La comarca de les Hurdes, constituïda informalment a la línia divisòria entre Salamanca i Extremadura, captiva als visitants pels seus paisatges espectaculars. L'estampa del meandre de Melero, localitzat al parc natural de la Serra de França, és la icona mediambiental d'una zona caracteritzada per l'existència d'assentaments poblacionals dispersos, com ara La Huetre. Enclavada pràcticament a la frontera nord extremenya i amb només 189 residents, segons el darrer cens de l'Institut Nacional d'Estadística, està habitada per gent d'avançada edat. Com altres localitats d'interior, ha estat víctima del despoblament i l'èxode dels joves.
En aquest municipi rural, vivia la mare de Juan Antonio, qui exercia de traductor cada vegada que acudia amb la dona a la seua casa natal. La seua parella necessitava un intèrpret per entendre les respostes de la seua sogra. No es tractava pas d'una qüestió de manca de coneixement del castellà, ni encara menys d'un problema d'una variant diferent de l'idioma de Cervantes, com, de vegades, pregonaven mestres o funcionaris. La progenitora de Juan Antonio i, posteriorment àvia, d'entre altres, Aníbal, s'expressava en extremeny. «Era una demostració de l'existència d'una llengua diferenciada del castellà, ja que, fins i tot, quan els meus germans i jo ja estàvem, fèiemde traductors amb ma mare perquè entenguera la meua àvia», narra el mateix Aníbal Martín, qui combina la poesia amb la feina de traductor. Extremadura, al contrari que el relat oficial sobre la realitat lingüística de l'Estat espanyol, alberga diversos idiomes, entre els quals hi ha l'extremeny.
Les arrels d'aquest idioma propi a nombroses comarques d'Extremadura són de caràcter asturlleonès, arran de la conquesta cristiana que van protagonitzar durant el segle XII i XIII les tropes del Regne de Lleó en els antics territoris musulmans. «Per a trobar els orígens de la llengua extremenya hem de retrocedir al substrat cèltic que lusitans i vetons deixaren en un llatí que va evolucionar fins a constituir les antigues parles andaluses. Aquest romanç andalusí occidental, influenciat per l'àrab hispà, és qui fonamenta el substrat del lleonès oriental, el qual es consolida a partir de la conquesta cristiana dels segles XII i XIII. Així tenim, per exemple, el Fur de Coria, promulgat en 1227 i redactat en un lleonès antic, és un dels exemples que podem considerar com a origen de l'extremeny. Però a partir d'aleshores, ja des del segle XIII en endavant, amb la unió de Castella i Lleó, el castellà es converteix en la llengua culta i de referència a la cort. La parla popular es converteix en lleonès, el qual acabarà evolucionant cap a l'extremeny modern», explica l'Òrgan de Seguiment i Coordinació de l'Extremeny i la seua Cultura (OSCEC) en el seu darrer informe validat pel Consell d'Europa.
«Es tracta d'una llengua semblant a l'asturlleonès que es parla a Cantàbria. Escrit n'és molt simila, tot i que en parlar canvia, atès que a l'extremeny es produeixen aspiracions», complementa Daniel Gordo, rostre de l'entitat per la normalització de l'extremeny i la defensa dels drets lingüístics d'aquesta comunitat de parlants OSCEC. Aquesta organització, com a col·lectiu de referència en la vigilància de les constants vitals de l'extremeny per al Consell d'Europa, va indicar en el document remès a les institucions comunitàries que «la uniformitat cultural i lingüística promoguda per l'Estat va convertir l'espanyol en la llengua popular de l'Extremadura moderna». El transvasament massiu de parlants va produir-se, tanmateix, a mitjan segle XX. En el segle XIX, encara persistia la diferència idiomàtica de classe, és a dir, mentre el castellà era la llengua culta, la qual era emprada pels funcionaris, els metges o els terratinents, l'extremeny era l'idioma de les classes empobrides.
Arran de l'avanç inexorable del castellà, el qual va convertir-se en hegemònic a Extremadura, la llengua pròpia va quedar reduïda a xicotets espais poblacionals, especialment en aquells ubicats a més distància dels grans nuclis urbans. Sense capacitat per elaborar una enquesta sociolingüística que retrate amb detall la vitalitat de l'extremeny, atesa la falta d'interès de les institucions autonòmiques i provincials, OSCEC calcula que l'actual comunitat de parlants està constituïda per 10.000 persones. «Estimem que existeix una considerable massa de parlants en el nord-est de la comunitat autònoma i en localitats fronteres amb Salamanca, amb menor competència quan les persones són més joves i viuen en entorns més urbans. Aquesta densitat de parlants es projecta cap a l'est, fins a Terres de Talavera i al sud de la província d'Àvila», indiquen a l'informe enviat al Consell d'Europa.
Al sud del riu Tajo, el qual parteix la província de Càceres, l'extremeny, segons recullen en aquesta panoràmica de la vivacitat de l'idioma propi, «es troba més debilitat i els seus parlants, a causa de l'aïllament geogràfic, compten amb menor consciència d'emprar una llengua diferent del castellà i, per tant, utilitzen varietats més castellanitzades en termes fonètics». La llengua, en aquesta zona, està reservada a l'àmbit familiar o, a molt estirar, en els oficis tradicionals. Escoltar-la lluny d'aquests àmbits és, malauradament, com buscar una agulla en un pallar. «Els naturals de cada lloc, essent pocs aquells monolingües, canvien al castellà per a dirigir-se a un foraster, o canvien de registre en el cas de parlar un castellà farcit de trets lingüístic de l'extremeny», apunten des d'aquesta entitat civil que lluita pel reconeixement social d'un idioma propi en perill d'extinció.
«Encara que la comunitat lingüística estiga conformada per 10.000 parlants, una part significativa de la població extremenya compta amb una competència passiva de l'idioma, és a dir, l'entén», remarca Gordo, arran de factors com ara la proximitat genètica i la influència històrica del castellà, el record del parlar dels familiars majors o les semblances lèxiques i prosòdiques amb el castellà popular d'Extremadura. «Hi ha una part de la població extremenya que pensa que parla castellà tradicional d'Extremadura, quan la parla popular està avivada de trets lingüístics incorporats de l'extremeny; i una altra part, pensa que s'expressa mal en castellà, quan, en realitat, no té consciència d'expressar-se en extremeny», exposa Martin. «Sobta trobar-te en gent de 40 o 50 anys que parlen extremeny, però que pensen que parlen una versió particular del castellà. No són conscients que parlen un extremeny profundament influït per la disglòssia amb el castellà, per aquesta reducció de la puresa lingüística que ocorre amb les llengües minoritzades quan n'existeix una altra que ostenta la condició d'hegemònica», agrega Gordo.
En les zones en les quals l'extremeny ha resistit amb més força, la consciència d'emprar una llengua diferent del castellà ha estat vinculada a la creença que s'expressaven en una parla comarcal o, fins i tot, local. «La diferència envers el castellà era tan gran, arran d'un menor procès de disglòssia, que normalment es qualificava l'idioma amb el nom de la comarca, com a les Hurdes. Aquesta concepció de parles comarcals sense consciència de constituir, en el seu conjunt, una llengua han estat prou estesa. Jo, per exemple, creia que era una parla local fins a entrar en contacte amb la gent d'OSCEC», relata Martin, actualment associat a l'entitat en defensa de l'extremeny, qui anota: «En el cas de l'extremeny, crec que el tradicional autoodi lingüístic prové de les persones més formades, les quals han considerat sovint que era una forma de parlar mal el castellà. Els parlants, moltes vegades per vergonya, per influència dels mestres o per la negació de l'existència d'aquest idioma per l'administració, l'acaben emprant només a casa».
«Menyspreat»
A pesar que l'Estatut d'Autonomia d'Extremadura reconeix la «protecció de les modalitats lingüístiques pròpies» del territori, l'extremeny no compta amb cap presència a les aules. Aquesta llengua, de fet, ha estat perseguida a l'escola, ja que, segons ha criticat l'entitat OSCEC, «fins fa poc, hi havia constància de càstigs habituals a les aules per emprar la llengua extremenya». En els anys setanta, encara durant la llarga nit de la dictadura franquista, les sancions als alumnes per l'ús de l'extremeny arribaven, fins i tot, al terreny físic. «Les escoles continuen essent un focus de problemes, perquè hi ha professors que castiguen i suspenen els alumnes per parlar mal, quan, realment, s'estan expressant en extremeny. Han de saber que és el seu idioma, i no que fan un ús erroni del castellà, com habitualment molts pensen. Arran dels nostres tallers i xerrades a col·legis, hi ha hagut alumnes que han recuperat la motivació escolar perquè, per fi, sabien com argumentar al professorat que la seua parla era l'extremeny i no una versió incorrecta del castellà. Hi ha pares que, pels suggeriments de l'escola, havien dut als xiquets al logopeda», conta Gordo. La pressió d'OSCEC ha provocat que el Centre de Professors i Recursos de la Junta d'Extremadura incorpore cursos de diversitat lingüística.
Sense suport, ni interès de les administracions autonòmiques i provincials per protegir l'idioma, el reconeixement a escala municipal es redueix pràcticament a quatre pobles. «En el cas de l'extremeny cap municipi ha aprovat cap moció o ordenança per a la defensa o promoció de la llengua extremenya. Tan sols es troben rètols de manera habitual en la Serraílla o rètols aïllats en localitats com en el Barrau. En molts altres municipis es comencen a usar frases i paraules com a element decoratiu, com és el cas del Carcavosu, mentre que uns altres, com a Mairigal, comencen a emprar-ho per a part dels seus programes de festes. L'únic lloc en el qual l'extremeny s'empra en retolacions oficials és a la comarca de Salamanca del Rebollal», determinen en l'OSCEC, des d'on critiquen que, fins i tot, els alcaldes que l'empren són observats amb condescendència per la resta d'autoritats.
Aquest menyspreu institucional i social envers l'extremeny ha estat motivat també per la postura que ha jugat la Universitat d'Extremadura. «La postura oficial d'aquesta universitat és que l'extremeny és una llengua morta i que els extremenys han escollit lliurement parlar en castellà, quan resulta evident que un poble abandona la seua cultura sovint de manera involuntària. L'extremeny, tal com diuen els organismes internacionals, no està mort, sinó en perill d'extinció per estar fortament acomplexat. La disglòssia i l'aculturació són dos conceptes que la Universitat d'Extremadura prefereixen ignorar», apunten des de l'organització OSCEC.
Normativitzar l'idioma
Amb la Universitat d'Extremadura girant l'esquena a la llengua històrica de les classes populars del territori, l'OSCEC, així com les organitzacions de lluita pels drets lingüístics de l'extremeny que van precedir-la, van impulsar la tasca hercúlia de consensuar una ortografia i una llengua estàndard en l'escriptura. Del bracet d'investigadors en la matèria i filòlegs, va fixar-se un estàndard fonamentat en les varietats més occidentals, ja que aquesta manera d'emprar l'extremeny gaudia d'una major conservació dels diferents nivells gramaticals i del vocabulari. «S'ha enriquit amb el lèxic de totes les zones d'Extremadura que no són de llengua portuguesa o fala i s'han rebutjat totes aquelles estructures, formes o paraules desviades per obra de l'alfabetització en castellà. A pesar que és impensable fixar una llengua per moltes normes que es redacten dimanades del seu ús, es tracta de donar una base i una referència de la llengua amb l'objectiu de partir d'ella per a l'aprenentatge, l'escriptura i l'expressió, sense marginar en cap moment les varietats extremenyes, al contrari, s'està reforçant-les. Només així es dóna un mínim de garantia per a la supervivència d'una llengua», afirmen a l'entitat.
L'elaboració d'un estàndard, segons el col·lectiu, «si la pressió de la llengua oficial no haguera arraconat i esborrat de la memòria l'existència de varietats romanços extremenyes d'origen occidental, ja que la gent ho continuaria parlant malgrat no haver-hi una norma comuna perquè continuaria llegant-se entre generacions d'una manera natural». «Com la situació és molt més greu, salvaguardar el ric patrimoni lingüístic i, per tant, cultural d'Extremadura, part de la idea d'unificar criteris i redactar un compendi de normes i materials que servisquen de base per a l'aprenentatge, aquesta vegada no per transmissió oral, sinó com qui estudia una llengua estrangera, ja que fins a aquest punt s'hi ha arribat», lamenten.
«Gaudir d'una norma ortogràfica unificada obri les portes de la divulgació i aprenentatge de qualsevol llengua. En el cas de l'extremeny, que fins llavors s'havia servit de sistemes viables, però no efectius d'escriptura, les possibilitats de divulgació passen d'estar restringides a l'oralitat rural i familiar a multiplicar-se pel format escrit de manera coherent en qualsevol dels àmbits de la comunicació dels extremenys», defensen, i amplien: «L'aprenentatge de les normes gramaticals i del lèxic que es facilita a través de tota ortografia amplia les possibilitats d'alfabetització i ampliació del nombre de parlants. A més, es potencia la facultat de l'extremeny com a llengua escrita en els àmbits literaris, científics, de premsa i publicitat en comptar amb la seguretat d'un suport normatiu que permet esmenar dubtes i dotar a la llengua d'eines d'evolució que impedisquen desvirtuar-se o anquilosar-se en els mecanismes d'adaptació als temps actuals».
A la confecció d'un estàndard per dotar de coherència a l'escriptura en llengua pròpia i facilitar el seu aprenentatge per qualsevol interessat amb l'extremeny, s'ha sumat l'elaboració d'un diccionari castellà-extremeny amb 5.000 entrades. Des de l'OSCEC, tanmateix, tenen pendent publicar un altre més gran amb 27.000 paraules. Aquesta tasca de foment de la llengua es complementa amb el desenvolupament de classes d'extremeny. Els cursos van engegar-se l'any passat a Càceres, amb una assistència mitjana de 15 persones per aula, i està previst que també s'impartisquen a Badajoz. «En la nostra lluita de difusió de l'extremeny, hem aconseguit, des del 2019, un espai setmanal a Canal Extremadura Ràdio, denominat 'La Corrobra', i un altre a la Cadena Ser. També hem gaudit de xicotetes seccions a la televisió d'Extremadura, amb la denominació d'Escola d'Extremeny», incorpora Gordo.
Amb l'existència d'una publicació en llengua pròpia, Oja Local, i d'alguns grups de música que canten sovint en aquest idioma, com ara Anhinojo Folk i El Pelujáncanu, s'ha construït una certa xarxa de lletraferits que impulsen la minoritària literatura en extremeny, com ara amb l'obra La Huélliga, de Cruz Díaz Marcos. «Cal destacar a Luis Chamizo i José María Gabriel y Galán, però volem citar a uns altres com José María Alcón Olivera, Cruz Díaz Marcos, els germans Herrero Uceda o Luisa Durán. Són multitud les persones que d'una manera o una altra han escrit i publicat en llengua extremenya», informen des d'una entitat que han promocionat el Dia de les Lletres Extremenyes, dedicat a la figura de l'escriptora Elisa Herrero Uceda. «L'objectiu era abandonar el folklorisme i construir, a poc a poc, una literatura en la nostra llengua», expressa Gordo, qui destaca «la nombrosa participació, de vora 60 alumnes, d'un certamen de relats en extremeny organitzat a un institut».
La lluita per conservar l'extremeny s'ha trobat, tanmateix, amb la incomprensió dels sectors de la societat més hostils a la pluralitat lingüística, tot i que també ha provocat que molta gent adquirisca consciència lingüística. «La reacció depèn molt de l'enfocament. Quan reivindiques paraules soltes o expressions particulars de la zona, no hi ha cap problema. Ara bé, quan argumentes que es tracta d'un idioma diferent del castellà sempre hi ha gent que expressa el seu rebuig radical. Es tracta d'una actitud normal, perquè són els resultats dels tradicionals mecanismes de defensa que insereixen amb el seu discurs els nacionalismes forts, com, en aquest cas, l'espanyol. Sempre hi ha persones que et diuen: 'Com serà això una llengua'. Tot i aquestes respostes, m'he trobat amb més gent que aprecia i descobreix amb felicitat l'existència d'una llengua que desconeixia, o que la seua parla no la considerava com a tal», reivindica Martin, com a representant d'una associació que lluita per trencar amb la invisibilitat de l'extremeny, d'una llengua amagada a Extremadura.