Entrevista

Joan Laporta: "El procés ha quedat tocat, però no enfonsat"

Joan Laporta i Estruch (Barcelona, 1962) ens rep al seu despatx d’advocats, ubicat a l’avinguda Diagonal. Allunyat dels mitjans des que va acabar el seu període polític —iniciat tot just després de deixar la presidència del Futbol Club Barcelona—, Laporta no descarta tornar a la primera plana de l’actualitat. Diu no haver decidit si es presentarà o no a les pròximes eleccions del Barça, previstes per al 2021, però són molts els qui l’ubiquen lluitant per tornar al Camp Nou. Parlem amb ell del seu club, del seu país i de com està vivint el moment polític actual. (Segona part)

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa un temps que viu allunyat dels mitjans de comunicació. Troba a faltar la seua presència mediàtica?

—No. No hi penso. No trobo a faltar la meva repercussió pública. Em trobo bé com estic.

—I què troba més a faltar? El Barça o la política?

—Cap de les dues coses. Segueixo el Barça, segueixo la política, però tant com trobar-los a faltar... Són etapes de la meva vida que ja he viscut i hi mantinc l’interès. Però no ho trobo a faltar.

—Però vostè sí que es planteja tornar a presidir el Barça.

—Hi ha alguns moments en què penso que, com que s’estan carregant el model que nosaltres vam bastir, m’entren ganes de tornar-ho a fer. Però són moments puntuals, perquè afortunadament estic amb molta feina al despatx, tinc la meva vida privada, les meves històries familiars i això em manté molt ocupat. Segueixo amb interès el Barça, soc crític amb el que s’està fent. Però falta molt per les properes eleccions. I com que ja sé com va això, fins que no s’arriba als sis mesos previs a les eleccions no pots valorar el panorama que hi trobaràs. Estic a l’expectativa.

—Parlem primer de política. Troba a faltar algú en aquest àmbit?

—Home, m’agradaria que el Carles Puigdemont, en comptes d’estar a l’exili, fos aquí, a la Generalitat. Però vol dir si trobo a faltar alguna cosa?

—Si troba a faltar alguna persona que abans estava, ara no i la considera necessària perquè l’escenari canvie.

—Els presos polítics i els exiliats, tots ells hi haurien d’estar.

—Com està vivint el moment actual?

—Amb angoixa, indignació, preocupació... Atesa aquesta posició ferotge dels del 155, de l’unionisme, ho visc tot amb perplexitat, però per a mi el fet com ha reaccionat Espanya no ha estat una sorpresa. Tal com s’han fet les coses, m’esperava una reacció similar. No m’ha sorprès la violència per part de l’Estat contra ciutadans pacífics que anàvem a votar, ni el 155 ni aquest judici polític que s’ha fet. Però és repugnant.

—Per què esperava aquesta reacció? En aquell moment molta gent no esperava que anirien tan lluny.

—Perquè soc conscient del que significa per al Govern d’Espanya i per als espanyols que Catalunya vulgui decidir el seu futur mitjançant instruments democràtics. I tot com a conseqüència de moltes coses. Primer per dignitat nacional. Però també per l’empobriment sistemàtic que ens provoca seguir formant part de l’Estat espanyol. Tot ha arribat a un punt que el procés era irreversible. I des de Catalunya hem actuat amb dignitat a l’hora de fer aquest pas.

—I amb ingenuïtat?

—Crec que el segon pas l’hem fet amb certa ingenuïtat, mancat d’audàcia i, a més, potser s’hauria d’haver administrat millor el resultat de l’1 d’octubre. Em costa molt fer una crítica. Em puc imaginar com de difícil és dirigir aquest procés. Però crec que ha mancat certa paciència. S’han donat per fetes diverses etapes que encara no s’havien produït. I crec que això, de cara a la ciutadania, ha causat certa confusió. Perquè si aquest és un procés que no el vols fer des de la via de la revolució i sí per la via democràtica, és un procés lent. I crec que hi ha hagut algunes decisions que encara no era el moment per prendre-les. S’havia de madurar tot aquest procés. I entre que molta gent va entendre que això seria gairebé immediat i que segurament no es va explicar bé, les presses d’alguns, la ingenuïtat d’uns altres i aquesta unitat fictícia que finalment s’ha acabat trencant entre els partits catalanistes que promovien la independència... tot això és conseqüència de tot el que estic dient.

—Administrar millor el resultat de l’1 d’octubre vol dir, per exemple, no haver proclamat la independència el 27 d’octubre?

—Vaig entendre el moviment, però trobo que va ser quelcom més simbòlic que no pas amb conseqüències jurídiques que tinguessin repercussió en la comunitat internacional, per dir-ho d’alguna manera. Penso que aquell va ser un moviment simbòlic, fet per la pressió, per la manca de paciència, per tota una sèrie de circumstàncies. Però em refereixo més al fet que segurament no hauríem d’haver donat al Govern de l’Estat l’oportunitat de convocar eleccions com a conseqüència d’haver aplicat el 155. Crec que aquest procés l’hauríem d’haver dominat nosaltres. I van passar una sèrie de coses, es va començar a esquerdar la unitat, que sempre s’ha invocat però mai no s’ha practicat realment. La unitat sempre ha estat fictícia, ha estat provocada perquè la ciutadania va collar molt fort en aquest tema. Però si la unitat no és real, s’acaba esmicolant. I aquí jo veig que hi podrà haver coincidències entre els partits que volen que Catalunya sigui un Estat reconegut per la comunitat internacional, coincidències estratègiques per assolir objectius concrets, però per fer tot aquest procés es requereix una unitat real. I això, malauradament, no existeix.

—Segons vostè, la unitat entre l’independentisme mai no ha existit?

—Per a mi no. Ha existit en moments puntuals i forçada per la ciutadania. Des de l’òptica dels partits, crec, veien que si no demostraven estar units, els dos perdrien.

—Vostè manté contacte amb Carles Puigdemont?

—Sí.

—Ha anat a Waterloo?

—Sí.

—I com el troba?

—Al principi el vaig veure molt fort, valent i decidit. Com sempre. Penso que té clar que s’ha d’actuar amb audàcia i crec que ell ha actuat de la millor manera possible, perquè ha mantingut la flama de l’independentisme des d’aquí, primer, i des de l’exterior després. El que veig és que tot aquest procés és lent, segur que ell té els seus moments febles, però el president és un home fort, amb les idees molt clares i amb voluntat d’explicar a tot el món la situació que viu Catalunya. Penso que el Consell per la República és fonamental, perquè coordinat amb una estratègia a l’interior del país puguem tirar endavant aquest procés. El Carles té el país al cap i amb ell m’uneix una bona amistat.

Joan Laporta / Jordi Play

—A les presons ha arribat a anar?

—També, sí. He vist el Quim Forn i he donat records a tots. Perquè, clar, hi entro com a advocat, però no puc veure a tots. És vergonyant, indignant que estiguin passant el que estan vivint els presos polítics. L’únic que han fet és seguir el mandat del poble i convocar un referèndum. Correspondria que no estiguessin a la presó i que la sentència sortís i no fos absolutòria. Malgrat tot, penso que no serà així. Em dol molt. És indignant.

—Com a advocat que és, com va veure el judici?

—Des del punt de vista tècnic jurídic, hi havia una part acusadora amb uns testimonis molt adoctrinats i que m’ha decebut del tot. Me’ls esperava més instruïts, enginyosos. Basava la seva acusació a intentar demostrar una violència per part de persones que l’1 d’octubre anaren a votar pacíficament. La violència va existir, però per part de les forces d’ordre públic dirigides pel Govern de l’Estat. I he vist una part defensora que ha fet una defensa molt digna, ha trobat un bon equilibri entre la contextualització del que s’estava jutjant i la introducció de la part política emotiva en un judici polític, amb una defensa tècnica dels acusats. Com a advocat, em va agradar veure com les defenses van actuar amb molta dignitat i amb un gran nivell.

—Què feia Joan Laporta l’1 d’octubre?

—Anar a votar a tres quarts de set aquí a les Corts. Vaig veure quan arribaven les urnes. Plovia. Encara no havia sortit el sol. Vaig votar i després, a la tarda, vaig tornar al col·legi electoral que em tocava. Esperàvem el resultat amb el temor que potser vindrien i ens tocaria rebre. Afortunadament, allà no van arribar. I a l’hora del recompte em van regalar una urna que m’hauria agradat emportar-me a casa. Però va venir una senyora a qui li feia molta il·lusió i l’hi vaig donar. Això va ser ja cap a les 12 de la nit. Va ser un dia extraordinari.

—Vostè va conèixer Quim Torra abans que fora president?

—L’havia seguit sempre al Twitter. És un home culte, ocurrent. Em transmet seriositat i bonhomia.

—Tenia el dubte si les trajectòries polítiques de tots dos en el passat els havien fet coincidir.

—Jo no estava a Reagrupament, però segur que ens vam saludar en algun moment, tot i que no vam tenir cap xerrada. Tinc un molt bon concepte del Quim. L’admiro.

—Ara, un dels diputats amb què va ingressar vostè al Parlament, Alfons López Tena, s’ha desmarcat de l’independentisme, decebut, i ha participat en actes de Societat Civil Catalana... Què en pensa?

—L’Alfons és un home amb un cap potent. És especial. I no sé quin gir ha fet. La veritat és que no l’he seguit molt. Quan vam entrar al Parlament amb Solidaritat, tant ell, com l’Uriel Bertran o el Miquel Strubell volien ocupar un espai dins de l’espectre polític. Jo ja havia dit que volia aprofitar la notorietat que m’havia donat la presidència del Barça a disposició del país. I per a mi, la finalitat de Solidaritat Catalana per la Independència era unir Convergència i Esquerra Republicana per fer la independència. Aquest era l’objectiu, i no ocupar un espai més de l’espectre del catalanisme polític. Solidaritat Catalana era una coalició de partits entre els quals hi havia el meu, Democràcia Catalana, i jo volia fer de pont. No convenia dividir més el país. I respectant les decisions jo vaig passar al grup mixt.

—Si vostè fora diputat al Congrés, hauria contribuït a investir Pedro Sánchez?

—No. Llevat que hagués mostrat una voluntat de posar fi a la situació dels presos i exiliats. Però tal com han anat els discursos del Sánchez... Vull pensar que ell sí que creu en l’Espanya plurinacional, però ja ens va enganyar el Zapatero amb això. Aleshores, veig una reedició del Zapatero quant a política territorial. Per dignitat nacional, i més encara quan es permet anar insultant —va patinar quan va titllar d’inútils els partits catalanistes contestant a Laura Borràs—, jo ho tinc clar.

—El va decebre el pacte de Junts per Catalunya amb el PSC a la Diputació de Barcelona?

—Sí. Igual que em van decebre els pactes que ha fet Esquerra Republicana amb el PSC en alguns ajuntaments. De tota manera, penso que la unitat és fictícia, i per tant aquest procés ha quedat tocat, però no enfonsat. S’ha de tornar a fer política. I fer política és això, no ho oblidem. Fer pactes per governar. Això és tornar a fer política, i per tornar-la a fer s’haurà de fer això, un reset. Hem arribat fins aquí, aprofitem-ne les coses bones. Quan diuen que ens hem de comptar, penso que ja ens hem comptat. Hem pujat molt i cada cop en som més. El que haurà d’haver-hi és molta comprensió de la gent per arribar a tot això, a reagrupar-nos. I com que som més, haurem de sortir amb més força. Ara, haurem de tornar a fer política. I fer política és això. El que passa és que aquests moviments m’han decebut perquè potser cal explicar què passa ara. El que no podem fer és explicar a la gent que som república, que el procés va endavant. Jo no ho veig així. Aquest procés només pot anar endavant amb una unitat real. I avui la unitat és inexistent.

—Culpabilitza algun dels partits per aquesta manca d’unitat? O creu que és una responsabilitat compartida?

—Penso que és una responsabilitat compartida. El que més greu em sap és que això és conseqüència d’uns antecedents que no han acabat de cicatritzar. Forma part d’un passat i ara en patim les conseqüències.

—D’un passat històric o recent?

—Històric, més aviat. Hi ha unes desavinences entre ERC i Convergència —després PDeCat i JxCat— que han anat generant una molt mala relació entre tots dos partits. Ara el que toca és aconseguir tenir un Estat. Després ja passarem a una altra fase. I el que necessitava en aquests moments el país era un partit o coalició que tirés endavant aquest procés. Si no, crec que s’ha de començar a dir les coses pel seu nom i explicar a tothom on som i que a dins, a la Catalunya que tenim avui, la situació és la que és i que s’haurà de tornar a fer política. I a intentar tenir unes estratègies comunes per reconquerir els espais de poder que hi ha al país i als Països Catalans.

—Confia que la Crida Nacional puga desenvolupar aquest paper aglutinador?

—No soc jo qui ha de dir la fórmula. Però veig que això encara no és madur perquè sigui l’aglutinador. Tant de bo ho fos.

LLEGEIX LA PRIMERA PART

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.