El sol lluïa de manera tímida, tapat entre uns núvols que havien donat una treva a la previsió d’un cap de setmana passat per aigua. Encara que els raigs solars estaven encongits, amagats en un cel de contrastos, les cares de les persones que s’havien apropat a la fossa 95 del cementeri de Paterna, una ciutat obrera de l’Horta situada a tocar de València, estaven radiants. Al contrari dels ambients habituals que regnen en aquests indrets, on la tristesa, la desolació i la ràbia s’unifiquen en un sentiment superior provocat per la pèrdua d’un ésser estimat, l’esperança i l’alegria continguda brollaven als seus rostres, en uns ulls que denotaven una emoció plena de contrastos.
Després d’anys de lluita, d’una vida en la qual havien descobert com els seus avis havien estat víctimes de l’horror franquista, com el silenci s’havia imposat a les famílies sovint com a mant de protecció envers la repressió d’aquella llarga nit de dictadura criminal, havia arribat el moment d’obrir la fossa. Allí havien estat soterrades 46 víctimes de l’odi sanguinari dels colpistes. Amb el nom de cada una de les víctimes, ja que les famílies van batallar per aquelles inscripcions quan les autoritats paterneres van intentar llevar-ho tot. Els familiars aconseguirien “la propietat a perpetuïtat” d’aquella fossa, certificada per un notari.
La procedència dels afusellats i, posteriorment, llençats a aquell forat indigne era diversa, però poblacions com ara Requena (Requena-Utiel), Sagunt (Camp de Morvedre) o Massanassa (Horta) comptaven amb un nombre més elevat de represaliats mortals dels antidemòcrates. També hi havia víctimes originàries de Xàtiva (Costera), Burjassot (Horta), Albaida (Vall d’Albaida), Puçol (Horta), Almeria, Canet d’en Berenguer (Camp de Morvedre) o Mislata (Horta). Tots havien estat traslladats un fatídic 17 de novembre de 1939 des de la presó Model de València, independentment del temps d’estança entre aquells barrots inhumans.
L’avi d’Antonia Abellán, Vicente Ribelles, fou una de les persones que va fer aquell trajecte de final funest. Ribelles havia estat alcalde de Canet d’en Berenguer durant els últims compassos de la democràcia republicana, així com havia militat al sindicat UGT. “Tinc moltes ganes de traure’l de la fossa i soterrar-lo on està la meua àvia. Tot aquell procés va ser molt cruel”, narra la seua neta, que relata com els colpistes van endur-se el seu avi i no van deixar-li ni entregar els seus objectes personals a la seua família.
“Imagina’t com ho va passar la meua àvia, amb cinc fills i sense cap mena d’ajuda”, lamenta. La inhumanitat de tota aquesta història va fer que tinguera els sentiments a flor de pell quan van obrir la fossa on estava soterrat el seu avi. “Va ser molt, però que molt emocionat aquell moment”, ressalta. Encara que l’exalcalde de Canet d’en Berenguer compta amb una filla viva, les desenes i desenes de calendaris arrancats durant la vida li van impedir la seua assistència. “Té 97 anys i està en una residència”, completa quan ella ja ha bufat les espelmes del seu setantè aniversari.
“Un xicotet homenatge”
Xelo Llopis solia passar molt de temps amb la seua àvia. L’acompanyava, com expressa, “ací i allà”. Unes estances amb la seua iaia que van servir perquè a poc a poc descobrira com el franquisme havia afusellat el seu avi. O, si més no, perquè es fera les preguntes per lligar-hi caps. El seu avi, José Roca Beltrán, havia estat a la Guerra Civil espanyola, concretament a l’anomenat front de Llevant. “En la documentació que he trobat, apareix amb rang de tinent, ja que va estar apuntat a l’escola militar”, explica la seua neta, que afegeix: “Pertanyia, segons els papers que vaig regirar, al PSUC. De fet, el diari de la meua àvia assenyala el compromís ideològic del meu avi, i com, de vegades, no anava a dormir a casa per assistir a reunions”.
Roca Beltrán va ser detingut quan va tornar a la seua Xàtiva natal, després d’haver lluitat del costat de la legalitat democràtica i republicana. “Va tenir la possibilitat de fugir, tal com va fer un dels seus germans. Però s’hi va negar perquè deia que no havia fet res”, indica. “Una cosina germana de ma mare recorda haver estat present quan se l’enduien detingut. El meu avi, de fet, va acostar-se per donar-li un bes a la galta i abraçar-la. Ella ha contat que ell estava plorant, perquè ja sabia que no li passaria res de bo”, completa. El franquisme va aplicar la tradicional excusa de final criminal per endur-se’l: “Rebel·lia”.
Empresonat durant un parell de mesos abans d’afusellar-lo, rebia amb prou freqüència les visites dels seus familiars. La seua dona, per exemple, va enfadar-se quan van canviar-li el dia assignat per poder veure’l. “Quan va tornar el dia que normalment es veien, li van dir que havia estat afusellat. Així es va assabentar que havien assassinat el seu marit”, conta. I radiografia aquella dramàtica situació: “La meua àvia va quedar-se viuda amb 28 anys i amb dos criatures ben menudes. Podia haver criat les seues filles amb rancor envers la dictadura franquista, però per més que protestara sabia que no li tornarien el marit, ni a les seues filles el seu pare”.
“No estava gens d’acord, evidentment, amb el que havia passat. Ara bé, ja en tenia prou a col·locar un plat de calent a la taula cada dia per a les seues filles”, apunta sobre una vida plena de dificultats. A causa de l’afusellament del seu marit, d’haver-lo assassinat d’aquella manera per part de les autoritats feixistes, va demanar sense èxit una pensió d’orfandat per a mantenir les seues filles. “Reunia tots els requisits, però no tenia, ni li’l van donar, el certificat de defunció. D’aquella manera, ni la meua mare ni tampoc la meua tia van cobrar aquella ajuda”, es plany.
Mentre feia mans i mànegues per alimentar la seua família, la seua àvia va guardar durant anys i anys l’última carta que li havia escrit el seu avi a la butxaca del seu davantal. “Quan es va tranquil·litzar l’escenari, va emmarcar-la”, subratlla, per mostrar com eren aquells temps de penombra i repressió sanguinària dels colpistes. “En el moment d’obertura de la fossa, tenia una barreja de sentiments, perquè penses com van assassinar el teu avi, però també com va passar-ho aquella dona, com hauria pogut ser la seua vida sense aquella injustícia”, afirma amb la nostàlgia de canviar un passat, malauradament, immutable.
“Aquestes persones es mereixen, com a mínim, el reconeixement de la dignitat”, demana sobre un avi que va tenir el seu nom al costat de la làpida de la seua àvia. “Ella va faltar fa 33 anys i va voler que al costat del seu nom es col·locara una fotografia d’ell, encara que no estigueren les seues restes allí”, apunta. L’obertura de la fossa fou, en les paraules de la seua neta, “un xicotet homenatge”. “Pensava en tot allò i tenia el cor encongit”, afegeix.
Horror silenciat
L’avi de Pedro Alonso, veí de Port de Sagunt, un enclavament amb idiosincràsia pròpia dintre de la capital del Camp de Morvedre, tenia galons a la lluita sindical. Al cercle de fundadors de l’agrupació socialista, Ulpiano Alonso exercia com a president del sindicat siderometal·lúrgic de la UGT al Port de Sagunt. “Era un càrrec de rellevància, ja que s’havia convertit en la principal fàbrica d’armes de la República”, contextualitza Alonso. La seua militància política fou l’excusa dels criminals franquistes per arrabassar-li la vida.
Alonso, de fet, havia estat detingut el 24 d’abril de 1939. “Va romandre engarjolat en una presó de Sagunt fins al mateix dia del seu afusellament”, especifica el seu net, que relata com la seua família recorria diversos kilòmetres per visitar el seu avi quan podien. “Li duien un cabàs amb menjar, on la meua àvia li deixava un paperet amb una nota, i ell li’n deixava un altre de tornada. Aquestes cartes va tenir-les guardades la meua àvia en una mena d’amagatall que no van descobrir els fills fins a prou temps de la seua mort. És un document molt impactant”, descriu.
“Nosaltres sabíem que el meu avi estava soterrat a Paterna, però en el cas de la família del meu pare, que era un dels tres fills que tenia, regnava el silenci absolut. No estava apagada la flama de la memòria, tot i que no se’n comentava res d’allò”, desgrana. L’interès per la seua part naixeria a les portes de l’adolescència, quan per primera vegada va acompanyar les seues ties a la fossa. “Vaig quedar-me petrificat. No sabia que una cosa així podia existir”, confessa.
Aquella curiositat va fer que molt de temps després visitara el cementiri de Paterna. Allí va trobar-se que estaven obrint un fossa, concretament la 128. “En el moment que em vaig acostar, vaig escoltar una veu que no sabia d’on venia. Provenia de dos treballadors que estaven exhumant els cossos, a sis metres i mig de profunditat. Fou en aquell instant quan vaig comprendre l’horror, quan vaig decidir que havia de treure el meu avi d’allí. Els havien tirat com animals!”, critica.
“En el meu cas, també em vaig assabentar tard, ja que la família tenia molta cura de no comentar res o, en tot cas, de suavitzar aquelles coses que es deien”, rememora Isabel Gómez, la qual exerceix de presidenta de l’associació que lluita per exhumar els cossos de les víctimes franquistes de la fossa 95. “Em deien que estava a Paterna quan preguntava per l’avi, però jo no hi insistia després. Tanmateix, quan ja tens 18 o 20 anys, prens consciència. Comences a fer-te preguntes i ho entens tot”, completa.
El seu avi, Alejandro Iranzo Martínez, va ser una de les diverses persones que van detenir a Requena. Sense militància política coneguda; només amb la pista que hi havia una llista a Requena on el seu nom estava associat a la UGT. “Quatre dels afusellats de la fossa 95 vivien al mateix carrer”, remarca, per retratar com fou aquella època de repressió i trets que robava vides en nom d’uns feixistes presos d’un odi aberrant.
La seua àvia no va quedar-se solament viuda. Pocs mesos després de l’afusellament del seu home, va observar com els franquistes s’enduien el seu fill major. “Van condemnar-lo a trenta anys de presó”, manifesta Gómez, que desgrana aquell drama: “Era una situació de pura supervivència, on va imposar-se el silenci pel dolor i, per descomptat, per la por”.
“Sabíem que el seu cos estava allà, però mai m’havia plantejat traure’l. Tot va canviar quan vaig llegir notícies i vaig pensar que calia fer-ho”, sosté, per definir com a “angoixós” el dia de l’obertura de la fossa. “Han estat quatre anys de treball, d’una feina que recau massa en les famílies. Vam tenir sort que, aleshores, la Diputació de València i, en l’actualitat, la Conselleria dirigida per Rosa Pérez ha estat sensible. Ara bé, costa arribar fins a les institucions, així com gestionar assumptes dels quals no tens coneixement. Has de tenir molta paciència i una forta empenta”, retrau. Una lluita, de vegades, solitària que fa unes setmanes va trobar-se amb el primer raig de sol, amb el tret de sortida per a exhumar d’aquelles fosses la dignitat.