Retorn discogràfic

Feliu Ventura, la convocatòria al poder

Des de la publicació de ‘Música i lletra’ (2011), el cantautor Feliu Ventura (Xàtiva, 1976) no publicava un àlbum amb noves composicions. El llibre-cd ‘Convocatòria’, en el qual el xativí ha convocat (el verb no és atzarós) una nòmina impressionant de referents del món de la cultura, és fruit d’un ressenyable esforç creatiu i col·laboratiu en una època convulsa. I respon també  a un trànsit vital decisiu, el de la tornada definitiva a la seua ciutat i una paternitat acabada d’estrenar.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Feliu Ventura es presenta a la cita en un cèntric santuari xativí de l’esmorzar amb les inconfusibles marques al rostre de la paternitat recent. El cantautor al·lega que el nadó “es porta molt bé” però pesa també la coincidència (una mica kamikaze) amb l’imminent llançament del seu nou llibre-disc, Convocatòria

El seu, tanmateix, és l’esgotament feliç i engrescat d’un període vital pletòric: el debut com a pare i un retorn discogràfic amb composicions noves que s’ha fet d’esperar. Un parèntesi que el xativí havia omplit amb una activitat notable, revisant i editant cançons pròpies o alienes, fins i tot en clau reggae, com en el recent Sessions ferotges (2018), amb Xerramequ i els Aborígens, fent una primera immersió literària (Com un record d’infantesa, del 2015) o acceptant la direcció del festival MIL (Música i Lletra) de la capital xativina. “Quan vivia a Barcelona, sempre era a Xàtiva. No podia evitar-ho. I en comptes d’estar amb una cama ací i l’altra allà, vaig decidir tenir les dues al mateix lloc”, conta. “L’altre gran canvi és que sabia que anava a ser pare des de fa nou mesos”, diu entre riures. Amb tot, “no sols hi ha canvis en la vida, hi ha coses en la situació política que van afectant-te. Tant a Catalunya com al País Valencià”.

Feliu Ventura, artista i pare primerenc, reposant forces en un dels santuaris xativins de l'esmorzar. Fotografia: Miguel Lorenzo

Abans de la sessió fotogràfica, l’artista despatxa amb bona gana mig entrepà —el mos sencer és pantagruèlic, fins i tot per a algú necessitat de benzina—, mentre va rebent felicitacions pel nounat. Som a la plaça de la Bassa, indret emblemàtic apegat al barri de les Barreres, on hi ha la casa natal de Ventura. L’entrevista a Xàtiva té tot el sentit del món, no sols per les arrels de l’artista: Convocatòria és un treball enregistrat a RC Studios, l’estudi de gravació que el músic i productor Pau Chafer té a la capital de la Costera. En aquesta ciutat han pres forma les cançons. I des d’allí va convocar una nòmina brutal de referents culturals per demanar-los textos que replicaren la lletra de les cançons. La llista és una demostració del poder de convocatòria —mai millor dit— del xativí: Santiago Alba Rico, Jordi Cuixart, Natza Farré, David Fernàndez, Josep Vicent Frechina, Marc Granell, Özgur Günes, Sònia Moll, Martxelo Otamendi, Gemma Pasqual, Maribel Servera, Carlos Taibo, Júlia Taurinyà i Mateu Xurí. “Poder de convocatòria? No ho sé. He comptat amb gent que m’ha escoltat, que ha vingut a un concert o que som amics. Hi ha un respecte mutu. Per a mi com a cantautor era difícil fer un viatge fora dels meus textos i acceptar-los. Potser m’he fet gran, he pogut obrir una porta. I al cap de vint anys, les persones que m’he trobat pel camí no sols són importants per a mi, són importants per a molta gent”.

Feliu Ventura en un racó de memòria: la Plaça de la Bassa. Fotografia: Miguel Lorenzo

Unes hores abans de fer l’entrevista, es posava en marxa una operació policial i judicial a Catalunya amb acusacions gravíssimes de terrorisme pel mig. El moment és verinós. Per això, col·laboracions com les de Jordi Cuixart, que hi participa amb text manuscrit enviat des de la presó, tenen un simbolisme tan gran. El text s’enceta amb aquesta frase: “Nostra és la voluntat de lluita que dona sentit a tota una vida”. El to de les lletres, en tot cas, és optimista, convida a anar endavant. “Hem d’estar contents, perquè hem fet moltes coses que eren impossibles. I això no és motiu de celebració però sí d’alegria. Per davant de tot està la vida. I la vida se celebra així. S’ha de difondre el somriure, constantment. Contagiar-lo”, explica. 

Una reflexió que connecta amb el concepte del llibre-disc. “Hem de celebrar els impossibles sent conscients que aquests impossibles els hem aconseguit cooperant. Per això el títol de Convocatòria. Un treball col·lectiu que ve de moltes individualitats, com diu la cançó ‘Soledat’”, parla en referència al tall del disc en el qual adapta un text de Vicent Andrés Estellés. “Tu treballes el teu xicotet jardí per entendre els jardins dels altres”, rebla.

Reivindicació (modesta) de la cançó

Quan Ventura va començar a fer els seus primers passos de cantautor, l’any 1993, participant fora de concurs en un festival rock a Ontinyent, la cançó d’autor amb contingut polític estava fora del radar. El xativí tenia aleshores 17 anys. I una determinació imbatible que l’ha portat a construir una de les carreres més solvents de la música d’autor en llengua catalana de les darreres dècades, amb fites com Barricades de paper (2003), el disc que el va llançar de manera més rotunda, la col·laboració amb Lluís Llach en Que no s’apague la llum (2005) o el que era fins ara el seu àlbum més redó, Música i lletra (2011). “He tingut molta sort”, admet amb un somriure franc, “més que com a artista com a treballador de l’art, com li agrada dir a Toni Miró. Vaig arribar en un moment en el qual hi havia pocs cantautors de la meua generació i, a poc a poc, vam anar fent un circuit”. 

Instal·lació a les portes del Museu de Belles Arts de Xàtiva que ens serveix de metàfora: el bagatge d'experiències acumulades i el seu retorn a la ciutat natal amb aquella gran maleta. Fotografia: Miguel Lorenzo

Als inicis, Ventura havia d’actuar encastat en gires de grups com Obrint Pas. “Tota aquesta generació no compartíem l’estil, però sí l’actitud. No és que férem gira junts o compartírem escenari perquè cantàvem en valencià, sinó perquè teníem una actitud semblant. Jo tenia les mateixes influències que Obrint Pas. I ells escoltaven les mateixes coses que jo. En proporcions diferents: segurament he escoltat més cantautors que ells, però també a Kortatu o Negu Gorriak”.

Quan el cantautor parla d’actitud es refereix a la posició envers les cançons, la consideració no tant com a elements transformadors sinó “convocadors”.  “Hi ha una cita, no recorde de qui, que diu que la poesia és un element excessivament fràgil per canviar el món. Espere que ningú crega que les seues cançons serveixen per canviar el món, però d’alguna manera acompanyen, convoquen la gent a pensar sobre determinades coses”. La cançó “Tornarem a cantar”, inclosa en Convocatòria, simbolitza aquesta reivindicació amb versos com aquests: “Tornarem a cantar / per l’amor i el demà / i, si cal, retrobem-nos!”.
Retrobament amb sentit també de convocatòria, amb totes les persones que han treballat en el llibre-disc, “amb la gent que escoltarà les cançons i que anirà als concerts, que també està convocada”. Una curiositat: el llibre que acompanya l’àlbum, que conté les lletres i les reflexions dels convidats, té també uns espais en blanc, “una llibreta de treball, de notes, per esmenar el que jo dic, que no va a missa, va a assemblea” [riures].

Més qüestions significatives: l’apartat de dedicatòries s’obri amb Xavi Angulo, de Propaganda pel fet!, el segell que ha acompanyat Feliu des de la segona referència discogràfica. “Quan vaig entrar, Xavi encara no hi era, però van vindre a parlar amb mi. Soc l’únic cantautor que hi ha hagut sempre en el segell. Que una discogràfica de punkis com aquesta m’entenga és molt important. Hi ha discogràfiques i managements que són com fotògrafs de bodes i comunions. I discogràfiques que, d’alguna manera, fan fotografia artística. No sé si m’he explicat amb la metàfora...”. Perfectament. 

Lluny són ja els temps en els quals a les maquetes de Ventura hi havia el seu telèfon personal. “El management necessita gent preparada com la de Propaganda. En tots als àmbits de la música la gent ha de poder guanyar-se la vida. Xavi ha estat els últims quinze anys amb mi, dient-me les coses a la cara”, conclou.

Yin i yang de la producció

La conversa amb el cantautor es produeix en el RC Estudio de Pau Chafer, el lloc d’enregistrament del disc. Un estudi xicotet però funcional, que conté joies com un parell de pianos Rhodes i un altre de la marca Wurlitzer, emprat per artistes com Norah Jones o Supertramp, ens adverteix el productor, que reprodueix l’inici d’una melodia de la banda britànica a tall de demostració. Alguns d’aquests teclats s’han fet servir en el disc.

Chafer, que va començar a treballar amb el cantautor en el disc de versions Referents (2014), ha fet tàndem amb Borja Penalba en tasques de producció, arranjament i enregistrament. També s’han responsabilitzat de tocar gairebé tots els instruments. “Borja i Pau són molt diferents, com el yin i el yang”, alerta Ventura. I és cert. El primer és caòtic, intuïtiu i de formació autodidacta. El segon és ordenat, metòdic i de formació acadèmica. I tot just per això, dictamina Ventura, són complementaris. “Hi ha hagut una producció d’autor, d’alguna manera, perquè ells han ajudat molt a resoldre estructures, fins al punt d’afegir més text o canviar una melodia. És molt d’agrair”, rebla.

Hi ha en Convocatòria una certa continuïtat (buscada) amb Música i lletra, un disc que posava en valor la veu i els textos i hi afegia els elements bàsics. La història torna a repetir-se: guitarres, teclats i acordions són complementats amb el Trio Fustes de flauta (Violeta Bataller), oboè (Letícia Camarasa) i clarinet (Sònia Soro). També hi ha la participació del fiscorn de Fèlix Castells i el violoncel de Fran Moral

Feliu Ventura i Pau Chafer posen en l’estudi del productor, que provoca un moment desenfadat en tocar un fragment d’As time goes by. Fotografia: Miguel Lorenzo

Amb tot, el nou disc conté segurament més varietat. El tema que obri l’àlbum, “Difon el teu somriure”, vitalista i agitat, té fusta per convertir-se en un dels clàssics de Feliu. “Sàpigues company”, sobre un text de Pere Quart, és una cançó superba, modulada pel treball dels productors. “Cançó de bressol enmig del col·lapse”, a més de ser un títol molt ben trobat, és un tall combatiu, que parla d’algú “nascut al bressol del precariat”, una cançó que hauria volgut ser rock, com confirmen Ventura i Chafer. “Té molts anys, segurament és la primera cançó que vaig fer per al disc. Potser estava enfadat, per això en vaig canviar la lletra, per donar-li una mica més d’esperança”, reconeix l’artista.
“Soledat”, sobre un text de Vicent Andrés Estellés, és la cançó més nua. Enregistrada en directe, “demostra el viatge que pot fer una melodia”, diu en referència als canvis que ha viscut el tema des de l’aparició en el disc Referents.

De “Tornarem a cantar”, esmentada adés a propòsit de la reivindicació de la cançó d’autor, destaquen les dinàmiques i un sensacional canvi de ritme, propietats que el cantautor atribueix als productors. Per contra, “Memòria d’una fibra sota acrílic i metall”, arranjada per Chafer i inspirada en l’obra de l’alcoià Antoni Miró, té el seu fort en el text. “És una cançó que m’agrada molt, una lletra molt poètica, molt lírica, que em ve d’una manera natural perquè parle d’una persona que m’estime i admire el seu treball”, diu. La cançó ja havia aparegut en el disc Pintura musicada d’Antoni Miró, però ací adopta nous matisos.

“Nostres (lloc 6)” és un nou homenatge a la seua ciutat,  a les “alberedes que amb el temps hem obert caminant”, una cançó musicalment molt rellevant, que destaca entre la producció del xativí pel seu to preciosista, que remet al pop i al folk de la costa oest dels Estats Units a finals de la dècada de 1960. “No m’he trobat mai allunyat del pop, sols que amb una mirada des de Xàtiva, però pensava més en els cantautors anglosaxons. És una cançó que dona bon rotllo, molt positiva”.

El cantautor en un dels racons de la seua ciutat. Fotografia: Miguel Lorenzo

L’aire ben diferent del següent tall, “El que està passant al Japó”, fa sospitar que la seqüenciació del disc està molt meditada. “Vam estar pegant-li moltes voltes a l’ordre”, confirma Chafer. “Els ordres és el que més em costa sempre. I sempre demane ajuda”, rebla Ventura. Una estima per l’àlbum i la seua organització pràcticament juràssica en l’era mixtape i consum aïllat de cançons. “És pitjor que això: tinc una obsessió per les 11 o 12 cançons en els discos perquè eren les que cabien en la primera maqueta que vaig fer, cara A i cara B. Des d’aleshores, sempre he tingut al cap l’estructura de la casset quan pense en el disc”. Així i tot: “No es tracta de cançons que expressen un concepte unitari, cadascuna té unes sabates, són de moltes coses diferents. És més una antologia que un disc de concepte”.

“El Sol al cim”, de fet, introdueix varietat temàtica en recordar un dels conflictes oblidats, el del Kurdistan, al qual va dedicar un documental en col·laboració amb Xavier Artigas i Xavi Sarrià, La batalla d’Amed. “Jo no me’n puc oblidar. Hi ha hagut una persecució d’un poble que ha estat defensant-nos a nosaltres de l’Estat Islàmic. I jo m’hi sent pròxim, perquè és un poble que té la seua pròpia llengua i la seua pròpia manera d’entendre el món”. 

“Convocatòria”, a més de ser el nus del disc, és el tall llançat en videoclip, un altra de les cançons amb vocació roquera, engegada amb un baix rugós, que Ventura i els productors embriden relativament. “Hi ha un punt de provocació, de trencament de la imatge de la cançó d’autor amb algun detall. I és la cançó amb la qual hem presentat el disc però que té poc a veure amb les altres”, assenyala el cantautor. “Però això pot fer que arribe a més gent”, arrodoneix Chafer.

“Ens guien les estrelles” tanca l’àlbum en clau folk, amb un remat de Pep Gimeno Botifarra, que remarca el tarannà xativí de l’àlbum. “Al final hem pogut fer un disc de Xàtiva. Abans era impensable, però ara tenim l’estudi de Pau, una impremta que podia fer el llibre i hi ha a la ciutat uns músics extraordinaris que en cinc minuts poden vindre a tocar”, relata satisfet.

El disc es llança oficialment l’11 d’octubre, enmig d’un context polític complicat per a una promoció que s’engega un dia després amb un concert a la Fira Mediterrània de Manresa. “Vivim en un moment complicat sempre. Les cançons han nascut ara i formen part d’aquest marc. Esperem que convoquen la gent adequada”. Segur que sí.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.