Els braços aixecats d'alegria i els vítols del públic a cada perforació de la porteria contrària van convertir-se en rutina quan el Reial Madrid disputava un partit europeu a la dècada dels cinquanta. Sota la batuta del geni Alfredo Di Stéfano, i amb l'ajuda d'altres mites de l'esport rei, el club de la capital espanyola va conquerir fins a cinc Copes d'Europa. Tota una gesta esportiva que fou el bressol de l'actual llegenda blanca en competicions continentals.
En aquells partits de record televisiu blanc i negre i de narració de la veu propagandista del NO-DO franquista, hi havia a la llotja un espectador d'excepció. Es tractava del dictador criminal Francisco Franco, qui va utilitzar els èxits internacionals dels merengues per oferir a l'exterior una imatge del règim antidemocràtic allunyada de la realitat d'horror i repressió. La simbiosi entre el Reial Madrid i la dictadura feixista va projectar el conjunt blanc com a l'equip del règim.
Aquesta identificació ha estat recuperada dies enrere pel president del FC Barcelona, Joan Laporta, quan compareixia per donar explicacions envers el batejat com a cas Negreira. Les paraules del màxim dirigent barcelonista provocaren la reacció del club presidit pel magnat Florentino Pérez, amb la difusió d'un vídeo farcit de mentides i de manipulacions, ja que assenyalava falsament els blaugranes com a l'autèntic equip del règim franquista. Ho feien mostrant com el club català havia rebut ajudes de la dictadura i recordant la presència de figures destacades del franquisme quan el Barça va inaugurar el seu nou coliseu futbolístic.
«Qualsevol activitat legal d'una dictadura està controlada per les seues autoritats, i el futbol no escapa aquesta lògica», explica Carles Santacana, professor d'Història de la Universitat de Barcelona i estudiós amb diverses obres publicades de la història del Barça, qui amplia: «En el cas del franquisme, el futbol estava en mans de la Delegació Nacional d'Esports, la qual estava sotmesa al partit únic, és a dir, a la Falange. El domini de la dictadura sobre el conjunt dels àmbits feia que tots els clubs foren els equips del règim perquè, al remat, van acceptar-hi la legalitat franquista».
Els blaugranes, però, havien estat abans víctimes dels colpistes, qui havien assassinat a l'inici de la Guerra Civil al president de l'entitat, Josep Suñol i Garriga. Al club, de fet, van modificar-li el nom i l'escut, i també van canviar-li la junta per confeccionar-ne una afecta el règim feixista. «Mentre l'Espanyol va reprendre l'activitat esportiva pràcticament de manera immediata a la fi de la guerra, el Barça sofreix un procés de depuració, on, fins i tot, se situa en la directiva a un soci de l'Espanyol», exposa Carles Viñas, professor d'Història de la Universitat de Barcelona i membre, junt amb Santacana, de la comissió de memòria històrica del FC Barcelona.
— Real Madrid C.F. (@realmadrid) April 17, 2023
«Si la dictadura de Miguel Primo de Rivera havia clausurat el club i l'antic camp del Barça durant sis mesos per una xiulada a l'himne espanyol, el franquisme va dubtar l'any 1939 entre adaptar l'entitat blaugrana al franquisme o fer-la desaparèixer», completa Santacana. «El Reial Madrid també pateix la repressió franquista, per exemple amb l'assassinat del seu president, Antonio Ortega. Mentre el Barça reivindica el seu exdirigent víctima del franquisme amb la denominació de la seua llotja, el Reial Madrid ho ignora a la seua web, i ho justifica dient que no va ser escollit pels socis quan Santiago Bernabéu, president durant la dictadura, fou nomenat a dit», arredoneix Viñas.
L'ombra del colpista Bernabéu
En aquella època de la postguerra, de repressió ferotge de les noves autoritats franquistes, la nineta futbolística del règim antidemocràtic fou l'Atlètic Aviació, antecedent de l'actual Atlètic de Madrid. «Era l'equip del règim perquè es tractava del club dels militars», desgrana Viñas, qui assenyala com va haver-hi «punt d'inflexió» en les inclinacions de la dictadura cap al Reial Madrid amb l'arribada a la presidència dels merengues de Santiago Bernabéu. «No es pot dir que el Reial Madrid era el club del règim, perquè tots els equips d'una banda o una altra ho feren. Ara bé, sí que fou l'entitat més beneficiada per les decisions que va prendre el franquisme», precisa Santacana.
«Bernabéu era un personatge que havia simpatitzat amb la CEDA, s'havia enrolat com a voluntari del bàndol colpista en una divisió comandada pel general Agustín Muñoz Grandes, va ascendir a caporal, va participar de l'entrada de les tropes franquistes l'any 1939 a Barcelona i posteriorment va estar a la División Azul, és a dir, dels voluntaris que van lluitar a la Segona Guerra Mundial en suport del nazisme alemany i del feixisme italià», descriu Viñas sobre el president que va encapçalar el Real Madrid des de l'any 1943 fins després de la dictadura, i que aporta el seu nom en l'actualitat a l'estadi del club blanc, el qual, a més, va acollir actes falangistes, com ara l'any 1957.
L'arribada de Bernabéu a l'entitat de la capital espanyola, la qual estava connectada amb les esferes de poder castrenses, canviaria el rumb de la seua història. No debades, teixiria una xarxa de contactes per convertir l'esquadra merengue en la més poderosa durant l'etapa franquista. Un dels encarregats d'assegurar unes relacions estretes amb el règim franquista i, especialment, amb els sectors falangistes, fou Raimundo Saporta.
La jugada Di Stéfano
El gran regat de Bernabéu per transformar el Reial Madrid d'un club important fins a erigir-lo en el rei de copes europeu fou el fixatge de l'astre Alfredo Di Stéfano. La seua incorporació a les files blanques, però, va estar marcada per la polèmica, com es descriu a l'obra El caso Di Stéfano, toda la verdad sobre el caso que marcó una época (Península, 2006). L'estrella havia estat contractada pel FC Barcelona, qui havia pactat i abonat el traspàs amb el club argentí River Plate, propietari dels seus drets. «El jugador s'havia declarat en rebel·lia i estava jugant al Millonarios, un club colombià que disputava una lliga privada organitzada per uns empresaris i que no estava reconeguda per la FIFA», detalla Santacana.
A pesar d'haver firmat per l'entitat blaugrana, el Reial Madrid va interposar-se per intentar arrabassar-li la contractació al FC Barcelona d'aquest mag de la pilota. Ho va fer negociant amb l'equip colombià. Aquella maniobra madridista va empentar a la intervenció de la Delegació Nacional d'Esports. «Encara que el Barça tenia la raó per haver acordat el traspàs amb l'equip que realment tenia els drets, les autoritats franquistes van prendre una decisió política i de caràcter salomònic: Di Stéfano jugaria una temporada en cada equip, iniciant la seua carrera a la lliga espanyola en el Reial Madrid. La solució no seria acceptada pel Barça», narra l'historiador.
«El Reial Madrid observava aleshores el domini futbolístic dels blaugranes gràcies al fitxatge de Ladislao Kubala i va maniobrar per evitar una dupla conformada per Kubala i Di Stéfano, la qual hauria estat letal. En aquells moments, les autoritats esportives, controlades pel règim franquista, van prendre una decisió política que va beneficiar el Reial Madrid. Encara més, va permetre l'inici d'una dinàmica guanyadora dels blancs: amb l'arribada de Di Stéfano, es va tancar una sequera de lligues que durava des del final de la Guerra Civil», dissecciona. Di Stéfano vestiria per sempre de blanc.
La imatge de la dictadura
El Reial Madrid, beneficiari d'ajudes públiques per a la construcció del seu estadi, viuria una època de glòries esportives a escala continental gràcies a la qualitat de l'astre de procedència argentina. Els triomfs del club blanc foren aprofitats pel franquisme per a llavar la seua imatge al món i trencar el seu aïllament internacional, ja que va convertir-se en un instrument de diplomàcia del règim feixista. «Des de meitat dels anys cinquanta, el Reial Madrid es va integrar perfectament a la xarxa d'influències d'un règim que va contemplar-lo com a la gran basa de promoció de cara a l'exterior», assenyala Eduardo González Calleja, professor d'Història a la Universitat Carles III de Madrid a l'article de recerca 'El Real Madrid, ¿equipo de España? Futbol e identitades durant el franquismo'.
«L'associació dels triomfs esportius d'un club amb el prestigi d'Espanya, i de la nació amb el seu sistema de govern, constituïen un encadenament de premisses que els mitjans de comunicació controlats per aquell mateix govern s'encarregaven de ressaltar. El règim polític va iniciar una política d'apropament marcada per la mútua conveniència: després de la conquesta de la Copa Llatina a París el 25 de juny de 1955, un decret de la prefectura de l'Estat va atorgar la Creu del Jou i les Fletxes a l'equip del Reial Madrid pel seu primer gran èxit a l'exterior», indica González Calleja, qui assenyala a l'article els vincles entre el conjunt blanc i l'estament militar, així com nega de manera contundent que l'entitat merengue fora l'equip del règim.
Amb la introducció de matisos per determinar que el Reial Madrid no era «una realitat monolítica» ideològicament com ara per l'afiliació monàrquica de Bernabéu i les relacions del club blanc amb la família reial espanyola, l'historiador madrileny relata que l'entitat futbolística de la capital espanyola «va permetre voluntàriament i conscient la seua utilització com a ambaixador oficiós, sense provocar cap situació conflictiva, ni renegar del règim polític espanyol, ni dels seus dirigents». No és d'estranyar que destacats dirigents de la dictadura consideraren el Reial Madrid com al seu millor ambaixador al món.
«S'ha pogut comprovar com el Reial Madrid va acceptar de manera voluntària i conscient la col·laboració amb els serveis diplomàtics, facilitant en tot moment el seu treball i sense mostrar en cap moment algun desacord amb funcionaris i dirigents polítics», coincideix l'historiador Juan Antonio Simón a l'article de recerca 'Franquismo, diplomacia y fútbol: la gira del Real Madrid en Sudáfrica', on sosté sobre l'equip merengue: «És indubtable que el club també es va veure afavorit per aquesta relació de col·laboració recíproca amb el Ministeri d'Afers Exteriors».
La gira per aquest país africà, per exemple, va comportar una injecció econòmica per a les arques de l'entitat madridista quan els ingressos havien baixat per una sequera d'èxits a les competicions continentals. «Va suposar un important benefici econòmic per al club espanyol, en un moment de difícil situació financera motivada pel final del cicle de victòries europees i l'endeutament generat per la construcció de la ciutat esportiva i l'ampliació de l'estadi», expressa aquest estudiós de la història de l'esport rei.
«S'ha pogut apreciar com la diplomàcia espanyola va col·laborar en la difusió d'una imatge del Madrid, que al mateix temps prestigiava al país i mostrava a l'exterior una visió que reforçava al règim franquista», conclou el seu article d'investigació acadèmica. O dit d'una altra manera: el Reial Madrid va contribuir amb els seus gols a blanquejar de manera voluntària el règim instaurat per Franco amb sang i violència.