Un grapat d’antics militants d’Unió Mallorquina (UM) estan contactant amb excompanys d’afiliació orgànica per intentar fer renéixer les sigles que varen desaparèixer el 2011, sepultades sota un enorme allau de casos de corrupció. Els molts escàndols que protagonitzà provocaren que molts dels seus dirigents fossin imputats judicialment, una bona part dels quals acabaren condemnats i alguns han passat prou anys a presó, com ha estat el cas de dos presidents del partit —Maria Antònia Munar i Miquel Nadal—, mentre que un tercer —Miquel Àngel Flaquer— fou condemnat, però no entrà a presidi. Juntament amb ells, la llista de dirigents condemnats per corrupció és llarga.
En efecte, a partir de 2008 les investigacions judicials i policials començaren a colpejar fortament les sigles. Finalment, el febrer de 2011 la policia entrà a la seu del partit per escorcollar el local i tots els arxius buscant més proves de la massiva corrupció. L’operació policial va sortir a l’obertura de totes les televisions; l’endemà les fotos eren a les portades dels diaris i l’aleshores president de la formació, Josep Melià —els tres que el precediren en el càrrec havien dimitit de forma consecutiva per la corrupció: Munar, Nadal i Flaquer—, decidí que no podia presentar-se a les eleccions al Parlament —que s’havien de celebrar el maig d’aquell any— amb les mateixes sigles que havien protagonitzat les terribles imatges. Era, per dir-ho així, la gota que feia vessar el tassó. Consultà amb la resta de dirigents sobre què calia fer i la resposta fou quasi unànime. O es buscaven unes noves sigles o anaven inexorablement al fracàs electoral.
Així va ser com Melià i una part important de la resta de la cúpula d’UM va crear un nou partit, Convergència per les Illes, que no acceptava ser successora del partit de Munar i companyia, tal com l’assenyalava gairebé tothom, i a la qual va entrar bona part de la militància, però no tota.
Convergència es va presentar als comicis de 2011 i fracassà. No va obtenir representació al Parlament ni al Consell de Mallorca. L’any següent pactà amb una escissió del PP, anomenada Lliga Regionalista, liderada per Jaume Font, que també s’havia quedat fora de les institucions autonòmiques, i es fusionaren en el que va ser a partir de 2012 el PI - Proposta per les Illes Balears.
Mentrestant, les sigles maleïdes quedaren hibernades. A poc a poc tothom s’oblidà d’elles. No consta quines persones en són responsables avui en dia. Segons va publicar el diari de Palma Última Hora —que va informar en exclusiva de l’intent de fer renàixer les sigles d’UM—, el Ministeri de l’Interior segueix considerant en el seu registre oficial de partits Unió Mallorquina com una formació que existeix i que és presidida per Josep Melià. És a dir, que durant els últims gairebé tretze anys no hi ha hagut cap canvi registral.
Renaixement. Com ja s’ha fet referència, una part de l’antiga UM no va seguir les passes de Melià, mai va militar a Convergència ni, més tard, al PI. Senzillament, deixaren d’estar en la política. Ningú d’aquest grup es va significar políticament en públic durant dotze anys. En aquest temps s’han celebrat les eleccions de 2015, 2019 i 2023 i l’únic partit del mateix espai d’UM que s’ha presentat a urnes ha estat el PI. Unió Mallorquina estava enterrada i únicament en ocasió d’un documental realitzat per IB3 —emès ara fa un any— sobre Munar, va activar alguns dels més fidels a l’expresidenta d’UM, que es queixaren perquè, al seu entendre, la televisió pública balear feia una «cacera» contra l’antiga líder i el seu partit. L’èxit d’audiència de l’obra televisiva, però, deixà en evidència que la figura de Munar i de la formació que va representar encara tenen ganxo popular, ni que sigui per interès morbós.
El PI, com és conegut, va entrar en crisi interna després de les eleccions de 2019 i es dividí entre dos grups, un enfrontament del qual es derivà una escissió i, al capdavall, que no fos capaç d’obtenir representació parlamentària el 2023. En els quatre anys de bregues domèstiques mai es va sentir cap paraula de ningú de l’antiga UM que fes vots per recuperar les sigles i competir amb el PI, ni en qualsevol altre sentit.
Però el fet que el PI quedàs sense diputats del Parlament balear el maig passat pareix haver esperonejat un grapat de vells militants de la formació de Munar que ara veuen possible el renaixement, amb la intenció d’ocupar de bell de nou l’espai —atès que diuen que el PI acabarà per desaparèixer— i presentar-se a les eleccions al Parlament de 2027.
Els dirigents del PI han llevat importància al desig que expressen els ex d’UM i ni tan sols han volgut opinar sobre una hipotètica convergència, deixant entendre que, si arribàs a quallar l’operació, hauria de ser la nova UM la que demanàs aliar-se amb el PI, que és, segons va dir el seu president, Tolo Gili, la referència real de l’espai i els vots, perquè és l’única que té «regidors a molts de pobles i dos membres del Consell de Mallorca». Al respecte, la setmana passada Gili confirmà que el partit celebrarà una «convenció» a finals d’octubre per «rellançar» les sigles, amb l’objectiu de convertir-se en una mena de «Coalició Canària de les Illes».
El sociòleg Antoni Tarabini, un veterà de l’anàlisi política que va tenir bones relacions amb l’antiga Unió Mallorquina i que coneix alguns dels impulsors de l’operació actual, manifestà la setmana passada a aquest setmanari que «pel que jo sé, és vera que hi ha gent, nostàlgica dels “bons temps d’UM”, tal com diuen, que s’està movent per intentar fer renàixer les sigles», però adverteix que «no han plantejat seriosament, almanco fins ara, un esborrany de projecte ideològic i polític —més enllà de la genèrica definició de “centre nacionalista” que no vol dir res— i dins d’un espai que té massa pocs vots per a tantes sigles. Perquè no oblidem que existeix el PI, que altra gent va intentar —tot i que fracassà— crear una candidatura regionalista que s’havia de dir Coalició per Mallorca i que no es pot descartar de cap manera que ho tornin a intentar, que existeix una escissió del PI teòricament viva en l’àmbit local i que a tot això ara se li afegiria la renascuda UM. Evidentment, és impossible, des l’anàlisi electoral racional, que puguin sobreviure no ja quatre opcions sinó tan sols dues. I pel que he vist què ha dit la direcció del PI sobre els intents de reactivar UM, no hi ha cap intenció de convergir. Aleshores si de veres anàs endavant el renaixement, el resultat més probable seria l'anul·lació mútua electoral. Però és que ni anant junts PI i la suposada nova UM tendrien cap seguretat de poder recuperar la representació al Parlament que el PI va perdre el maig passat».
Podria ser, l’intent de renaixement, un simple exercici d’expressió de la ràbia que encara sent una part de la militància d’UM per la desaparició del partit i el tracte judicial als seus antics dirigents? Si més no, ho dona com una opció factible el politòleg Eli Gallardo: «Una part de l’antiga militància d’UM veu com una injustícia que els seus dirigents i sobretot la seva líder absoluta, Maria Antònia Munar, fossin tancats i que l’allau d’escàndols de corrupció acabàs amb les sigles. Han estat esperant anys i anys per moure’s i a la fi veren la finestra d’oportunitat amb el fracàs del PI el maig passat, que quedà sense representació parlamentària».
Segons aquest politòleg, l’intent de fer quallar una nova UM s’ha d’entendre, així, més des del punt de vista sentimental que no de l’estricta anàlisi política i electoral. A parer seu, no existeix cap opció realista de recuperar les sigles: «No tenen possibilitat de renàixer, perquè són sigles que estan estigmatitzades del tot per mor dels escàndols de corrupció que va protagonitzar».
Els promotors de la nova UM auguren que tendrien espai i potencials vots suficients per obtenir representació del 2027. No ho veu tan clar Tarabini: «A hores d’ara és un espai sota seriós perill de desaparició, tant si d’aquí a quatre anys es presenten només unes sigles o totes aliades sota una sola candidatura. Sincerament, facin el que facin ho tenen molt, molt complicat, perquè és un espai molt mastegat, reinventat enèsimes vegades i en cap de les quals ha funcionat de bon de veres».