una referència, l'espill en què veure's, ja que són organitzacions que valoren les persones per damunt del capital, i a més a més, són democràtiques. Els seus treballadors i treballadores són, al mateix temps, propietaris i gestors de la cooperativa. És, per tant, empresa, i, al mateix temps, una fórmula d'ocupació estable. La qual cosa significa que les persones hi participen de manera directa en les decisions que els afecten mitjançant el principi d'una persona, un vot», reforça des d'una òptica empresarial Rafael Climent, conseller d'Economia Sostenible, també de la coalició valencianista.
Amb una referència als complicats orígens d'aquestes cooperatives d'ensenyament, la primera declaració educativa que aixopluga l'obra és un clam per «la necessitat d'una escola inclusiva». «Al costat del fenomen de la manifestació de la diversitat, propi d'una societat que es desenvolupa en un marc de llibertats, en l'últim segle les nostres societats han caminat cap a objectius irrenunciables que afecten de ple l'educació: l'ampliació dels drets de tota la ciutadania i la igualtat d'oportunitats. L'escola s'ha vist satisfactòriament transformada a conseqüència d'aquesta meta socialment assumida: les aules que abans eren concebudes com el camí perquè uns pocs accediren als llocs més rellevants de les nostres societats, avui són la senda per la qual han de caminar tots els ciutadans i ciutadanes com a subjectes de drets. En aquest context cal preguntar-se quina capacitat d'absorció de l'heterogeneïtat té la institució escolar actual i, també, quina capacitat té l'escola actual per a produir aprenentatge a partir d'aquesta diversitat. A partir d'aquestes preguntes podem construir l'escola que la societat necessita: una escola inclusiva. Una escola que no es defineix només i exclusivament per tenir uns plans d'atenció a la diversitat o altres estructures, instruments o instal·lacions destinades a abordar les diferències existents en l'alumnat. Una escola que es defineix, sobretot, en termes d'una voluntat comuna de les persones que la integren: una escola en la qual tota la comunitat educativa funciona amb una premissa: "No deixar que ningú es quede enrere en el procés educatiu"», reflexionaven l'any 2009.
Una defensa de la inclusió, del respecte a la diversitat existent, que estava associada de manera indissoluble a la promoció del plurilingüisme, al treball per la llengua pròpia del País Valencià. I arran d'aquesta filosofia, des del cooperativisme advocaven en 2010 pels principis «de fomentar entre alumnes una actitud general d'estima i de respecte de les llengües; [d'una escola que] ha de saber inculcar-los que cada llengua, al marge del nombre de parlants actius que puga tenir, és, alhora, una font i un pou de coneixements, de valors, de tradicions». «La millor manera d'aconseguir que l'alumne desenvolupe la capacitat comunicativa és d'aprofitar la riquesa lingüística del nostre entorn: fer escola en valencià i començar oportunament l'aprenentatge de més llengües», resumien com a filosofia docent, la qual estava lligada a l'adjectiu tan oblidat en els darrers temps: l'empatia. «Una escola emocionalment competent ha de ser capaç de traçar un recorregut compartit que permeta desenvolupar la intel·ligència emocional de cada individu de manera que siga capaç de conèixer i d'expressar les seues emocions, com a base del coneixement i d'acceptar-se a si mateix, i com a element essencial d'un desenvolupament psicoevolutiu sa. Així, en l'escola, les persones esdevindran protagonistes del seu propi procés de vida», proclamaven en la declaració educativa del 2017.
Ensenyament ecologista
Dos anys més tard, la Unió de Cooperatives d'Ensenyament Valencianes van indicar, segons recollia la declaració docent d'aleshores, «el seu compromís amb els Objectius de Desenvolupament Sostenibles», alhora que manifestava «la necessitat d'incorporar-los, d'una manera més sistemàtica i crítica, en els objectius educatius i en les pràctiques de gestió que el cooperativisme educatiu desenvolupa amb un determinat esforç ètic i pedagògic». «Aquest compromís no el vivim com si fóra sobrevingut o aliè, sinó com una feliç i prometedora trobada entre la fórmula cooperativa de la nostra activitat educativa i empresarial i els passos que va esforçant-se a fer la humanitat per a construir un món que corregisca el desequilibri entre l'immens poder humà, aconseguit gràcies al desenvolupament tecnològic i científic, i la fragilitat de la vida humana», raonaven.
«Constatem que les formes de vida degudes a l'avanç tecnològic i científic no van acompanyades d'un progrés ètic i social similar. Cada dia és més evident que la fórmula hegemònica d'activitat econòmica, social, política i cultural anomenada capitalisme s'ha convertit en una amenaça per a l'ecosistema del nostre planeta, la prosperitat de les societats, l'aspiració a la felicitat de les persones i la consolidació d'un món de pau, que és tant com dir en un món excloent i injust. El cooperativisme no ha de ser indiferent a la realitat d'una humanitat que es fa mal a si mateixa i al nostre planeta, com munions de científics i humanistes adverteixen. Els problemes que tenim al davant requereixen solucions basades en un canvi de soca-rel, o siga radical, en les idees, en les actituds, en els hàbits. Requereixen més pensament crític, més afany ètic, més compromís, més aliances. I requereixen també una transformació de l'educació que faça possible l'emergència d'una societat crítica, apoderada i conscient dels seus drets i dels legítims anhels que se'n deriven», completaven en una proposta educativa que enllaçava amb l'expressada en 2012: comptar amb mestres èticament compromesos. «Els nostres projectes educatius se sustenten tant en l'educació en valors com en el laïcisme amb el propòsit d'ajudar les persones a construir d'una manera racional i autònoma la seua vida en una societat moderna, democràtica i progressista. Els educadors vivim la nostra labor a partir de relacions enriquidores amb alumnes, companys i famílies. Tots som part d'una escola que proporciona un espai afectiu d'aprenentatge i que ofereix la seua riquesa a l'entorn», sostenien.
La reivindicació ecologista de la declaració educativa del 2019 estava relacionada també amb l'efectuada en 2013, quan van assegurar que «la societat necessita centres educatius compromesos amb el futur». Una afirmació que comptava amb pinzellades d'orgull del seu projecte docent, de la seua filosofia d'ensenyament: «Som un servei públic, laic i democràtic, que ofereix un clima d'afecte positiu en un marc de convivència harmònica i amb una actitud ètica que servesca de referència a alumnes, famílies i entorn. L'arrelament al medi, el coneixement i l'estima del país, la cultura pròpia, la llengua, el paisatge de la nostra vida..., tot això ens situa en una visió enriquidora de les altres cultures i, des de la nostra condició valenciana, ens permet de sentir-nos ciutadans del món». «L'educació infantil és un dret. L'Estat ha de garantir l'escolarització en el primer cicle per raó del principi d'igualtat d'oportunitats; per això apostem per l'escola inclusiva i considerem que cal dotar-la dels recursos econòmics i humans necessaris perquè puga oferir un servei educatiu de qualitat. Les escoles infantils deixaran de ser considerades "guarderies" i adquiriran l'estatut de centres educatius quan la societat prenga consciència de la importància que tenen i exigisca als poders públics la consideració i el tractament que els correspon», remarcaven amb coherència amb la seua condició de servei públic (externalitzat) i la seua aposta «pel futur».
Com a element diferent dintre de l'ecosistema habitualment conservador del camp privat-concertat, en una etapa en la qual el lobby empresarial dels centres privats sostinguts amb fons públics inundaven el carrer contra el Consell, les cooperatives d'ensenyament reivindiquen el seu model: «El moviment cooperatiu ha demostrat com servir millor la societat: ha estès l'economia social, s'identifica amb l'economia del bé comú, ha creat infinitat de xarxes en camps diversos, representa equips que han sabut unificar esforços, per damunt dels interessos individuals, en favor d'un bé compartit i, fins i tot, ha resistit millor els períodes de crisi. El moviment cooperatiu és conscient que els valencians necessitem un esforç addicional per a impulsar alternatives i construir pràctiques de justícia distributiva que apunten a un món més just. Convençudes del valor del nostre projecte, exigim dels governs, de les administracions i de les institucions, el reconeixement a la feina feta i l'aplicació de polítiques decidides que ens reconeguen com a models educatius singulars que aportem un gran benefici social», ressaltaven en la declaració educativa del 2016.
«Les cooperatives d'ensenyament assumim el desafiament de transformar el món mitjançant l'educació, conscients que prestem un servei públic i de qualitat que combina la gestió democràtica i la innovació. Les escoles cooperatives som una marca que ha contribuït a creure en l'escola. Sabem que cada dia és diferent i que cada dia l'aula i l'escola mereixen coses noves. La innovació, si ho és, requereix reflexió, planificació i avaluació. Cada dia l'escola és una experiència única, oberta a la investigació pedagògica, a l'estudi i al coneixement. [...] Les cooperatives d'ensenyament hem estat capdavanteres de transformacions socials, creadores d'una ampla xarxa de cooperació entre escoles, exemple d'implicació i col·laboració amb el territori i les persones, amb la llengua i la cultura, amb les famílies, amb els alumnes», recordaven. I tancaven per posar un punt i seguit en la seua tasca pedagògica: «Hem consolidat una proposta de treball i de vida, amb personalitat reconeguda, ens hem fet grans i expertes sense renunciar a ser, amb la responsabilitat assumida de reinventar el nostre futur com a escoles i com a cooperatives».