El 16 de maig passat, en plena campanya electoral dels comicis autonòmics i municipals, el líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, va dir-li a Pedro Sánchez en un cara a cara al Senat: “Vostè és un president més generós amb els botxins que no amb les víctimes”.
Es referia, òbviament, a ETA, l’espantall que la dreta espanyola va atiar en aquell moment i ha atiat de nou a les eleccions al Congrés i el Senat del 23 de juliol. La dreta i l’extrema dreta van elevar el famós “que te vote Txapote” a lema de campanya, amb tot el que això comporta.
La sobreactuació de Feijóo va irar José Luis Rodríguez Zapatero. Des d’aquell dia, l’expresident socialista va tenir clar que s’involucraria de manera molt activa, absoluta, en la defensa per terra, mar i aire de Pedro Sánchez. Dos anys abans, el juny de 2021 [vegeu entrevista a EL TEMPS], ja havia actuat com a escut humà amb motiu de l’indult als polítics catalans condemnats a presó per l’organització del referèndum independentista de l’1 d’octubre de 2017.
El paper de Zapatero en la campanya del 23J ha estat determinant en el resultat final. És una persona valorada, molt estimada, en sectors amplis de l’esquerra. L’extensió de drets de ciutadania en la seua etapa de govern, alguns dels quals ara podien perillar, el tarannà amable que sempre ha exhibit i els seus valors polítics insubornables, tan llunyans als de Felipe González, han mobilitzat un segment de l’electorat que no es va sentir impel·lit a votar dos mesos abans.
Amb tot, no es pot negligir l’actitud de Sánchez en aquests dos mesos. Ha aconseguit capgirar les enquestes amb una estratègia discursiva potent, ridiculitzant expressions com el “sanchisme”, el despectiu “Perro Sanxe” o el ja esmentat “que te vote Txapote”. Ha fet una crida contra l’ascens de la dreta i l’extrema dreta a través de mitjans i formats que no visitava, cosa que ha contribuït a alterar, sens dubte, la imatge d’ell que tenien alguns.
Perquè, atenció, el PSOE de Sánchez s’ha situat a només 1,3 punts del PP, per bé que algunes enquestes, fins i tot publicades en tancar les urnes, auguraven una distància de set punts en favor dels conservadors. Finalment, a falta de recomptar els vots dels residents a l’estranger, a PP i PSOE tan sols els han separat 330.000 paperetes: 8.091.840 els primers i 7.760.970 els segons.
L’aroma evoca la contesa de 1996, quan González, que també ho tenia tot en contra, va quedar-se a un exigu 1,17% del PP, 290.000 sufragis per baix. A diferència d’aquella ocasió, però, ara els populars no podran rebre l’ajuda dels cinc parlamentaris del PNB, ja que caldria incloure la ultradretana Vox a l’equació. Els 136 escons obtinguts per Alberto Núñez Feijóo i els 33 de la formació de Santiago Abascal queden a set escons de la majoria absoluta.
I no hi arribaran si no exploren la via del tamayazo, el marujazo o l’UPNazo, és a dir, la compra de vots a la madrilenya, la valenciana o la navarresa, amb tot el que això comportaria per a la seua imatge i la de l’Estat. De vots trànsfugues, els en caldrien entre cinc i set, en funció de la capacitat del PP i Vox de seduir, a més, els únics diputats d’UPN i Coalició Canària.
Blocatge a la vista?
Tampoc no ho tindrà senzill el PSOE, ni de bon tros, per veure investit novament Sánchez. En aquest cas, la suma és més factible però tan enrevesada que costa d’imaginar-la.
Els socialistes, amb 122 diputats, i els seus socis de govern de Sumar, amb 31 actes, n’han reunit un total de 153, a 23 escons de la majoria absoluta i a 19 de la majoria simple si entenem que PP, Vox, UPN i Coalició Canària (aliat dels populars al Govern canari) hi votarien en contra. Per tant, requeriria el vot favorable dels set diputats d’Esquerra, dels sis d’EH Bildu, dels cinc del PNB i de l’únic del BNG, i a partir d’ací, aconseguir l’abstenció de Junts per Catalunya. Massa equilibris inversemblants.
Una utopia, al capdavall. De fet, Sánchez seria el primer president que resulta investit sense pertànyer a la primera força en vots i en escons, cosa que encara introdueix un element més de dificultat. Aquestes aliances, tan comuns a la política municipal i autonòmica, són inaudites a escala estatal. Almenys de moment.
Bascos i catalans tenen, ara com ara, unes altres prioritats. En el primer cas, unes eleccions al Parlament de Vitòria que se celebraran la primavera vinent i en què l’esquerra abertzale que capitaneja Arnaldo Otegi aspira a erigir-se primera força al País Basc. En aquest sentit, ni EH Bildu ni encara menys el PNB, que s’ha deixat 100.000 vots (del 32% al 24% al País Basc, entre 2019 i 2023), poden regalar-li la investidura a Sánchez. Els socialistes bascos, de fet, han quedat situats en primera posició, cosa que no succeïa des de l’etapa de Zapatero.
Si el preu d’aquesta investidura ja seria car, el “sí” dels catalans encara costaria més. La crida a l’abstenció des de determinats sectors de l’independentisme, que s’ha traduït en una afluència a les urnes del 65%, cinc punts per baix de la mitjana estatal, ha tingut una derivada evident: les forces independentistes han passat de tenir 23 escons de 48 a tenir-ne a penes 14 de 48. El gran beneficiat n’ha estat el PSC, que s’anota 19 escons, set més que en 2019.
Els socialistes catalans han guanyat 420.000 vots, i el PP, 180.000. La resta de participants han perdut pistonada, amb diferències importants entre tots ells. Així, mentre Sumar a penes se’n deixa 55.000, Junts per Catalunya en perd 140.000, la CUP 150.000, i Esquerra, 410.000.
És la segona victòria socialista a Catalunya després de la que ja es va produir als comicis del Parlament. Si en aquell moment la ciutadania ja va premiar Salvador Illa amb un bon resultat, ara Sánchez l’ha millorat amb escreix. Els indults també hi deuen haver jugat a favor.
En els discursos a la militància durant la nit electoral, tant el candidat republicà, Gabriel Rufián, com la candidata de Junts, Míriam Nogueras, ja han manifestat que el peatge serà notable. Els primers, perquè han vist fracassada la seua estratègia de la taula de diàleg, i els segons, que sempre l’han menystinguda, perquè Carles Puigdemont té ara pel mànec la política espanyola. El seu escenari més preuat de fa temps.
Els set diputats que guanya el PSC, el diputat que avança el PSPV i el diputat que també incorpora el PSIB han compensat la reculada de quatre dels socialistes andalusos, els tres que perden els gallecs i els dos dels aragonesos.
Gràcies a ells, Sánchez es manté aferrat a la vida. Veurem si en la probable segona volta torna a confrontar amb Feijóo o si li toca fer-ho amb una altra persona… Els simpatitzants populars concentrats al carrer de Gènova, que celebraven una victòria amarga com poques, ja van corejar repetidament el nom de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso.
És la criptonita que necessita al PP per liquidar Sánchez o ella mobilitzaria encara més l’electorat progressista? Resistirà Feijóo l’embat dels mitjans afins, que ja van fer caure Pablo Casado en un tres i no res? La resposta, en les pròximes dates.