Mónica Oltra havia de caure abans de Fogueres. No només no podia ser indultada, sinó que calia botar-li foc al més prompte possible. L’estratègia ja estava traçada. Ximo Puig no pensava acudir a Alacant, on tenia agenda programada els dijous 23 i divendres 24, amb ella ocupant la vicepresidència. I encara menys enfrontar-se a la sessió de control de dijous de la setmana següent, 30 de juny, amb ella asseguda al costat seu.
Dilluns 20 de bon matí, junt l’estàtua de Lluís Vives que presideix el claustre de la universitat vella, adverteix que la “reflexió” que ha demanat sobre el seu futur ha de durar com a màxim una setmana. En realitat, però, el marge que està disposat a concedir-li és molt més estret: tres o quatre dies. “No estic per a festes”, afirma en referència a l’acte festívol que Compromís ha celebrat 48 hores abans.
La decisió d’apartar Oltra —situada en el centre del debat polític estatal, ocupant les portades dels principals diaris el diumenge de les eleccions andaluses— està presa i únicament depèn d’ella la forma de materialitzar-la. El mateix matí en què el cap del Consell activa el compte enrere del seu rellotge, l’alcalde de València, Joan Ribó, i la consellera de Transició Ecològica i Agricultura, Mireia Mollà, venen a dir que, efectivament, la festa ja s’ha acabat.
Ell torna a qualificar Oltra d’“imprescindible”, però puntualitza que “això no evita que puguen adoptar-se decisions en molts sentits”. Ella s’alinea al costat dels partidaris de “reflexionar” i ja no parla en present, sinó en futur: “Oferirem als valencians, de nou, un horitzó en què continuar oferint-los polítiques valentes, de progrés, verdes, que oferisquen qualitat de vida a la ciutadania”.
Mentrestant, la policia judicial s’ha plantat a la seu de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives —la que gestiona Mónica Oltra— a la recerca de l’expedient original sobre la víctima dels abusos per part de l’exmarit de la vicepresidenta. Volen comprovar que és idèntic al que s’ha remès als tribunals. Oltra és conscient que la situació és d’una feblesa extrema.
Un mes i mig enrere, quan el jutge instructor, VicenteRíos, ja ha elevat la petició de declaració de la número 2 del Consell davant el Tribunal Superior de Justícia (TSJCV) per la seua condició d’aforada, ella coincidix amb l’exconseller Manuel Alcaraz en l’aniversari d’una amistat comuna. Aquest li marca una línia roja que la vicepresidenta no veurà del mateix color:
—Mónica, si finalment t’imputen, primer de tot hauràs de pensar en tu i en la teua família.
L’escrit de la Fiscalia, duríssim, es fa públic el 3 de juny. La imputació efectiva per part del TSJCV es concreta el 16 de juny. Però ja som en el dia 20 i Oltra continua resistint. En la conferència de premsa posterior al ple del Consell del divendres anterior, 17 de juny, no ha donat mostres de cedir davant la pressió a què ja es veu sotmesa.
La sensació és de fugida endavant. Com si pensara arribar a un possible judici ostentant el rang de vicepresidenta. Aquell matí, com cada divendres, s’ha fet un cafè en companyia d’alguns membres del Consell al bar María Mandiles, ubicat a la plaça de Manises, al davant mateix del Palau. Fa cara de pomes agres, però no parla del seu problema amb gairebé ningú. Encara menys amb el president, que, això sí, li farà un parell de petons abans de començar la reunió setmanal.
En principi, setmanes enrere, Puig estava disposat a suportar el desgast que suposava la seua declaració davant el TSJCV, prevista per al 6 de juliol, però la pressió mediàtica i de l'oposició és ensordidora. La imputació ha trencat la barrera del so i els mitjans de Madrid se’n fan ressò a bastament. Quin sentit té prolongar aquesta agonia?
És llavors quan el cap del Consell fa esment, per primera vegada, a la paraula reflexió. El silenci provinent de Podem també resulta eloqüent. A diferència d’unes altres ocasions, el tercer soci del Botànic no s’alinea obertament amb Oltra. Com els socialistes, queden a l’expectativa.
L’últim ball
Amb música de La Fúmiga, la seua encomanadissa Mediterrània, Oltra fa el seu last dance com a vicepresidenta. És dissabte, 18 de juny, i al llit vell del riu Túria Compromís ha convocat un acte, “Cap al 3r Botànic” que esdevindrà polèmic. Com era de preveure, la cita deriva en una mostra de suport entusiasta a Oltra. Especialment entusiasta en els moments finals, quan sona la música —com sempre passa en els mítings de la coalició— i els seus caps visibles trenquen a ballar de manera desfermada.
Les imatges circulen com la pólvora de telèfon mòbil en telèfon mòbil i de mitjà de comunicació en mitjà de comunicació. Tothom ho troba inoportú en un context politicojudicial com aquell. “Si t’hi fixes, a penes vam ballar 10 o 15 segons, l’acte no va desenvolupar-se en aquest to”, es justifica un dels participants de la coreografia. “Ens va sorprendre moltíssim el rebombori que va causar a nivell estatal, però vist amb una certa perspectiva, potser era veritat que no tocava aquell ball.”
Durant la seua intervenció, que inclou algun plor quan Oltra fa esment a la seua família, la vicepresidenta efectua una referència que impacta directament en el fetge del president de la Generalitat.
—El Botànic no és Botànic si no està Compromís, el Botànic sense Compromís és García Page.
La frase no sols enfurisma Puig —que, tot i que militen al seu partit, se sent als antípodes del president manxec i de l’aragonès, Javier Lambán— sinó també Unides Podem, el tercer actor del pacte progressista valencià, que se’n sent menystingut. I és que a Castella - la Manxa no integren al Govern, raó per la qual, seguint el sil·logisme d’Oltra, venen a ser insubstancials.
L’adeu
Dimarts 21, la trentena de membres de l’executiva de Compromís han estat citats a la seu per celebrar la reunió mensual, que abordarà, com no pot ser d’una altra manera, la situació d’Oltra. Però a la sala on habitualment tenen lloc aquestes trobades no hi ha les taules en disposició quadrada habitual, sinó que té la fesomia característica de les conferències de premsa
I és que, efectivament, és a punt de celebrar-se una compareixença davant la premsa. I qui s’adreçarà als mitjans és la mateixa Oltra, que acaba de dinar amb persones del seu cercle de confiança més estricte —Miquel Real, Alberto Ibáñez—, l’alcalde de València i la seua cap de gabinet —JoanRibó i Esther Tarín—, la secretària general de Més —Àgueda Micó— i Natxo Serra, convocat en representació de Verds-Equo. En aquest àpat els ha comunicat la seua decisió de renunciar als seus càrrecs en el Consell i al seu escó de diputada.
A les 16.40 h, la sala de premsa de Compromís és plena a vessar. No hi cap una agulla. Els periodistes que hi havia arremolinats a la porta de la seu —esperant les conclusions de l’executiva, a la qual Oltra no hi pensava anar— han estat convidats a entrar-hi. Pels passadissos, les cares projecten una desolació infinita.
L’escena evoca la lletra de La planta 14, la cançó en què Víctor Manuel descriu l’exterior d’una mina mentre a l’interior busquen els cossos sense vida dels companys que han sigut víctimes d’un accident. N’hi ha que contenen les llàgrimes com si els seus ulls foren un assut, d’altres que ploren desconsoladament sobre el muscle del costat i una majoria absoluta de posats desencaixats, plens d’incredulitat. “És la millor, és la millor...”, deixa anar un dels més joves, reclinat sobre la porta, quan Oltra afirma que “no hi havia cap possibilitat” que el president li donara suport.
—Jafatempsquenon’espereres.
De fet, no li ha traslladat abans la seua decisió ni ho farà de manera protocol·lària després. Per això, mirant les càmeres de televisions presents a la sala, alça la mirada i li ho transmet de viva veu:
—Senyorpresident, aquestaéslameuadecisió.
Ell reaccionarà amb un comunicat breu que s’envia per escrit als mitjans de comunicació. L’adeu de la número 2 del Consell en els últims 7 anys, part indissociable del Botànic, no sembla merèixer una compareixença solemne. Una dotzena de línies de text serveixen per acomiadar-la.
L’endemà, dimecres, Presidència difon un missatge enregistrat d’un minut i mig en què Puig li agraeix la “generositat responsable” demostrada a fi de “protegir el Consell i beneficiar l’interès general de la Comunitat Valenciana”. I durant la roda de premsa d’aquell matí, convocada ipso facto per celebrar l’elecció de la factoria d’Almussafes —en detriment de l’alemanya de Saarlouis— per a la fabricació dels nous vehicles elèctrics de la marca Ford, Puig es veu obligat a respondre diverses preguntes sobre la dimissionària. Això sí, no se n’ix ni un mil·límetre de la senda dels dos comunicats anteriors. Ni tan sols no s’han creuat un missatge de mòbil. D’altres membres del Consell sí que li n’han enviat un. La receptora, en molts dels casos, els ha contestat de forma gràfica: amb un cor i prou. Oltra arrossega un dolor immens, tatuat en les faccions de la seua cara.
El trident del mal
Oltra es presenta com a víctima de l’extrema dreta —“ganan los malos”, diu en castellà—, assegura que el PSPV pretenia expulsar Compromís del Consell —“no li donaré la coartada al PSOE perquè traga les polítiques d’esquerres del Botànic” i apunta cap a l’“ecosistema mediàtic”per no complir la seua funció.
—Ens estan fulminant un rere l’altre, amb denúncies falses. I el dia que vostès vulguen reaccionar, també els hauran fulminat. Vostès que són periodistes —no sé si dir presumptament—, revisen els vídeos, repassen l’hemeroteca. He pogut pecar de moltes coses, però de falta de coherència i d’ètica, no.
Àgueda Micó havia assegurat el divendres anterior —l’endemà de la imputació— que Compromís abandonaria el Consell en cas que Puig optara per destituir Oltra de manera unilateral. Més enllà d’això, la tesi d’un Govern monocolor —o bicolor, amb Unides Podem— mai no va circular per les esferes de poder. “Això haguera significat la fi dels governs progressistes al País Valencià; cap de les dues parts no ho haurien consentit”, assenyala una persona que seu a l’executiu.
Per bé que Compromís no s’ha estat de repetir que la querella parteix de l’agitadora ultra Cristina Seguí, cofundadora de Vox, i que l’advocat de la xiqueta víctima dels abusos és José Luis Roberto, líder d’España 2000, el recorregut que està tenint el cas als tribunals n’ha relativitzat l’origen. “Hi ha una base social, compartida per Compromís i Unides Podem, que és procliu a la teoria de la conspiració perquè ja ho han comprovat en ocasions anteriors, amb casos com els de Victoria Rosell o Alberto Rodríguez”, expressa un altre membre del Consell, “però el cas de Mónica té unes connotacions diferents i troba la complicitat de Compromís, que s’ha alineat darrere d’ella d’una manera gairebé religiosa”.
La teoria de la conspiració a escala valenciana inclou una referència a l’amistat que mantenen, de fa molts anys, la consellera de Justícia, Gabriela Bravo, amb la fiscal Teresa Gisbert, que és qui ha signat l’escrit més sever en contra d’Oltra. La relació entre la vicepresidenta i Bravo —parella sentimental de Puig— és nul·la de fa temps. A diferència de la resta del Consell, per exemple, Bravo s’abstenia d’aplaudir les intervencions parlamentàries d’Oltra relacionades amb aquest cas. I en una entrevista a la COPE després que la vicepresidenta fora imputada, va asseverar, en primera persona, que ella valoraria la possibilitat de dimitir si la seua situació processal condicionara la salut del Govern.
El què, no qui
“Mónica no s’ha aplicat allò del què abans del qui, que va preconitzar durant les negociacions per formar el Botànic”, considera una altra veu de l’executiu. “En aquest no era tan important a qui afectava el cas com el cas en si”. Un altre integrant del gabinet lamenta “la instrumentalització de l’extrema dreta i els mitjans més conservadors”, però ha trobat a faltar “una disculpa pública, en nom de la Generalitat, a la xiqueta que ha estat víctima dels abusos”. L’exmarit d’Oltra, condemnat a cinc anys de presó, guaita la resolució del Tribunal Suprem. Continua defensant la seua innocència.
“Ella sempre ha cregut la versió del seu exhome, que nega els fets”, apunta aquesta mateixa veu, “i és lògic que siga així, però l’existència de dues sentències condemnatòries i la investigació oberta ara al voltant de l’actuació de la Conselleria t’ha de fer deixar aquesta percepció personal de banda”. “El moment de l’eixida hauria d’haver sigut quan la fiscal va enviar el seu escrit en favor de la imputació, perquè, després d’això, aquesta ja era inevitable”, rebla una persona del PSPV amb una ascendència notable en el partit. “Si haguera acudit sense el títol de vicepresidenta a l’acte festiu de Compromís, l’impacte de les imatges no hauria sigut tal.”
“No estaria malament que el Botànic reduira el nombre d’assessors, sovint fan més mal que bé”, proposa una persona de Compromís convençuda que el cercle més proper d’Oltra ha actuat en contra dels seus interessos. “Qui t’estima, et fa obrir els ulls, no et deixa anar cap al carreró sense eixida en què ha acabat”, corrobora una altra veu, en aquest cas socialista.
Els ponts directes del PSPV amb Oltra estaven trencats per la incomunicació entre Puig i ella. Per tant, les converses (en molts casos, merament exploratòries), s’han produït en el segon graó i de manera discreta entre persones que mantenien més afinitat pel contacte diari o el coneixement de fa temps.
Andreu Ferrer —des de Presidència— amb Iván Castañón —des de Vicepresidència—, el secretari autonòmic Alfred Costa, també adscrit a Presidència, amb el president de les Corts, Enric Morera, i el seu assessor de capçalera, Lluismi Campos. Al seu torn, la nova síndica socialista, Ana Barceló, mantenia contactes amb Papi Robles a les Corts que tampoc no aconseguien grans avanços. Almenys públicament, ja que el discurs de la coalició es mantenia inamovible.
“Ens deien una cosa en privat i després, quan eixien a parlar, deien una altra que no hi tenia res a veure”, sostenen des del PSPV. En un moment determinat, els interlocutors socialistes van mostrar-se explícits:
—O ho decidiu o ho decidim.
Mentre Oltra dinava amb les persones a qui va voler comunicar en persona la seua renúncia, al Palau hi havia un altre dinar al més alt nivell per dissenyar l’estratègia a seguir en funció del resultat de l’executiva de Compromís de la vesprada.
Crida l’atenció, d’altra banda, el paper subaltern de l’exconseller Vicent Marzà, coordinador polític de Més, en tot l’afer. No va manifestar-se públicament —xarxes socials incloses— ni tan sols el dia en què Oltra va manifestar la renúncia a totes les seues responsabilitats. A Compromís n’hi havia que volien plantejar a l’executiva una eixida d’emergència que desposseïra Oltra de les competències sense que perdera la condició de vicepresidenta.
Un escenari que, segurament, hauria estat insuficient per als socialistes, que ja tenien clar que estava amortitzada. “Oltra sempre ha estat una mestra a l’hora de marcar els temps polítics”, li reconeix una persona del Consell. “Està acostumada a resistir, li han partit la cara mil vegades i se n’ha refet sempre”. Aquesta persona entèn que “ha de ser duríssim quedar-se fora d’un Govern del qual és molt protagonista, i encara més haver de fer-ho per una circumstància d’aquesta mena”.
La negativa de sectors de Compromís a abandonar el Consell va poder provocar el pas al costat
La negativa de sectors de Compromís a abandonar el Consell en cas de la destitució d’Oltra —cosa que els hauria deixat a l’oposició en l’últim any de mandat, amb les dificultats que això comporta— va poder fer-li veure que era necessari fer aquest pas al costat.
La immolació en grup era improbable, malgrat declaracions tan contundents —i desafortunades— com la que el diputat Joan Baldoví va fer dissabte a l’acte de partit: “Si ens toquen a una, ens toquen a totes”. La síndica parlamentària, Papi Robles, també era de les partidàries d’anar fins a les últimes conseqüències, sota la tesi que Oltra ho havia donat tot per Compromís i que Compromís, ara, havia de donar-li-ho tot a Oltra.
L’entrada de la crevillentina Aitana Mas, fins ara síndica adjunta, ha estat ben rebuda per tothom, tant dins com fora de la coalició. “El problema és que Mónica exercia un lideratge clau en una coalició tan diversa com Compromís, i ara aquest lideratge ha quedat en suspens”, lamenta un conseller. Abans de Fogueres, tal com estava previst, ha quedat reduït a cendres. “Però Mónica és molta Mónica”, avisa una altra persona del Consell que la veu renaixent de les cendres.
En eixir de la seu, Oltra va marxar cap a casa en metro. A Compromís confien que puga tornar a la primera línia. Ella, tossuda com poques, hi ha comprat bitllet d’anada i tornada.