Al despatx de consellera, Ana Barceló (Saix, Alt Vinalopó, 1959) té alguna fotografia de familiars i diversos records del seu poble, del qual fou alcaldessa de 2003 a 2011. Entre ells s’ha colat un pot de gel hidroalcohòlic, l’element que —conjuntament amb la mascareta— simbolitza la legislatura en curs. Advocada de professió, Barceló va ser síndica adjunta del PSPV a les Corts valencianes abans d’accedir a la Conselleria en substitució de Carmen Montón, designada ministra després de la moció de censura que va dur Pedro Sánchez a La Moncloa.
—Si haguera sabut que el càrrec venia amb una pandèmia sota el braç, li hauria pregat al president que la designara consellera de qualsevol altra cosa.
—No! A mi m’agraden els reptes i els desafiaments.
—La COVID-19 no és un repte ni un desafiament. És prou més que això.
—Sí, ens hem trobat amb una crisi sanitària enorme, però no soc de les que s’atemoreixen de seguida. Tot al contrari.
—La incertesa dels dies inicials, el llarg període de confinament i l’impacte severíssim de la tercera onada encara devien semblar més terribles des de la fredor del despatx. Ha plorat molt?
—[Silenci.] No he tingut temps per plorar. Ni tan sols no podia permetre’m exterioritzar els meus sentiments. Sí que he tingut, i encara tinc, problemes per conciliar el son. Ara no acostume a dormir més de cinc hores. Els dies més difícils, em venien al cap moltes coses i tenia el cos ple d’alertes, sempre estava pendent del mòbil. Si aconseguia adormir-me, de sobte em despertava i tornava a fer-li una ullada al telèfon per si de cas havia rebut algun missatge de WhatsApp. De nit, parlava amb directius de la Conselleria que es gitaven molt tard i amb alguna altra gent parlava molt d’hora. Recorde, per exemple, converses amb alcaldes a les 5:30 i les 6 del matí...
—Els primers dies de la pandèmia va morir sa mare i vostè no va acudir al funeral. Hi ha hagut cap moment tan dur?
—Cada vegada que donàvem la xifra de morts. Era angoixós. I no eren només els morts: era el nombre de persones que ingressaven a les UCI, les que morien a les residències, la gent que t’escrivia per dir-te que no li permetien entrar a la residència per acomiadar-se del seu familiar... El pitjor de tot era la incertesa i la sensació de dolor permanent.
—L’han acusada de no ser la persona idònia per gestionar una crisi així. L’oposició i alguns mitjans van subratllar que no tenia coneixements sanitaris ni experiència en el sector. Li ho han recriminat també els professionals?
—Cap ni un. No cal conèixer la professió per gestionar la Conselleria. De fet, diria que és al revés. El fet de no procedir de la part sanitària m’ha permès escoltar en profunditat cada suggeriment.
—Molts ciutadans desconeixíem què era una PCR. Vostè ho sabia?
—No, no en tenia ni idea, com tantíssima altra gent. Ara ja n’he vist fer moltes i sé com funcionen.
—La pressió dels sectors afectats per les restriccions decretades pel Consell s’han focalitzat sobre el president, però vostè també n’hi deu haver tingudes...
—Més que pressió, els representants de les diferents activitats econòmiques ens han comunicat el desig de veure suavitzades les mesures per tal de reobrir els negocis i rescatar de l’atur els seus treballadors. Amb tot, som una de les comunitats autònomes que més ajudes han aportat als sectors afectats. En qualsevol cas, els tècnics que assessoren aquesta Conselleria han actuat, exclusivament, en funció de la situació epidemiològica. Hem pres les decisions que pensàvem que protegien millor, a cada moment, la vida dels valencians.
—Quan gira la mirada enrere i veu que quatre dies abans de la declaració de l’estat d’alarma a València es feien mascletades com si res no passara, li recorda als veïns de Prípiat l’endemà del desastre de Txernòbil?
—Vam adoptar les primeres mesures sense tenir un full de ruta clar sobre com havíem d’actuar. La incertesa era gran, no sabíem què havíem de fer perquè el virus no s’expandira. L’inici de tot va ser el partit del València CF contra l’Atalanta. El nord d’Itàlia era una de les regions que el Govern d’Espanya va incloure després a la llista de “declaracions de cas”, la manera com va començar a designar les zones de risc. Al febrer ja vam celebrar una reunió a Brussel·les amb els ministres de Sanitat, però a la Comunitat Valenciana no teníem a penes casos ni imaginàvem que el virus es propagaria tàn ràpidament.
—El 26 de febrer, quan hi va haver constància dels dos primers infectats a causa d’aquell partit, la seua sots-directora general d’Epidemiologia, Herme Vanaclocha, va afirmar que no li agradava el futbol i que, per tant, desconeixia que 2.000 aficionats del València s’havien desplaçat al nord d’Itàlia el dia 19. Ateses les circumstàncies, era normal que no ho sabera?
—No és normal que una funcionària haja de conèixer els 300 vols que arriben cada dia a la Comunitat. No vam saber que aquella era una àrea de risc fins un dia o dos després d’aquell partit. Molta gent va arribar aquells dies d’uns altres llocs —de vacances, de comiat de solters, per raons de treball...— i tampoc no vam fer-ne seguiment.
—Un dels grans problemes de la primera onada va ser la falta de material de protecció per als sanitaris. A partir d’ara n’hi haurà sempre de reserva?
—Sí. És una de les lliçons que hem après d’aquesta crisi. Quan passe la pandèmia haurem de revisar bé tot el procés i extraure’n les lectures oportunes. A més, vam veure que tot Europa depenia del mercat xinès, cosa que no pot succeir de nou. Davant una crisi homologable, haurem de tenir centres de fabricació i distribució de material més a prop nostre.
—En el cas espanyol, hi ha hagut dues maneres de gestionar la crisi. Una de fortament centralitzada, a l’inici, i una de més descentralitzada, més endavant. N’ha extret alguna conclusió?
—Ha quedat clar que la descentralització funciona, però que en situacions de crisi tan greu ens cal la coordinació del Govern d’Espanya per tal que l’acció tinga efecte sobre el conjunt del territori. Les comunitats ens reuníem pràcticament cada dia amb el Ministeri i posàvem en comú tota la informació. Això va enriquir-nos bastant. I en primera instància, sense la compra centralitzada de material, algunes autonomies se’n podrien haver quedat sense. No totes hi tenien accés. Eren les mateixes directrius marcades per la Unió Europea, que també va centralitzar les compres perquè els països amb menor poder adquisitiu no hi restaren al marge en un context tan especial, en què l’espai Schengen estava tancat.
—Les llars de tercera edat van ser un dels grans focus de morts. Vist amb perspectiva, què hauria fet diferent?
—El problema de les llars de la tercera edat és que els professionals no hi viuen —per tant, podien dur el virus de fora— i que, en molts casos, l’estat de salut dels residents ja era prou delicat. Si el virus hi entrava, el desenllaç podia ser fatal, com passa cada any amb la grip. Ara bé, vull deixar clar que les morts de residents van produir-se sobretot als hospitals. Sovint associem les morts amb les residències, i no és cert.
—Per coordinar la crisi, el Consell va crear una Mesa Interdepartamental —integrada per set membres del gabinet— que va deixar de reunir-se a les acaballes de març. Fins el mes de novembre, el pes de la gestió va recaure sobre el president i vostè en exclusiva.
—A la Conselleria, dins de la qual també hi ha mestissatge, prenem les decisions consensuadament amb els experts. A les reunions de la Mesa Interdepartamental transmetíem les mesures que els tècnics ens havien recomanat en cada cas. És cert que la Mesa va tenir un parèntesi en els mesos d’estiu i de principi de la tardor, perquè la Comunitat Valenciana tenia una incidència baixa...
—... La Mesa va deixar de reunir-se el 23 de març, només nou dies després de la declaració del primer estat d’alarma.
—Potser sí, però en aquell moment les directrius ja les marcava la Conselleria de Sanitat seguint les dels experts del Ministeri. Les decisions venien marcades per l’Institut Nacional de Salut, no teníem marge per fer reunions de la Mesa Interdepartamental i que cadascú hi diguera la seua. Tot estava aturat, la mobilitat estava molt restringida.
—Diria, així doncs, que la interlocució entre els diversos partits que conformen el Govern del Botànic sempre va ser fluïda i positiva?
—Sí. Sobretot amb la Vicepresidència, amb la qual manteníem reunions constants per videoconferència. Va constituir-se una mesa de treball amb el seu departament [Polítiques Inclusives], en què prenia part la vicepresidenta [Mónica Oltra], les dues secretaries autonòmiques i les empreses del sector. La comunicació era constant.
—El president i vostè van enutjar-se en comprovar que tot el País Valencià no passava a la fase 1 de la desescalada. Només van fer-ho les àrees menys poblades. Ximo Puig va arribar a dir que “lleialtat no és submissió”. Des del Ministeri van persuadir-la finalment?
—No. Els criteris no van ser els mateixos amb tots els territoris. En funció de cada cas, els tècnics que analitzaven la situació valoraven uns criteris o uns altres. Continue pensant exactament igual que aquella nit, quan vaig dir que no compartíem els motius esgrimits per no passar a la fase següent. Hi havia comunitats en una situació pitjor que la nostra que van passar de fase mentre nosaltres no ho fèiem. Els criteris dels tècnics que van analitzar el nostre cas no eren compartits per mi ni pels tècnics d’aquesta Conselleria.
—La decisió responia a raons polítiques? Com que no passava Madrid, que tampoc no hi passara la principal autonomia en mans de l’esquerra...
—No, no entenc que es tractara d’un criteri polític. Però, sens dubte, el criteri tècnic no va ser igual per a tots.
—A diferència del cas valencià, encara no sabem qui integrava el famós “comité d’experts” del Ministeri. És normal?
—Això hauria de dir-ho el Ministeri.
—Dubta de l’existència del comitè?
—En absolut. Sí que existeix.
—En acabar la desescalada, al juny, la majoria de comunitats van decretar l’obligació de dur mascareta, tot i que es poguera mantenir la distància de seguretat. Totes excepte tres: Canàries, Madrid i el País Valencià. Per què eren tan reticents, a l’inici, a imposar-ne l’ús?
—La situació de la Comunitat Valenciana era bona. Crec recordar que el Ministeri també albergava dubtes sobre l’obligatorietat o no de dur mascareta. Encara no teníem l’evidència científica que calia dur-ne sempre. Pensàvem que la transmissió a l’aire lliure era difícil, quan realment era possible contagiar-nos en qualsevol espai de socialització. Els estudis van acabar certificant que el virus es transmetia a través dels aerosols, les gotetes que expulsem quan parlem i que queden suspeses a l’aire. Al principi, pensàvem que desapareixien de seguida, però es va comprovar que no era així. No podem pensar que l’escenari de març de 2020 era el d’ara. La ciència ha avançat molt en aquest temps. Els tractaments hospitalaris d’ara tampoc no tenen res a veure amb els d’aleshores.
—Ha pogut parlar amb els sanitaris que van haver d’acomiadar-se de molts malalts en absència dels familiars?
—N’he llegit els testimonis. Per això, en els moments més durs, vam posar en marxa un sistema de comunicació dels pacients amb les famílies a través de dispositius mòbils. Era una qüestió ètica. Volíem humanitzar aquella situació tan dura. Amb tot, ni la ciència ni la tecnologia ni l’Administració podíem suplir la mà dels sanitaris oferint caliu a la gent que ho estava passant tan malament. He rebut moltes cartes de familiars apenats per no haver-se pogut acomiadar del seu ésser estimat. “Quantes coses li hauria dit i no vaig poder dir-li”, m’escrivien... Coses com aquesta són les que fan canviar el mapa de prioritats. Confie que comencem a donar-li més importància a algunes coses que fins ara no semblaven tan rellevants.
—La Conselleria ha ofert prou suport psicològic a tots aquests sanitaris?
—Hem contractat professionals per atendre’ls, però els moments durs són durs. Han estat els encarregats de transmetre el final de la vida, d’humanitzar-la, i a penes no han disposat de temps per viure el seu dol personal.
—La gestió valenciana de la COVID-19 ha estat lloada portes enfora, però els mesos de gener i febrer van ser horrorosos. Caldria haver adoptat mesures més severes de cara al Nadal?
—Veient què va passar després, a la tercera onada, és probable que sí que haurien d’haver sigut més dures. És cert, però, que l’ambient festiu va traslladar-se a la societat. Hi havia necessitat de viure un Nadal amb afectes, trobades... Recuperar una mica l’espai perdut. Probablement no van ser mesures suficients. Més enllà de les mesures, però, hi ha la responsabilitat individual.
—Hauria tancat l’hostaleria abans?
—Ho hauria d’analitzar novament. Sens dubte, aquest és l’espai de socialització en què més contagis s’han produït. En aquelles dates no havia calat tant la sensació de responsabilitat que la ciutadania sí que ha adquirit després d’aquells dos mesos tan durs.
—La vicepresidenta Oltra havia deixat clar, al mes de novembre, que trobava a faltar unes mesures més severes per part del president. Diria, per tant, que ella tenia raó?
—No és qüestió de tenir raó o no tenir-ne. Ara ha transcorregut prou temps per avaluar les decisions preses. En aquell moment, eren les més ajustades a la situació que vivíem. En qualsevol cas, vull insistir que tot allò va anar acompanyat d’un relaxament generalitzat de la ciutadania, delerosa com estava de viure un Nadal amb un esperit diferent.
—Va decretar-se un tancament perimetral i la prohibició de reunir-se més de sis persones. En el segon cas, va haver-hi un incompliment massiu?
—Sí. I ho continuem veient. A la Comunitat Valenciana no tant, perquè n’hem pres consciència, però sí en uns altres llocs. Quan escoltes gent jove que ha passat la COVID-19 explicant les seqüeles que els han quedat... Tant de bo haguérem estat capaços de transmetre abans quines eren aquestes seqüeles, que et limiten la teua vida. No vam persuadir la gent de les seqüeles derivades de la malaltia.
—Malgrat la baixa incidència actual, la Generalitat Valenciana comptabilitza nous morts cada dia. Provenen de la tercera onada?
—Sí. Provenen de gener, febrer, març... La pressió assistencial era enorme i la comunicació dels decessos —podien ser a hospitals, residències o domicilis particulars— va alentir-se bastant. Primer es remeten al Registre Civil i després a Salut Pública. Ha calgut analitzar cada mort per saber si era o no per COVID-19.
—És normal que es tarde tant a certificar una mort per COVID-19?
—La comunicació no és automàtica. El mes d’abril vaig demanar les dades del Registre Civil al Ministeri i van dir-me que no ens les podien facilitar. Hi havia un decalatge que explica aquest retard.
—Què li va semblar que Salvador Illa abandonara el Ministeri per liderar la llista electoral del PSC?
—És una decisió personal que no entraré a valorar. Al ministre Illa li reconec el treball ben fet i la manera com va cohesionar el Sistema Nacional de Salut.
—Vostè hauria abandonat la Conselleria per liderar una candidatura?
—No. És important concloure l’etapa de la pandèmia. Però el ministre Illa no era qui convocava les eleccions, la data no li corresponia a ell. En qualsevol cas, ningú no és imprescindible.
—Fa l’efecte que, després de les eleccions madrilenyes, els diversos governs volen relaxar les mesures. Ja no hi ha estat d’alarma, s’estudia la possibilitat de retirar la mascareta... Fins i tot hi haurà Falles, de l’1 al 5 de setembre!
—Li he de dir que jo mai no hauria actuat com Isabel Díaz Ayuso. Podia haver suspès l’activitat econòmica —ajudant els sectors afectats— per salvar vides, però va preferir no fer-ho. I no seran unes Falles com les de sempre, sinó activitats relacionades amb elles. Encara que al setembre el nivell d’immunització serà elevat, hi haurà activitats que no es faran.
—La pandèmia no ha aturat el procés de reversió dels concerts a la sanitat pública valenciana. Les pròximes víctimes en seran Torrevella i Dénia. L’oposició els acusa d’encarir el sistema.
—La sanitat no es pot mesurar, exclusivament, en termes econòmics. Si ho analitzem només en aquests termes, ens equivocarem. Em sembla legítim que una empresa obtinga beneficis, però no ha de ser a canvi de la salut dels valencians i les valencianes. El sistema públic és transparent: hi ha una mesa sectorial que aprova les condicions laborals de tot el personal, una llei de contractes públics i una qualitat assistencial que s’ha de mantenir i augmentar perquè el ciutadà reba tota l’atenció que necessita. Que una concessionària subvencione clubs esportius amb diners públics... Els diners cal destinar-los a millorar els serveis que té en cartera. Dit això, quan va instaurar-se aquest model publicoprivat, ningú no va consultar la ciutadania ni els treballadors dels departaments afectats. Va ser una decisió política, com ara ho és revertir-lo. Com pot ser que el PP, sense cap informe que ho avalara, cedira la gestió de diversos departaments a unes empreses? Nosaltres no compartim aquest model de gestió. No es tracta de mesurar la prestació del servei en termes purament economicistes, sinó d’avaluar l’assistència en el seu conjunt i de respectar els drets laborals.
—La pandèmia canviarà les inèrcies preexistents? La ciutadania farà un ús més racional de les urgències i l’atenció primària —clau en aquesta crisi— rebrà l’impuls que necessita?
—Segons les dades de què disposem, el 50% dels usuaris ja s’estimen més fer la consulta d’atenció primària per via telefònica. Els resulta més còmode.
—Han quantificat quanta gent no ha estat diagnosticada a temps per la por a acudir a un centre sanitari?
—Encara no ho podem precisar. Se sabrà amb el pas del temps, quan es recuperen les visites presencials a l’atenció primària. De moment, però, no hem detectat un repunt de casos oncològics.
—Al final del túnel hi havia llum amb forma de vacunes.
—Afortunadament, sí. Els experts ens deien que tardarien dos o tres anys a arribar i ens estàvem preparant per matenir la tensió elevada durant molt més temps.
—Va pensar de llançar la tovallola?
—Mai! Tothom té problemes a la feina i no la llança. Com havia de llançar-la jo, que tinc encomanada la gestió d’un servei públic? Li done les gràcies al president Ximo Puig per haver pensat en mi com a consellera de Sanitat. No he viscut aquest càrrec com una càrrega, sinó com una oportunitat. El principal objectiu d’un polític consisteix a garantir les millors condicions de vida als seus conciutadans.
—Quan concloga el cicle de vacunació, li agradaria un canvi de cartera?
—Només pense en el present. Si penses en el futur, no pares atenció a allò que passa. I això no s’ha de fer.