Va passar al 2005 amb el matrimoni homosexual, va passar al 2009 contra l’avortament, va passar al 2019 amb la “foto de Colón” contra els pactes del PSOE “amb el colpisme”, ho va fer el 2021 contra els indults i tornarà a passar el diumenge previ a la investidura fallida d’Alberto Núñez Feijóo, quan els seus es mobilitzaran contra l’amnistia.
En dues dècades, cada clam contra l’imminent trencament d’Espanya que finalment mai no es produeix coincideix amb un denominador comú: l’enuig de José María Aznar. I no és estrany que l’expresident espanyol estiga enfadat, perquè motius en té.
Fonamentalment, la principal raó que justifica el seu malestar és el seu fracàs. Aznar va deixar la Moncloa el 2004 després d’un episodi negre marcat pels atemptats de l’11-M en què es van evidenciar les mentides del seu Govern per a intentar atribuir aquell atac a ETA. Aquell relat, inversemblant des del minut zero, va condemnar el seu partit a l’oposició quan les enquestes vaticinaven una nova majoria absoluta, que en aquell moment l’hauria aconseguit el candidat Mariano Rajoy.
Des d’aleshores, Aznar no ha acumulat cap èxit, llevat de la seua consolidació com a líder espiritual d’una dreta espanyola que no s’explica què va passar el 23 de juliol. Però el fracàs de l’aznarisme va molt més enllà del resultat de les últimes eleccions espanyoles.
L’aznarisme es va veure derrotat pel mateix Mariano Rajoy, que va aguantar com va poder el pols constant al qual li sotmetia Aznar, qui a través del seu entorn i dels mitjans afins mai no va deixar d’acusar el seu successor al capdavant del PP de tou i d’acomplexat. Va ser en aquell context que l’aznarisme va promoure personatges polític d’influència decisiva, però també efímera, com Albert Rivera, qui abans de liderar Ciutadans s’havia afiliat al PP d’Aznar. L’expresident espanyol, per cert, va donar suport explícit a Cs en les eleccions catalanes del 2017. Un altre fill de l’aznarisme, Santiago Abascal, ha perdut 600.000 vots en les últimes eleccions espanyoles i tot fa pensar que Vox serà engolit –no del tot, però sí en bona part– pel PP, partit del qual es va escindir tot just quan els més radicals del partit enyoraven Aznar davant del “tou” Rajoy.
L’aznarisme també fracassa perquè remou l’escena mediàtica amb provocacions que mobilitzen l’esquerra i eviten que la dreta i la ultradreta guanyen eleccions. També fracassa promovent manifestacions que s’acaben convertint en aplecs de nostàlgics que es disfressen de folklòrics o exhibeixen pancartes amb consignes reaccionàries amb què només combreguen els seus.
L’aznarisme fracassa, fins i tot, quan sentencia que “Espanya no és un Estat plurinacional, ni multinivell ni la mare que els va parir”. Una anàlisi desmentida pels resultats electorals i que serà encara més desmentida si la investidura de Pedro Sánchez s’acaba produint.
Amb tots aquests precedents, és normal que Aznar estiga enfadat. Però sempre li quedarà el poder de mobilització que exhibeix a còpia d’alarmisme. És el seu premi de consolació.
