Aquesta setmana s’ha fet públic el treball que la historiadora Neus Moran, investigadora de la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona i natural de Picassent (Horta Sud), ha fet sobre l’espoli franquista i la repressió a Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Amb només 5.000 habitants l’any 1935, quatre anys més tard s’hi van aplicar 183 judicis sumaríssims, 28 expedients de responsabilitats polítiques i 53 causes contra els seus veïns. Una xifra ben elevada si es té en compte el nombre d’habitants de la població.
Tot i l’elevada xifra de casos, els mètodes repressius no eren una excepció. Tal com explica detalladament l’autora del treball, “la requisa del patrimoni fou un mecanisme de repressió essencial en què convergien la lògica econòmica i la repressiva, la persecució política de les persones físiques i jurídiques qualificades d’enemigues, estigueren vives, exiliades, mortes o extintes”. El decret 108 del 16 de setembre de 1936 de la Junta de Defensa Nacional considerava els qui no se van sumar a la rebel·lió franquista com a “autors materials o per inducció dels danys i perjudicis patits per l’Estat i pels particulars amb motiu de l’absurda resistència sostinguda contra el moviment nacional”.
L'ocupació, la repressió
Era així com es legalitzava i s’institucionalitzava l’espoli contra els vençuts. Caldes de Montbui va caure en mans franquistes el 29 de gener de 1939, dotze dies abans que Barcelona. El responsable de la seua ocupació era el general italià Gastone Gambara, qui també havia fet caure Girona i qui dos mesos més tard faria caure Alacant. Isidre Anglí, veterà dirigent de la Lliga, en fou nomenat alcalde, càrrec que ja havia ostentat amb la depuració de les corporacions municipals després dels fets d’octubre de 1934.
A nivell local, qui es va encarregar de les requises i de les depuracions va ser la Comissió de Responsabilitats i d’Ordre Públic. Les primeres víctimes van ser els funcionaris municipals, tot i que n’hi va haver moltes més, estigueren o no a Caldes. Un dels exemples més colpidors és la confiscació dels bens mobles i finques rústiques i urbanes d’Eduard Ragasol, militant d’Acció Catalana i diputat amb el Front d’Esquerres, a més d’un dels organitzadors de l’Olimpíada Popular de 1936, que es va exiliar a França, on va participar amb la Resistència contra el nazisme per finalment marxar a Mèxic, on va morir el 1962.
Ragasol, definit com “cabecilla anarcosindicalista, exdiputado a Cortes y de triste memoria”, va deixar la mare al poble, qui “ocupa y usufructúa los bienes del heredero en rebeldía”, i a qui se li va denegar la pensió. A Ragasol se li van bloquejar 1.385,40 pessetes que tenia dipositades al Banc Urquijo. D’altra banda, al “significado propagandista de izquierdas” Ramon Poble, afiliat a Esquerra Republicana, qui es trobava en un camp de concentració francès, el van castigar reprimint la seua muller –Eulàlia Tura– i les seues filles, que vivien a Caldes i disposaven d’un taller de cistelleria. La Junta Local va efectuar la requisa de tots els elements del negoci: cadires, màquines, motlles, coberts, roba, llits, matalassos...
Les entitats espoliades
No van ser els únics subjectes sotmesos a aquesta repressió econòmica, atès que en les llistes de persones i entitats amb els diners bloquejats a la localitat hi figura la Casa del Poble, adscrita al PSUC; el sindicat de rajolers La Constructora, adherit a la UGT; la Unió Metal·lúrgica de Caldes, vinculada a la CNT; o el Sindicat Agrícola i Caixa Rural, cooperativa pagesa de petits i mitjans propietaris agrícoles –el seu patrimoni va anar a parar a la Hermandad de Labradores y Ganaderos–; o l’ateneu Centre Democràtic i Progressista.
El Centre va presentar una candidatura pròpia a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 amb el lema “catalanisme, democràcia i república”
Aquesta última associació política i cultural fundada el 1865 “aplegava la gent de mentalitat progressista, d’idees republicanes i estimulava la vida associativa de les classes treballadores del municipi”. Amb la intenció de difondre l’ideari republicà i de millorar les condicions de viuda dels treballadors, va desplegar un seguit d’iniciatives amb aquest propòsits, com ara la creació d’una secció de socors mutus, d’una escola infantil d’ensenyament laic que seguia els mètodes de Francesc Ferrer i Guàrdia, una companyia de teatre, cinema o sessions de ball.
La seua implicació va arribar al punt que el Centre va presentar una candidatura pròpia a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 amb el lema “catalanisme, democràcia i república”, que va eixir guanyadora i que comptava amb l’impuls de la delegació local d’ERC. Al 1934 també van guanyar les eleccions, i després de la depuració consistorial que va seguir els fets d’octubre d’aquell any, el Front d’Esquerres va recuperar el consistori al febrer de 1936.
Diferents entitats i partits tenien en el Centre l’espai en què desenvolupar les seues activitats, i en començar la guerra va esdevenir una instal·lació en què es desplegava l’estratègia política i militar del republicanisme local. Com calia esperar, el 29 de gener de 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes a Caldes de Montbui, aquest espai va ser ocupat. La requisa fou oficialitzada per la Comissió Gestora Municipal el 2 de febrer, que va executar la confiscació de tots els bens. L’acta d’aquest espoli s’aixecaria el 24 de juliol, i a la documentació figura tot el mobiliari de la sala de ball i del cafè: instruments, utensilis de cuina, cadires, un billar, faristols...
El 1952 el cens d'aquest immoble fou venut al reverend Ramon Giralt, tot i que l’església havia quedat instal·lada en aquesta ubicació des del final de la guerra fins el 9 de setembre de 1976, quan el mossèn Pere Gibert el retornà a l’Ajuntament lliure de drets, després que el religiós hi renunciara. La mobilització veïnal va servir per a exigir que aquest espai fora restablert o, com a mínim, cedit als considerats posseïdors, els vençuts i els seus descendents, que havien d’heretar una instal·lació devastada, tot i que la immatriculació no es va materialitzar fins l’any 2000. Tal com detalla Neus Moran, aquest era el resultat d’un càstig “intergeneracional” aplicat per a “escapçar el moviment associatiu”.
Aquest estudi servirà a l’Ajuntament per a reclamar el retorn de les 70.000 pessetes espoliades de l’època. El treball és el resultat d’una moció que es va presentar al 2021 per part d’ERC, CUP, PSC i Junts a Instàncies del Centre, Ateneu Democràtic i Progressista. Només el PP s’hi va abstindré.