Fa pocs dies va córrer com la pólvora la imatge del grup musical gallec Tanxugueiras mostrant dues banderes dalt de l’escenari. Una estelada i una estreleira van fer que els assistents esclatessin en xiscles i aplaudiments però, al mateix temps, van despertar, fora del lloc dels fets, la indignació dels partidaris de la “pàtria comuna i indivisible”, que és la forma moderna d’anomenar allò de “la unidad de destino en lo universal”. Que el grup més votat per representar Espanya a Eurovisió professés en públic idees abjectes com l’independentisme o el dret a l’autodeterminació era una ofensa intolerable. És clar que això era una sorpresa només pels més desinformats: prou que sabien de quin peu calçaven les Tanxugueiras els de la televisió pública espanyola quan van decidir passar-se pel folre el resultat de les votacions, amb un aclaparador 70% de suports a la cançó gallega, per acabar imposant una candidata gens molesta ideològicament parlant. Una manera com una altra d’exercir la censura.
L’escena es produïa al Feslloc, un festival musical celebrat a Benlloc, a la comarca de la Plana Alta, al País Valencià. Un esdeveniment organitzat per l’entitat Escola Valenciana que acompanya un cartell musical d’allò més atractiu amb un seguit d’activitats culturals i formatives amb una clara voluntat de fer país. L’actuació de grups musicals valencians i catalans, acompanyats de referents d’altres territoris com el que abans hem esmentat, es podia esperar fent temps amb una partida de pilota valenciana en la modalitat de frontó a mà, amb una conferència sobre “Dones i valencianisme”, amb una taula rodona sobre els 40 anys d’estatut d’autonomia del País Valencià o amb una projecció de la pel·lícula Alcarràs.
Aquest dijous, dia de la publicació del present article, comença a Sant Sadurní d’Anoia la 25a edició de l’Acampada Jove, un festival multitudinari que va començar amb unes dimensions molt més modestes al poble montsenyenc d’Arbúcies, organitzat per les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. El cartell de la primera edició, la de 1996, ja era tota una declaració d’intencions pel que fa al marc territorial: els valencians Al Tall, els menorquins Ja t’ho diré i els principatins Brams. Amb la llavor d’aquell senzill projecte va anar creixent una realitat molt més ambiciosa, fins arribar al que és avui dia. Les darreres edicions han aplegat al voltant de 30.000 persones. Més enllà dels concorregudíssims concerts protagonitzats, sobretot, per grups d’arreu dels Països Catalans, s’hi continuen fent activitats reivindicatives i de cultura popular. Enguany, per exemple, es podrà passar la ressaca amb una conferència sobre masclisme al món músical, un taller de castells i sardanes i un acte polític on hi intervindran Arnaldo Otegi i Oriol Junqueras, entre d’altres.
La capacitat d’aquests festivals per generar pensament i promoure el sentiment de comunitat entre el jovent més conscienciat dels Països Catalans és una qualitat que s’ha de tenir en compte. Encara vaig enxampar els darrers anys de l’Acampada a Arbúcies i l’últim Rebrot a Sant Celoni i ho recordo com una experiència engrescadora, que oferia la possibilitat de conèixer gent d’arreu dels territoris de parla catalana i de veure en directe l’avantguarda de l’oferta musical en la nostra llengua. Cada any esperava amb candeletes aquest espai de llibertat col·lectiva i personal. Em vaig assabentar de la mort de Carlo Giuliani a les protestes contra el G8 de Gènova de la boca de Xavi Sarrià, que ens ho va explicar des de l’escenari estant durant l’actuació dels seus Obrint Pas. També per primer cop vaig sentir allà un grup de Pego, un poble que em queda a 500 quilòmetres, i vaig veure en directe el mític Lluís Llach, referent musical dels meus pares, per primera vegada.
Lluny de ser una frivolitat, el popular lema independentista, popularitzat dècades enrere, que deia “Festa sí, lluita també” té tota la raó de ser: amb aquests espais d’oci també es construeix la nació i es promou una escena musical pròpia. Valorem-los.
