“Truquen a la porta...”. Així titulaven els periodistes Pere Martí i Jordi Sebastià un reportatge publicat al número 422 d’aquest setmanari, present als quioscos durant la setmana del 20 al 26 de juliol del 1992. Tot just aquella setmana, concretament el dia 25, s’iniciava la celebració dels Jocs Olímpics d’Estiu, que s’allargaria fins al 9 d’agost. Barcelona estava exultant, el món mirava la ciutat i la capital catalana es projectava al món.
En canvi, sota aquesta imatge idíl·lica s’amagaven diverses realitats antagòniques. La Vila Olímpica, construïda al Poblenou de Barcelona, canviava la fisonomia del barri i expulsava bona part dels seus veïns oriünds davant la impossibilitat de fer front als lloguers elevats. La ciutat consolidava un model turístic que encara perdura, ovacionat quan es va implantar però que ha arribat a esdevenir la primera preocupació dels barcelonins segons els baròmetres consistorials, lideratge que fins fa pocs anys ocupava l’atur. I més enllà de la qüestió social n’hi havia la política. L’actuació d’un Estat preocupat perquè l’independentisme fera arribar el seu missatge al món sencer. És en aquest context que s’enquadra la repressió de fa tres dècades.
“Eren prop de les sis de la tarda de dilluns, dia 6 [de juliol]. Truquen a la porta de la redacció d’EL TEMPS. ‘Que hi ha l’Oriol Malló?’. Un jove d’uns trenta anys pregunta pel nostre company. ‘No hi és’, responem. El jove, en català, insisteix a veure’l. Nosaltres insistim que no hi és. Mentre insisteix, apareixen dos nois més i una noia, també joves i també en català, que s’afegeixen a la petició del primer. La notícia era a la porta de la redacció. Els quatre joves insisteixen. ‘Sabem que és aquí’. ‘Doncs no’, tornem a dir. Aviat augmenten el to de la veu, encara en català, que cada cop esdevé més autoritària. ‘Volem entrar per comprovar-ho’. ‘I qui sou?’, preguntem. ‘Som això!’. Posen la placa de Guàrdia Civil a dos dits del nas de qui pregunta i entren ràpidament. A partir d’aquest moment, adreçant-se en castellà als redactors de la casa, demanen els documents d’identitat i inspeccionen totes les habitacions. L’Oriol no hi és i, per tant, no l’hi troben. No estan gaire contents, però se’n van. Per si l’Oriol torna, deixen vigilància al carrer. Una hora abans havien anat a casa dels pares de l’Oriol, presentant-se com amics. A les onze de la nit hi van tornar, van regirar la cambra, però tampoc no l’hi van trobar. Com a record de la visita es van endur tres bales que l’Oriol tenia de la guerra de Croàcia, quan va anar com a enviat especial d’aquesta revista. Per aquells reportatges va ser mereixedor del Premio Nacional de Periodisme de la Generalitat de Catalunya”.
Era el primer paràgraf del reportatge en què s’explicaven els fets. En aquell moment, quan la Guàrdia Civil es va presentar a la redacció d’EL TEMPS, Oriol Malló estava entrevistant la pedagoga Maria Teresa Codina a la Zona Franca de Barcelona. Els seus companys sabien que es trobava allà, per la qual cosa hi van decidir cridar al telèfon fixe –en aquell moment no hi havia mòbils– i avisar-lo del que havia passat. “Després de la visita dels agents, recordo que vam fer com una maniobra de distracció, que va ser sortir tots alhora de la redacció amb les nostres motos i marxar cadascú en una direcció diferent per despistar la Guàrdia Civil, que estaven a la cantonada, suposo que esperant que féssim alguna cosa. Jo mateix vaig anar a la Zona Franca a parlar amb l’Oriol, qui es va acabar entregant a l’endemà als Mossos d’Esquadra”. Són paraules d’Eduard Voltas, que explica que van viure la ràtzia “amb intensitat”. “No només com a periodistes, sinó també com a independentistes. Ens van acollonir bastant perquè alguns dels detinguts eren gent que coneixíem. El que no esperàvem era que la Guàrdia Civil toqués a la nostra porta”.
Oriol Malló es va presentar, a l’endemà, a la comissaria dels Mossos d’Esquadra que hi ha a tocar del parc de la Ciutadella. No hi era sol. Li acompanyaven periodistes com Josep M. Cadena, en representació del Col·legi de Periodistes de Catalunya, així com també Ramon Barnils, Vicent Partal, Pilar Rahola i Jordi Balló. També n’hi havia el comunicòleg Josep Gifreu, el llavors dirigent de la Crida a la Solidaritat Jordi Sànchez –qui posteriorment seria president de l’Assemblea Nacional de Catalunya i secretari general de Junts– o diputats d’Esquerra Republicana com Xavier Bosch i Joan Puigcercós. Com a dada curiosa, en aquell moment l’independentisme era prou feble a nivell parlamentari: només ERC defensava aquesta opció, i comptava amb 11 diputats de 135. Actualment, les tres formacions independentistes en sumen 64.
Amb la seua entrega a la policia catalana, Malló pretenia evitar les tortures que ja havien transcendit dels detinguts aquells dies. Va ser un intent inútil, atès que va ser traslladat a la caserna de la Guàrdia Civil i va patir, també, la violència del cos policial espanyol i va restar incomunicat durant dies en virtut de la llei antiterrorista.
Aquella era l’anomenada Operació Garzón. El jutge, aleshores ubicat a l’òrbita del PSOE –que governava amb Felipe González, qui encara ostentava la majoria absoluta–, va organitzar una trama de detencions i d’actuacions intimidatòries contra el moviment independentista català que, com s’ha dit, si bé a nivell parlamentari estava definit per la discreció, a nivell social havia pogut fer molt més soroll. “L’Operació Garzón tenia com a objectiu frenar la reivindicació independentista durant els Jocs Olímpics. Els anys anteriors, durant la inauguració de l’Estadi Olímpic i en el passeig de la torxa, hi va haver manifestacions en què el rei sentir xiulits contra la seva presència. A Empúries (Alt Empordà), una acció de la Crida a la Solidaritat va acabar amb una estelada penjada durant el passeig de la torxa, una imatge que es va veure arreu del món. L’independentisme es feia fort al carrer i per evitar la transcendència internacional es van organitzar unes detencions amb l’excusa de dur a terme una operació antiterrorista. L’independentisme volia estar present als Jocs Olímpics perquè es conegués la seva reivindicació. L’administració espanyola, que havia fet coincidir els Jocs amb l’Expo de Sevilla i amb el cinquè centenari de l’arribada de Colom a Amèrica, ho havia d’impedir”.
Pere Martí recorda aquella experiència com “molt dura i molt bèstia”. “Jo era redactor d’EL TEMPS a Barcelona i vam començar a veure que hi havia detencions absolutament arbitràries contra independentistes. Gent activista era, sense cap motiu, acusada de pertànyer a Terra Lliure. La ràtzia va tenir diverses onades. Com que van transcendir les tortures, les vam denunciar però el jutge Garzón les va ignorar. Alguns, per evitar-les, es van amagar, com ara l’activista Miquel Casals, que es va ocultar a la casa de Francesc Ferrer i Gironès”, senador de Convergència. Malgrat tot, Casals seria detingut al setembre en una nova fase de l’Operació Garzón.
Les detencions van anar molt més enllà del fet de retenir unes desenes d’activistes. En van ser vora una cinquantena en les distintes etapes de la ràtzia, i molts d’ells van ser enviats a declarar a l’Audiència Nacional i fins i tot empresonats preventivament. De fet, un any després de la ràtzia, catorze d’ells encara continuaven entre barrots. L’operació es va estendre fins i tot al País Valencià, on activistes com Vicent Coll, Jeroni Salvador, Àngel Pitarch, Toni Infante o Agustí Cerdà també van ser detinguts, torturats i els tres primers empresonats durant més d’un any.
EL TEMPS no va ser l’únic mitjà víctima de la repressió. Eduard López, d’El Punt, va ser arrestat a casa i la família no ho va saber fins tres dies més tard. El corrector del Diari de Girona, Carles Buenaventura, també va ser detingut durant la primera setmana de juliol, quan 37 persones van ser tancades per la Guàrdia Civil per ordre de Baltasar Garzón a través d’agents de paisà que es presentaven als seus domicilis particulars. Segons explicava aquest setmanari fa ara trenta anys, aquella onada va afectar militants de l’històric Moviment de Defensa de la Terra, tot i que alguns d’ells ja havien deixat de formar part de la formació independentista. Al citat número 422 d’EL TEMPS es recollien les reaccions de diversos polítics i intel·lectuals davant la ràtzia. Des de l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán fins Vicent Franch, passant per Francesc de Paula Burguera, els periodistes Vicent Ventura, Manuel Vicent, J.J. Pérez Benlloch i fins i tot Pedro J. Ramírez, poc amic de les reivindicacions independentistes, van posar el crit en el cel per aquella operació policial i judicial. També va exposar el seu rebuig el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol.
Aquella va ser “una agressió contra un gran equip de periodistes que estàvem concentrats a fer el millor periodisme i de cop i volta ens vam haver d’ocupar dels nostres drets més bàsics”. Són paraules d’Assumpció Maresma, en aquell moment cap de redacció d’EL TEMPS i pocs mesos després nomenada directora del setmanari. “Em va impactar la violència del que va passar i la indiferència i la incredulitat de la societat, la manera com mitjans com EL TEMPS i El Punt vam estar sols explicant el que passava i com la por sobre el que estava passant, la mateixa monstruositat dels fets, provocava la incredulitat de la gran majoria de la població”, recorda. Eduard Voltas coincideix amb aquesta sensació. Explica que els dos mitjans citats “van liderar una campanya important i es va prendre consciència antirepressiva, però al mateix temps hi havia una sensació molt estranya perquè Barcelona vivia, paral·lelament, un moment màgic per a la ciutat i la gent estava feliç. La ciutat estava exultant. El món parlava de Barcelona i Barcelona es mostrava orgullosa. Però sota la glòria olímpica, a nosaltres ens va tocar patir tota aquella merda. Ens sentíem com ànecs fora de l’aigua. Una barreja d’eufòria generalitzada i una gran vergonya de saber que amics nostres estaven sent torturats i aquí ningú no deia res”. Pere Martí destaca que, a més, “per descomptat, l’opinió del sistema era que les tortures eren falses i que les persones detingudes formaven part d’una organització terrorista, una fantasia periodística tòxica a la qual ara n’estem acostumats, però en aquell moment no tant. Només EL TEMPS, El Punt i l’Avui ho vam denunciar. Sabíem que era impossible que tota aquella gent fos membre de Terra Lliure: aquesta organització mai no havia tingut tants activistes”, afegeix.
Les tortures, ignorades pel jutge Garzón i negades pel sistema mediàtic, sí que es van poder demostrar. Hi van ser de tota mena: “la banyera”, “la bossa”, elèctrodes o pallisses adreçades a alliçonar els detinguts i a provocar declaracions inculpatòries. L’operació va tindre tres fases: entre finals de juny i mitjan de juliol; una altra a finals de setembre i l’última a inicis de desembre del 1992. La llei antiterrorista va permetre tant el jutge Garzón com els agents de la Guàrdia Civil actuar amb total impunitat. Alguns, com Xavier Vendrell, qui posteriorment seria un dels més destacats dirigents d’ERC, marxarien a Perpinyà per evitar ser detinguts, torturats i empresonats en l’últim capítol de la ràtzia, al desembre de 1992, quan van ser detinguts el Jordi Vera, Salvador Soutullo, Agustí Cerdà –futur diputat d’Esquerra Republicana i líder d’Esquerra Republicana del País Valencià– i Gustau Navarro, actual delegat responsable de l’Oficina de l’Alguer a la Delegació del Govern català.
L’advocat Sebastià Salellas, amb August Gil Matamala, van coordinar les defenses d’aquells independentistes. I tot i que a curt termini no van poder evitar els empresonaments i les tortures –de fet, fa l’efecte que cap advocat no ho hauria aconseguit, atesa la intenció judicial–, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg va sentenciar al novembre del 2004 que l’Estat espanyol quedava condemnat per no haver investigat de manera efectiva les denúncies de tortura per part dels agents de la Guàrdia Civil. 15 dels torturats van ser compensats amb 10.000 euros per danys morals i per les despeses judicials. Era la primera de moltes sentències del TEDH contra Espanya, Estat que també va ser condemnat en diverses ocasions per situacions idèntiques amb presos bascos. Més tard, ja al 2013, el TEDH derogaria també l’anomenada doctrina Parot, jurisprudència establerta pel Tribunal Suprem que decretava que la reducció de penes per beneficis penitenciaris s’aplicava sobre el total de la condemna i no pel temps màxim de permanència en presó, trenta anys. Aquella derogació va obrir les portes de les presons a molts militants d’ETA i de molts altres condemnats a dècades de presó per altres tipus de delictes.
Ara també hi ha l’atenció posada en els tribunals europeus, a l’espera que es resolguen els fets que afecten els exiliats polítics catalans –entre ells el president Puigdemont– i també els presos polítics indultats, que esperen veure anul·lada la seua causa. Fa trenta anys, tot i que amb acusacions diferents i en un context completament distint, “l’Estat ja demostrava que la repressió és la seva única eina per frenar l’independentisme. Trenta anys després, l’independentisme ha fet un creixement espectacular pel que fa al suport, però l’Estat no ha canviat i continua actuant a còpia de detencions, empresonaments i cops de porra. És igual qui governi a Espanya: al 1992 també hi havia el PSOE i Garzón era un jutge considerat progressista”, diu Pere Martí. Eduard Voltas recorda aquell episodi com “un tast com l’Estat podia arribar a tractar la dissidència. Ens va passar tal com als bascos els venia passant des de feia molts anys”. Per la seua part, Assumpció Maresma considera que “la repressió d’ara afecta moltíssima més gent i és d’una magnitud estratosfèrica, i tot el que ha passat els últims anys ha generat una gran consciència gràcies, també, al fet que l’estructura de mitjans catalans s’ha enfortit, tot i que encara hi ha mitjans que continuen negant la realitat, però la seva influència és molt inferior”. Segons Maresma, en aquell moment cap de redacció d’EL TEMPS, “la magnitud de la violència espanyola s’ha mantingut, i en tot cas s’ha ampliat. Hem viscut actuacions violentes en el marc de la repressió contra la sentència o persecucions brutals com la que ha patit Tamara Carrasco. La violència contra nosaltres no ha disminuït i crec que encara que en som conscients, no en som prou. En dies com aquests hauríem de pensar que estem parlant de trenta anys de violència continuada i que aquesta situació és insostenible, que cal acabar amb ella”.