Si fa calor és com una bomba, però les millors queimadas són les de l’estiu. Envoltats d’amics, després d’un bon soparot, amb un cap de colla que fa el conxuro i dirigeix el cerimonial de costum.
Alberto Núñez Feijóo ho sap molt bé. Com a gallec de soca-rel, deu haver-ne tastat moltes. I properament, tret de sorpresa majúscula, ell mateix formarà part d’una queimada de les bones. Una de les begudes més salvatges que hom pot tastar.
És la que enllesteix Pedro Sánchez, que albergava l’esperança que el rei, Felip VI, proposara el president del PP per a la investidura. Ell també havia manifestat la seua intenció d’intentar-ho, però el secretari general del PSOE està convençut que Feijóo fracassarà en el seu intent de ser investit i que això, a banda de desgastar el seu màxim contrincant, li permetrà de guanyar temps amb vista a una negociació multilateral, amb els grups catalans i bascos, que es preveu dificilíssima.
En especial, amb Junts per Catalunya, l’actor que necessita incorporar com a soci per a continuar residint a La Moncloa. Si el monarca haguera assenyalat Sánchez com a aspirant a la investidura, el marge de temps haguera estat molt més reduït. La presidenta del Congrés, la també socialista Francina Armengol, no podria haver ajornat en excés el ple en qüestió. Les opcions de tancar un acord sobre aspectes tan sensibles com una amnistia hagueren sigut menor que amb unes quantes setmanes per davant.
Perquè, efectivament, si Feijóo no resulta investit, engegarà a rodar el compte enrere, de dos mesos, d’una possible repetició electoral. La segona volta seria abans de Nadal, el 10 o el 17 de desembre. Un escenari que no desagrada gaire a Feijóo, perquè és en base a ell, a una aritmètica més propícia, que pot edificar la majoria que ara sembla impossible.
172 i prou?
I és que Núñez Feijóo només compta 172 vots. Els 137 del PP, els 33 de Vox, el d’Unió del Poble Navarrès (UPN) i el de Coalició Canària (CC). Si no n’afegeix cap, ni que siga amb forma d’abstenció, no serà president.
En aquest sentit, les alternatives són només tres. Un vot a favor del PNB, que els jeltzales ja han descartat per activa i per passiva, seria la més assequible en unes altres circumstàncies.
La segona opció és l’abstenció de Junts, que també li serviria al PP, emergeix com a més improbable encara, perquè una abstenció no equivaldria a indolència o menysteniment dels afers estatals, sinó que aplanaria el camí a un govern fràgil dels populars, que sempre haurien de comptar amb el vot a favor de Vox i el PNB per tirar endavant les lleis.
El tercer camí a la investidura passa per un episodi de transfuguisme que involucre quatre parlamentaris del PSOE. Amb ells, PP, Vox, UPN i CC sí que sumarien majoria absoluta. Un tamayazo multiplicat per dos i amb unes conseqüències encara més doloroses per al socialisme espanyol.
La crida al sentit comú, a l’estabilitat, no serà suficient per a Feijóo. Vol erigir-se en el candidat moderat, de les certeses, però els suports que té al darrere són tot just el contrari: una incertesa enorme. Perquè no sols li’n falten, sinó que els més afins, també hi marquen distàncies.
No és negligible el canvi de discurs de Vox. Han posat els seus 33 vots a disposició del PP, però Santiago Abascal, després de la seua reunió amb el monarca, ha precisat que són a condició que el PP no accepte cap “cordó” que margine el seu partit. I fer compatibles l’oli de Vox i l’aigua del PNB no és una tasca senzilla. Més aviat sembla impossible.
Una formació com Vox, farcida de nostàlgics del franquisme, de falangistes en essència, i partidària de posar fi a les autonomies, és un pèssim aliat de viatge per al PP. La ultradreta espanyola fins i tot ha manifestat el seu desig de procedir a la il·legalització de les forces independentistes.
Els seus pactes al País Valencià, l’Aragó, Castella i Lleó i Extremadura també fan feredat. La negació de la violència masclista i del canvi climàtic, el seu trumpisme desfermat i les seues polítiques involucionistes en matèria de drets són una línia roja per qualsevol partit excepte el PP i els seus socis navarresos, enfurismats pel suport que EH Bildu ofereix a la socialista María Chivite al Parlament foral.
Fins i tot CC s’hi sent incòmoda. Al capdavall, també és una força de tall nacionalista, delerosa de guanyar més cotes d’autogovern i decidida a explorar-les amb qui siga. Amb motiu de la constitució de la Cambra Baixa, ja van suggerir, a través de La Vanguardia, la conveniència que l’hemicicle fora presidit per algun diputat del PNB.
Els partit que presideix Andoni Ortuzar i que té Aitor Esteban com a home fort al Congrés ho té claríssim: no donaran suport a Feijóo si en la jugada de billar intervé la bola de Vox. Aquesta bola és, en realitat, una enorme roca en el camí, tan gran com el pic Anboto.
Un joc de la cadira sense cadira
Ben mirat, tant Feijóo com Sánchez corren al voltant d’una cadira. Quan sone el xiulet, qui sega a ella esdevindrà president del Govern. Sembla un joc, però és un malson. Perquè de cadira, en realitat, no n’hi ha. Cap dels dos no té coll avall la investidura.
El president del PP, per la manca de suports suficients malgrat la seua victòria a les urnes en vots i en escons. I el secretari general del PSOE, per la complicació d’aconseguir-los, encara que els té més a l’abast, com ja va evidenciar-se el 17 d’agost, amb motiu de la constitució de la Mesa del Congrés. La seua candidata, Francina Armengol, va obtenir 178 vots en la primera votació.
Acostumat a la placidesa dels seus estius a Mallorca, a Felip VI se li ha girat feina en aquest estiu de 2023. Ha hagut de retornar al Palau de la Zarzuela per tal d’efectuar la primera ronda de converses de la quinzena legislatura. Probablement no en serà l’última. De fet, ja en porta nou des que va heretar el tro, allà pel 2014. La fragmentació política ha redoblat el paper del monarca espanyol.
En aquesta ocasió, a més, amb un element novedós: per primaera vegada hi havia dos aspirants a la investidura, dues persones que confiaven a reunir els suports necessaris per tal de ser proclamats president del Govern. Tant Sánchez, president en funcions, com Núñez Feijóo, la seua alternativa, han comunicat a Felip VI la seua disposició a intentar la investidura.
Encara que els populars van guanyar el 23J, amb 137 diputats, els socialistes van aconseguir un diputat i un milió de vots més que a la cita electoral anterior. Per tant, també se’n senten legitimats, encara més tenint en compte que la majoria de forces que cohabiten al Congrés no contempla, de cap manera, de fer president algú del Partit Popular.
Què pot haver fet inclinar la balança? A més dels màxims dirigents del PSOE i del PP, Felip VI solament ha pogut escoltar els arguments de cinc formacions més: Vox, Sumar, el PNB, UPN i CC. La resta no ha volgut prendre part en aquesta ronda de converses per la seua animadversió envers la monarquia.
D’aquestes cinc forces, tres s’han mostrat partidàries de facilitar la investidura de Feijóo (Vox, UPN i CC), una (Sumar) s’ha alineat del costat de Sánchez, amb qui ja governa, i l’altra (PNB) ha fet palesa la seua negativa a investir Feijóo alhora que ha marcat distàncies amb el PSOE. En total, doncs, 172 vots a 152.
Des de la mateixa nit electoral, i de manera molt insistent,diversos responsables del PP havien pressionat el monarca perquè proposara Feijóo candidat a la investidura. Pensaven que, amb 172 vots al sarró, una altra tàctica de pressió extrema, en aquest cas sobre el PNB, pot servir per arredonir la xifra màgica de 176.
Tanmateix, la realitat és tossuda, i transita per unes altres vies. A la sessió constitutiva del Congrés, el PP no va fidelitzar el suport de Vox i Cuca Gamarra, la seua candidata a la presidència de la Cambra, a penes va reunir 139 vots.
Que Felip VI haja escoltattres veus partidàries d’investir Feijóo i només una que defensa la via Sánchez pot haver estat un factor determinant. El rei sap molt bé que els nacionalistes bascos, en temps pretèrits facilitadors dels acords, no volen saber res d’equacions amb Vox, Ara bé, com que tampoc no ha pogut escoltar les formacions que estan obertes a negociar amb Sánchez, i com que alguna d’elles tampoc no té la intenció de posar-li-ho gens fàcil, ha tirat pel recte i ha proposat Feijóo, com a candidat més votat.
De 152 a 178, una cursa de fons
Tant Esquerra comJunts per Catalunya ja han expressat que una cosa era la composició de la Mesa i una altra, de molt diferent, la investidura. En aquest sentit, Pedro Sánchez només pot comptar amb els vots assegurats de Sumar, entre els quals, en teoria, els dels dos diputats de Compromís.
En teoria perquè aquests, Àgueda Micó i Alberto Ibáñez, ja han advertit sobre el requisit irrenunciable de contemplar les reivindicacions valencianes, entre les quals, en lloc preeminent, una patata calenta com el finançament autonòmic.
Al seu torn, tant el PNB comEH Bildu ja prenen posicions amb vista a les eleccions del País Basc de la primavera vinent, i pretenen aparèixer com l’opció més interessant per als electors bascos. Cadascú d’ells té previst incidir en uns aspectes molt concrets. Els uns, inversions, i els altres, polítiques socials netament progressistes.
Pel que respecta a Esquerra i Junts, enfrontats a cara de gos a Catalunya, tampoc no circulen pel mateix carril. Una llei d’amnistia que exonere els processats o pendents de processar del procés sobiranista, té un encaix legal realment complex. La consulta que anhela l’independentisme català, encara més.
Per si no hi havia prou, encara restaria el vot del BNG, que ja no era dels més assequibles la legislatura passada. Tot plegat és tan ajustat que un petit detall, com ara el vot a favor de la investidura de Sánchez per part de Coalició Canària (que ostenta la presidència d’aquelles illes amb el suport del PP) alteraria els equilibris. La nova diputada de la formació al Congrés, Cristina Valido, ha comunicat en la seua trobada amb el monarca que el seu suport a Feijóo no exclou, de cap manera, una possible entesa amb el PSOE si els socialistes donen resposta a l’agenda canària. Una agenda molt més assequible, sens dubte, que no la catalana.
En aquest cas, amb el seu vot a Sánchez, n’hi hauria prou amb l’abstenció de Junts perquè Sánchez retinguera el poder.Però una abstenció no és banal en un escenari com aquest. Ben al contrari, cada vot té el seu pes en or. I tothom vol fer-lo valer. El primer de tots, Carles Puigdemont.
Sumar, Compromís, PNB, ERC, BNG, Junts per Catalunya, EH Bildu... Sánchez està esperançat que la probable investidura fallida de Feijóo siga un nou ingredient de la queimada de la seua reelecció presidencial.
A la seu del PSOE esperen que el líder del PP acabe bullint en el recipient de fang on també couen l’aiguardent, els grans de cafè, la pell de taronja, el tros de llima, la canyella i les peces de fruita que arredoneixen aquesta beguda excitant.
“Forzas do ar, terra, mar e lume, a vos fago esta chamada: si é verdade que tendes máis poder que a humana xente, eiquí e agora, facede cos espritos dos amigos que están fora, participen con nós desta queimada”, fa el conxuro en el moment més àlgid.
No és en absolut descartable que Sánchez li demane a Feijóo una classe particular de fonètica gallega abans d’introduir-lo al pote, amb la resta d’elements que han de conformar la seua possible investidura. El fracàs de Feijóo el deixaria, al remat, com l’única opció viable. Precisament allò que ell i el seu partit porten repetint des de la nit del 23 de juliol.
Des d’aquell dia, de manera molt insistent, diversos responsables del PP han pressionat el monarca a través dels mitjans perquè proposara Feijóo com a aspirant a la investidura. Pensen que, amb 172 vots al sarró, una altra tàctica de pressió extrema, en aquest cas sobre el PNB o sobre alguns socialistes “dels bons”, podria arredonir la xifra màgica de 176.