L'acampada de Pasqua havia estat moguda. Feliu Ventura, actual cantautor reconegut al País Valencià i aleshores un postadolescent de 17 anys, havia decidit passar aquests dies festius junt amb els seus amics en una zona de la comarca de la Vall d’Albaida. Aquelles jornades de gaudi van estar marcades, segons narra l’artista musical, “per alguna situació desagradable de violència política”. Uns episodis indesitjats que serien anecdòtics amb la telefonada que va rebre dels pares: un grupuscle neonazi havia assassinat un jove de 18 anys a Montanejos (Alt Millars). Aquell militant independentista i antifeixista era Guillem Agulló. El calendari marcava l’11 d’abril de 1993.
La notícia del crim neonazi, del qual es compleixen enguany trenta anys, va deixar-los glaçats. “L’assassinat ens va colpir. Era un jove que, com nosaltres, havia decidit anar-se’n d’acampada amb els seus amics per Pasqua, i que l'havien matat per la seua ideologia”, recorda. “Quan ens ho van comunicar, vam desmuntar el campament i vam tornar a casa”. Ventura i els seus amics es tancarien a la seua llar, amb la lògica por al cos, i seguint el desenvolupament del cas per la televisió i la premsa escrita.
“Una intervenció televisada de la mare de Guillem ens va esperonar per deixar enrere la por i no perdre el carrer”, indica. “Em vaig sentir encoratjat per la seua família. Hi havia el perill de retirar-se de la lluita i del carrer, i gràcies al coratge de la seua família, vam decidir fer un pas endavant”, expressa. A partir d’aquell moment, els pares d’Agulló, Carme Salvador i Guillem Agulló, van convertir-se, com assenyala Ventura, “en els pares polítics de tota una generació”. “No sols van esperonar-me a mi, sinó que provocaren la mateixa reacció a molta gent”, subratlla.
Un d’aquests joves que es va sentir exhortat a continuar, a ser més actiu en la seua militància, fou David Fernàndez, exdiputat de la CUP al Parlament de Catalunya. “L’assassinat del Guillem ens va agafar a contrapeu, com un tall sec, on de sobte perds tota la innocència, on entens, de cop i segurament sense massa recursos, que això era seriós”, indica, per remarcar que el crim d’Agulló “fou com un punt d’inflexió i de ruptura, com un abans i un després”. “El record més immediat després de conèixer l’assassinat fou acudir a una manifestació convocada per Maulets, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, on van assistir 200 o 300 persones, la majoria joves”, rememora.
“La nostra generació va quedar marcada per aquell crim. Cada any ens reuníem a Burjassot en el dia de la seua mort per recordar-lo. El seu nom sempre estigué en boca de tots. Tant en la nostra, com a homenatge i dolorosa advertència, com en la dels neonazis”, intervé Miquel Ramos, exmembre d’Obrint Pas i actualment periodista especialitzat en els moviments d’extrema dreta. Fernàndez, de fet, va patir la seua primera càrrega policial durant les protestes organitzades al judici celebrat a Castelló de la Plana. “Fou una situació que, en aquell moment, tampoc entenies gaire, malgrat que veníem del crim racista de Lucrecia a Madrid, a la qual havien assassinat l’any anterior”, reconeix.
Despertar antifeixista
La successió de cops va obrir els ulls a tota una generació. “Ens havien fet recordar aquelles paraules de Montserrat Roig, de com el ventre de la fera encara respirava. Estàvem en un procés d’adquirir una consciència molt severa d’allò que era el feixisme i el neofeixisme”, comenta. “Teníem 14 anys. Alguns ja ens interessàvem per la política, però, especialment, per la música. Escoltàvem La Polla Records, Kortatu, Eskorbuto, Cicatriz, Mano Negra... i ens fascinava que grups en català ompliren estadis. En canvi, ens avergonyia parlar en valencià en la nostra ciutat per por que ens posaren mala cara i ens digueren que parlarem en cristià. Aquell assassinat, tanmateix, fou un canvi de xip per a tota una generació”, assenyala Ramos.
“Ja teníem una càrrega ideològica a dintre. No ens venia de nou tot açò, però aquell assassinat ens va empentar cap a l’acció política. Potser estàvem polititzats d’una manera més teòrica i l’assassinat de Guillem ens va empènyer cap a l’acció, així com ens va refermar en les nostres idees”, reflexiona Ventura. “En el meu cas, havia fet les primeres passes de militància i d’activisme polític pels volts de l’any 1991, amb el moviment estudiantil i la primera guerra del Golf”, narra Fernàndez, que també té gravada a la memòria les ràtzies contra l’independentisme dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992: “Quan maten Guillem, ja teníem vuit presos polítics independentistes”.
Per a l’exdiputat de la CUP, aquelles detencions foren “una lliçó que a l’escola no t’ensenyaven, el perquè durant la Transició es fomentava el silenci envers la dictadura franquista”. “Si aquelles ràtzies foren la primera pèrdua d’innocència envers la tortura i la repressió, l’assassinat de Guillem fou com una presa definitiva de consciència”, afirma, per criticar el discurs emès des del poder sobre el crim d’Agulló, ja que “es va banalitzar, es va minimitzar i es va justificar”. “Ho dic pensant en Las Provincias i amb qui va ser la seva directora, Maria Consuelo Reyna”, puntualitza.
Alerta neonazi
La ganivetada mortal que va arrabassar la vida al jove antifeixista va produir-se en un escenari temporal de proliferació d’agressions neonazis, tant a València com a Barcelona. “Ser valencianista, jove i partidari d’una esquerra transformadora era molt difícil aleshores. Érem un blanc fàcil, en un moment on hi havia un triangle neonazi entre València, Gandia i Xàtiva. El valencianisme transformador tenia un obstacle en aquella època i no era cap altre que el feixisme. No podíem mostrar la nostra cara transformadora, perquè la lluita principal era posar fi al feixisme”, ressalta el cantautor nascut a Xàtiva.
A la capital de Catalunya, per exemple, la por impregnava els joves quan el rellotge marcava la nit i es transitava per diverses zones de la ciutat comtal. “Havies de mirar a les cantonades, perquè en qualsevol moment apareixia un grup de vint o trenta neonazis en format la Taronja Mecànica, ja que agredien pràcticament tothom que es posés per davant. Fou un cicle de violència feixista que va durar fins al 1996. Eren els temps que la ultradreta sortia de cacera després de les concentracions del 12 d’octubre”, desgrana Fernàndez.
Amb la por dins del cos, i més després del crim neonazi d’Agulló, la seua mare, Carme Salvador, va expressar que, si els pares no volien que els seus fills acudiren a les manifestacions, ho feren ells. “Aquelles paraules eren de rebel·lia contra la tirania de la por. Aquell assassinat, la reacció dels seus pares, ens va canviar la vida. I encara que soni malament i contradictori, ens la va canviar a millor, perquè ens ha fet persones més actives, més conscients, més solidàries”, admet. I tanca: “Guillem i Carme formen part de la nostra família, són els nostres pares polítics, els pares d’una fornada que no s’identifica amb les categoritzacions de boomers o mil·lennistes, sinó que es denomina generació Guillem Agulló”.
Un xoc emocional
Aquella ganivetada neonazi va ser un sotrac emocional i polític per a milers de persones. Guillem Agulló, un jove antifeixista, independentista i antiracista, havia estat víctima de la intolerància feixista, de l’odi visceral i criminal d’aquells grupuscles ultradretans que proliferaven per la dècada dels noranta. L’assassinat d’Agulló va empentar tota una generació a la lluita i a la militància, però també va representar un xoc psicològic per als seus amics.
“Nosaltres estàvem a Montanejos en aquella acampada de Pasqua. Fou un moment d’explosió mental, de desubicació, d’entendre poques coses”, narra una amiga d’Agulló que prefereix romandre en l’anonimat. “Mentre nosaltres estàvem en aquell moment psicològic d’autèntic col·lapse mental, hi havia moviment al carrer, s’estava articulant la lluita i s’organitzaven concentracions i manifestacions. Guillem començava a ser un símbol, però aquell símbol era el nostre amic”, completa.
El contrast entre els joves esperonats per aquell crim per clamar a les places i la realitat dels seus amics era nítid. “Ens acabava de passar un fet molt greu, que costava molt d’assumir. Eixir al carrer era psicològicament molt dur, perquè, al final, havien matat el teu amic”, rememora. “Era una situació molt fotuda. Tu encara no havies fet el dol i ja havies d’estar al carrer. Quan ets tan jove, que fins i tot no arribes ni a la majoria d’edat, ets molt vulnerable. Havies estat testimoni d’un assassinat violent. Estem parlant de pair-ho dintre d’una etapa confusa, molt hormonal com ho és l’adolescència, quan tot és més complicat de digerir”, conta una altra amiga d’Agulló, que també opta per no identificar-se amb el seu nom.
“No ho vàrem poder processar de manera sana. Se’ns havia aconsellat no parlar d’aquest tema. I, clar, entre que van assassinar a Guillem i es va celebrar el judici, van passar anys. En tot aquest temps, parlàvem de com ens sentíem, de les nostres sensacions envers aquella pèrdua, però no vam parlar d’allò que havia passat, de la seua dimensió. I crec que haguera estat bo per processar-ho”, expressa. “Per a nosaltres, aquells fets eren molt íntims, però, al mateix temps, aquell assassinat era un assumpte públic i polític”, mostra l’altra amiga sobre aquella dualitat viscuda aleshores.
El dol, segons assenyalen les seues dues companyes fraternals, “va ser molt lent”. “Les víctimes de la violència de l’Estat o de les trames feixistes no compten amb cap reconeixement. Hi ha altres víctimes que disposen d’un acompanyament psicològic, però nosaltres no en vam tenir. Pense que unes criatures de 15 anys, com érem nosaltres aleshores, haurien d’haver tingut un acompanyament personal davant aquell fet tan greu. Era una situació de caos personal, marcada de manera inevitable per la por”, lamenta.
“Va ser un cop molt dur per a totes les persones properes a Guillem. Alguns es van refugiar més cap a l’interior, van aïllar-se. Uns altres, en canvi, es van allunyar durant uns anys. El grup més proper va dispersar-se”, afirma. L’altra cara de la moneda, com indica una de les seues amigues, fou l’articulació d’una resposta antifeixista, de l’enfortiment del moviment i dels col·lectius assemblearis per enfrontar-se a una amenaça creixent i que havia exhibit el seu perfil més criminal. “Teníem molta por d’eixir al carrer, però sí que va haver-hi gent que va entrar als col·lectius i les plataformes”, recorda aquesta mateixa amiga.
A la memòria d’ambdues companyes del jove antifeixista, hi ha un altre record dolorós i empipador pel tractament mediàtic que van fer alguns mitjans de comunicació d’aquell assassinat neonazi. “La sentència va ser una metàfora, una representació del que estava passant a escala política i mediàtica, del relat que perversament s’havia imposat”, apunta una de les amigues. “No es va tractar bé el tema per part de la majoria dels mitjans. A partir d’aleshores, vam entendre què era la manipulació mediàtica”, tanca l’altra companya. Una de les moltes lliçons que van haver d’aprendre de manera forçada, abans d’hora.