-De la hoguera al lápiz rojo comença narrant la crema de llibres en basc que va produir-se en Tolosa l'any 1936. És una escena aïllada dintre de la repressió cultural del franquisme?
L'escena va produir-se després d'un text molt revelador del clergue falangista Fermín Yzurdiaga. Aquest religiós havia escrit en el periòdic Arriba España, el qual s'havia fundat després de la confiscació del diari navarrès que tenia el PNB: «Camarada, tens l'obligació de perseguir i destruir el judaisme, la maçoneria, el marxisme i el separatisme. Destrueix i crema els seus llibres, els seus periòdics, les seues revistes i la seua propaganda». 10 dies més tard es va produir la crema de Tolosa, en la qual van tirar al foc obres del renaixement basc, com les escrites per Isaac López Mendizábal. Una acció repressiva del franquisme que, com preguntaves, no va ser aïllada. La dictadura va celebrar l'any 1939 el dia del llibre amb una foguera per cremar llibres. Eren els actes més cridaners de la lògica culturicida del franquisme.
-Com funcionava la censura del règim feixista?
Val a dir que els intel·lectuals franquistes van contemplar amb por la crema de llibres. Això va provocar que la repressió cultural de la dictadura passara a una fase de censura, la qual estava en mans dels diferents comitès de depuració. Els llibres van classificar-se amb fitxes roges i blaves. Si la publicació era etiquetada amb una fitxa roja, l'obra quedava prohibida per editar i divulgar-se. En el cas d'ostentar una marca blava, tampoc es podia editar i divulgar. Ara bé, els intel·lectuals franquistes sí que podien disposar d'elles
-Qui conformava aquest aparell prohibicionista?
La censura tenia dos nivells: la provincial, que responia a l'organització administrativa del franquisme, i la central, ubicada a Madrid. En la qüestió basca, Madrid no va tenir cap incidència fins als anys seixanta. Abans no hi havia cap censor que tinguera coneixements d'èuscar i, per tant, tota la censura va concentrar-se en les delegacions dels territoris de llengua basca. Es tractava de delegacions potents, les quals comptaven amb presència militar i estaven conformades per 64 persones, si se suma Navarra i el País Basc. De manera ocasional, també recorrien a col·laboradors externs. Els caps de la censura, a més, eren de famílies destacades, tal com evidencien els seus cognoms. Si a Biscaia el cap de la delegació era José Antonio Zarzalejos, a Guipúscoa era Felipe Ugarte. La censura a Àlaba estava en mans d'Enrique Echévarri i en Navarra de Jaime del Burgo.
-Tots els llibres en basc eren prohibits?
En els primers anys, amb els falangistes al capdavant, s'instaura una doctrina dirigista respecte a la censura. És a dir, el franquisme no només decidia sobre si es podia publicar o no un llibre; també vigilava i establia quin tipus d'obres havien d'editar-se. Després, però, s'aplica la censura nua i crua. Dintre d'aquesta lògica, els llibres en basc eren prohibits de manera sistemàtica. No importava que foren manuals de catequesi o de cultura popular. La censura, amb tot, es modularia amb el pas dels anys. Hi havia més permissivitat en la publicació d'obres de cultura popular i, especialment, de contingut religiós. Més complicat ho tenien les novel·les i els contes. A dalt de la piràmide de la censura, hi havia els assaigs per la seua càrrega de reflexió i activitat intel·lectual.
-En la seua darrera investigació apunta que les gramàtiques i els diccionaris de la llengua basca també eren víctimes de la censura.
Exacte. El franquisme considerava que el castellà era l'única llengua de cultura. La resta de llengües de l'Estat espanyol havien d'emprar-se només en l'àmbit familiar i en la intimitat. En cas contrari, xocava amb la concepció del règim que tenia el castellà com a únic idioma d'ús públic. En aquest marc, la publicació de diccionaris i gramàtiques permetia la reproducció cultural. I això, a causa de la concepció monolingüe del franquisme, no havia de ser possible. Cal recordar, a més, quina va ser la posició de la dictadura respecte de la poesia. Mentre els versos eren de caràcter popular, va tolerar-se. Però quan va convertir-se en arma carregada de futur, és a dir, va introduir temàtiques socials, va ser censurada. I més quan era divulgada pels artistes de la nova cançó basca. Fou prohibida de manera sistemàtica.
-Podem dir, per tant, que va haver-hi una persecució del franquisme contra la llengua basca?
Va haver-hi una persecució molt clara. No va ser, tal com diu Jon Juaristi, una qüestió de quatre alcaldes o de comandaments inferiors. Fou sistemàtica i generalitzada. I va estar dirigida des de les càtedres i les universitats franquistes, no per les casernes militars. El règim feixista comptava amb diversos intel·lectuals que s'encarregaven de dotar de legitimitat a l'ideari franquista, a més de justificar arreu d'Europa l'existència de la dictadura. Aquests intel·lectuals del règim feixista tenien una visió clarament supremacista del castellà. No debades, qualificaven de salvatges a la resta de llengües de l'Estat. Una idea que, malauradament, determinats sectors de la dreta espanyola encara compren, tal com vaig mostrar respecte del basc en el llibre Asedio al euskera.
.jpg)
-A l'obra, distingeix tres etapes: de 1936 al 1955, del 1955 al 1975 i del 1975 al 1983. Què va caracteritzar cada una d'elles?
Durant la primera etapa es produeix una repressió bruta, tot i que no era cega. No es pot considerar que fora un tema de brutalitat, a conseqüència d'una suposada actitud dels militars. Era una prohibició expressa i molt dura. Un cap dels censors d'aleshores va confessar-me en una carta que en els anys cinquantaestava prohibit publicar qualsevol obra en basc. La segona etapa s'inicia amb el progressiu desplaçament dels falangistes dels òrgans de poder i l'arribada de persones d'adscripció catòlica i monàrquica. Aquestes persones tenen una altra perspectiva respecte de les llengües diferents del castellà i hi ha un poc més de permissivitat. A partir de 1975, no he trobat cap document que acredite la censura en llibres escrits en basc. Però tanque l'etapa de la repressió en 1983 perquè va ser quan l'Estat va donar per clausurat l'aparell de censura. Aquell reconeixement va tenir lloc a conseqüència d'una pregunta de la Generalitat de Catalunya en 1983 respecte de si podia disposar del dipòsit de llibres.
-Quina influència va tenir la llei de premsa i impremta del ministre franquista Manuel Fraga?
Amb la llei impulsada per Manuel Fraga en 1966, la censura es normativitza. Això no vol dir que hi haja més tolerància, sinó que s'impulsa una llei dintre de la legalitat franquista que instaura quin tipus d'obres i quines no es poden publicar. La llei, de fet, és un calaix de sastre. Hi cabia tot. En la pràctica, el nivell de censura és semblant.
-Vostè relata un aspecte desconegut: la precarietat que patien els censors. Com condicionaven les pèssimes condicions laborals el seu treball?
Ho il·lustra perfectament el testimoni d'un cap dels censors: era així per evitar que s'extralimitaren i no prengueren confiança. Com que tenien por a perdre el seu lloc de treball, els censors feien unes lectures i unes posicions de dictàmens sobre els llibres a editar molt dures. Els censors havien d'interpretar l'opinió que tenia el cap i, per tant, s'optava per anar-hi més enllà. No debades, podien perdre la seua feina si permetien algun llibre que xocava amb la doctrina de la dictadura.
-Amb l'excusa del terrorisme d'ETA, va produir-se una certa criminalització i, fins i tot, persecució de l'activisme a favor de la llengua i la cultura basca? Vostè, precisament, va ser víctima del tancament il·legal del diari en èuscar Egunkaria.
ETA fou l'excusa ideal per poder arrasar diferents àmbits de la cultura basca. L'estratègia del tot és ETA va tenir diferents fases. A les acaballes de la dècada dels 90, per exemple, l'acció judicial va concentrar-se cap als moviments socials bascos, encara que no formaren part de l'esquerra abertzale. Amb l'arribada de José María Aznar al Govern espanyol, va produir-se un salt qualitatiu: van entrar al camp cultural i de l'activisme a favor del basc. La Guàrdia Civil, no debades, va iniciar durant aquells anys la denominada Operació Llibre, en la qual s'intentava desprestigiar a les editorials en basc. La lògica aberrant que aplicava la benemèrita era la següent: l'executiu basc, aleshores en plena redacció del Pla Ibarretxe, atorga subvencions a editorials, revistes i altres entitats de l'univers cultural del basc, les quals exercien de pantalla per finançar ETA. Era un despropòsit absolut: sostenien que la cultura, la qual sempre ha estat mancada de diners, era una de les potes econòmiques d'ETA. Afortunadament, però, no va donar-hi resultat.
-I aleshores s'engega el procés contra Egunkaria.
Això és. Dins de la nombrosa documentació que recullen, la Guàrdia Civil afirma que compta amb uns papers que acrediten que Egunkaria està dirigida per ETA. D'aquesta manera, canvien l'equació: passen d'assegurar que finançava ETA a dir que estàvem en mans d'ells. Al judici, tanmateix, van desmuntar-se totes les acusacions falses. Hi ha una escena de la vista que va deixar-ho clar: fou quan el fiscal pregunta als experts de la Guàrdia Civil sobre si han investigat la línia editorial del diari per assenyalar que és un òrgan d'ETA. I l'agent contesta que no.
-Al marge de la qüestió basca, creu que encara persisteix la censura sobre les llengües diferents del castellà a l'Estat espanyol?
La censura és líquida i s'acomoda a totes les realitats possibles. Llevat del castellà, la resta de llengües de l'Estat espanyol pràcticament no existeixen per als grans mitjans de comunicació. Només estan presents, i en diferents graus, en les administracions de cada territori en el qual es parla. En la pràctica, la resta de llengües de l'Estat espanyol estan marginades. Quines cançons escoltes a les ràdios estatals en llengües diferents del castellà? Quants temes en basc coneix el gran públic? Són realitats culturals que estan desaparegudes dels circuits majoritaris i del prisma de l'Estat.