L'Estat espanyol ha experimentat en les darreres dècades un procés accelerat de concentració i centralització del poder. La visió més o menys plural del territori estatal que va haver-hi durant la configuració autonòmica s'ha esfumat. La justícia ha involucionat cap a postures marcadament uniformes, el discurs mediàtic s'ha superposat amb la visió madrilenya i les forces conservadores han virat encara més cap a concepcions unitàries, fins i tot cap amb un jacobinisme que ofega la plurinacionalitat i diversitat lingüística de l'Estat espanyol.
Com a contraposició a l'ofensiva recentralitzadora i uniformadora de la dreta fins al moment, articulada des d'espais com ara la ultradreta Vox, el Govern valencià s'ha caracteritzat per defensar una reforma federal de l'Estat espanyol, per denunciar l'acumulació de recursos de la Comunitat de Madrid i retraure els dèficits presents d'una administració amb diferents nivells de competències territorials. Al clam per un finançament just, s'ha sumat la proposta d'una Espanya polifònica, la qual ha esbossat de manera succinta el president de la Generalitat Valenciana, el socialista Ximo Puig, dintre del seminari «Espanya polifònica i desconcentrada: un país amb forma de malla», celebrat al Centre del Carme de València i impulsat per la càtedra Prospect 2030, de la Universitat de València. La jornada ha comptat amb la presència, entre altres, del ministre d'Universitats, Joan Subirats, de la quota d'En Comú Podem a l'executiu espanyol i que ha intervingut en una de les diverses taules enllestides.
«Ajornar indefinidament el projecte federal potser és perpetuar les raons polítiques de la puixança nacionalista», ha iniciat el cap del Consell parafrasejant l'assagista Jordi Gracia. «Ho deia fa una dècada. I avui podríem completar la frase així: 'Ajornar aquesta visió polifònica d'Espanya, aquest projecte federal, potser implica també perpetuar el centralisme creixent'. Hui, les preguntes són inevitables: quin cost ha tingut tants segles de política centralista, en els mapes i en les ments? Quin preu hem pagat per la desídia davant l'economia real, que opera en els corredors costaners? Quina és la factura de l'abandonament i quines són les fractures emocionals amb l'Espanya interior i l'Espanya perifèrica?», s'ha preguntat.
Des d'una via valenciana ancorada inexorablement en la concepció de «l'Espanya de les Espanyes», el líder socialista s'ha aixecat contra «la veu central omnímoda amb ressò il·limitat, que fa callar les veus de la diversitat». «Avui preferisc elevar una veu, la valenciana, que murmura que una altra Espanya és possible», ha expressat, per puntualitzar que ho fa apel·lant a un debat de «més raó i menys vísceres, i de més mapes i menys banderes». «L'administració general és de tots i, per això, cal obrir aquest debat», ha indicat.
«Urgeix concretar un pla de trasllat de seus des de la capital cap a l'Espanya perifèrica i l'Espanya interior», ha assegurat, per denunciar a través de preguntes: «Insistisc en una obvietat: per què Austràlia, Suïssa o Alemanya reparteixen totes les seues institucions i a Espanya és impossible moure la cambra de representació territorial? Per què Ports de l'Estat està a 657 metres d'altura i a 300 kilòmetres de la mar? Pot Portugal debatre el trasllat del Tribunal Constitucional a Coïmbra i a Espanya és inconcebible parlar de Cadis? Per què l'IVAM pot tindre subseu a Alcoi, però el Reina Sofia només es descentralitza des del carrer Sant Isabel fins al Parc del Retir? És lògic tot això?».
La desconcentració defensada, però, compta amb un revers per a les autonomies. «Cal crear una "guia de criteris" per a desplegar aquesta deslocalització, també, a l'interior de cada comunitat autònoma. Ni "Barcelona-centrisme". Ni "Valencià-centrisme". Ací hem 'estirat' la Generalitat: la Conselleria d'Innovació, a Alacant; l'Agència Antidespoblament, a Castelló de la Plana; l'Agència Valenciana del Territori, a Elx; o l'Agència de Protecció Ferroviària, a Torrent», ha enumerat, per felicitar-se: «És un procés inèdit en 40 anys d'autogovern. I continuarà». «Avui, llance una altra proposta que traslladaré al director de RTVE, que ja ha descentralitzat amb nosaltres el "Benidorm Fest". La proposta és deslocalitzar els debats electorals. I oferisc la Comunitat Valenciana per a albergar-los. Perquè el que es decideix a Madrid afecta més enllà de Madrid», ha anunciat.
«Per a millorar la governança multinivell, hem de donar més pes a les comunitats en els assumptes d'Estat. Com diu Joan Romero, hem avançat molt en autogovern, però poc en govern compartit. Cal aprofundir en aquest "federalisme dels fets" que defensa el ministre Subirats», ha expressat, per assenyalar els grans desafiaments que, segons el cap del Consell, s'enfronta l'Estat espanyol: «avançar cap a l'Espanya cogovernada», «superar l'Espanya macrocefàlica del centralisme ineficient», «aconseguir l'Espanya equitativa del finançament just i l'harmonia fiscal» i «atendre l'Espanya invisibilitzada de tantes terres oblidades». «Menys egoismes, i més veus per a l'Espanya d'Espanyes», ha rematat.
«Descentralitzar millor»
Les paraules del cap del Consell han estat fonamentades en l'informe «Espanya polifònica: per un país en forma de malla. Bases per a una proposta de relocalització institucional», confeccionat per la càtedra de la Universitat de València Prospect 2030. L'anàlisi traça una radiografia dels actuals desequilibris territorials, de la concentració creixent a la regió madrilenya i aporta ferramentes per atorgar eficiència i representativitat al conjunt de les administracions estatals. «En un moment de tan renovat interès pel debat sobre la nostra organització territorial, en el qual ressorgeixen propostes que volen desmuntar la descentralització consolidada durant el període democràtic, la resposta dels qui defensem aquesta manera d'organitzar-nos, que conjuga unió i pluralitat, no pot ser simplement oposar-se a la recentralització amb més descentralització», contextualitza l'informe.
«Cal descentralitzar millor. És necessari descentralitzar diferent. No estem en 1978, quan es va aprovar la Constitució amb un Títol VIII encara per desenvolupar, ni en 1983, quan es van celebrar les primeres eleccions autonòmiques per a les comunitats que no s'havien constituït per la via ràpida de l'article 151 Constitució Espanyola. No és possible una marxa enrere. Tampoc una fugida cap endavant. Menys encara un esforç ingènuament estèrilment per a tornar a començar des de zero», assenyalen, per situar el punt de partida des del qual es proposa aquesta reforma: «Ja no podem continuar pensant en termes d'un centre i d'una perifèria. Com en molts altres estats de tradició unitària, els quals han experimentat en les últimes dècades processos de descentralització o de devolució del poder polític, Espanya ha desplegat avui capitalitats».
La interpretació del procés autonòmic que fa la càtedra és positiva, però destaca que no ha estat suficient per a trencar amb algunes dinàmiques de caràcter estructural: forts desequilibris interregionals d'estructura econòmica o una important descompensació socioeconòmica basada en un elevat índex de desigualtat i una baixa mobilitat intergeneracional de la renda. «Hi ha, a més, seriosos dèficits estructurals a l'hora de desenvolupar unes infraestructures que vertebren el territori, potencien l'eficiència en el desplaçament i aposten per un model de transport sostenible. Però no sols hi ha una desigualtat territorial en l'assignació de recursos, i la distribució de riquesa o en la planificació infraestructures bàsiques. Tot això també es veu acompanyat per una asimetria encara major en el reclutament de les elits administratives de l'Estat», completa.
A les asimetries qualificades «d'estructurals», s'uneix «un excés de verticalitat en la concepció i l'ús del poder per part de les administracions i els seus governs». «S'han detectat fortes mancances en el funcionament actual de les institucions des de la perspectiva de la governança multinivell. És a dir, en la configuració i funcionament de l'Estat espanyol els mecanismes de coordinació i cooperació entre actors i dissenyadors de polítiques públiques sofreixen d'un marcat dèficit, ja que si el bloc de constitucionalitat i la nombrosa jurisprudència de més de tres dècades prefigurava un model horitzontal en la manera d'entendre el govern i exercir les competències, la realitat és que el nostre model és cada vegada més vertical», cartografia.
«Aquest particularisme implica que cada esfera de govern tendeix a concebre l'ús de les competències per si i per a si. I des d'aquesta perspectiva, les situacions de competències concurrents, de situacions de cooperació entre institucions advinguda, o simplement la necessitat de compartir recursos i col·laborar braç a braç entre institucions i entre àmbits de poder diferents solen ser percebudes com a problemàtiques, anòmales i, fins i tot, indesitjables», s'agrega, per anotar el primer objectiu per capgirar aquests dèficits i dinàmiques: actualitzar els pilars del vincle entre l'administració general de l'Estat i la societat.
Com a primer fonament d'aquesta nounada estructura, hi ha «la millora de la representació de l'Estat i de la seua administració pública respecte de la societat que serveix». «Es necessiten reformes estructurals amb les quals (re)construir el model de l'administració pública i optimitzar el seu funcionament. Concretament, ens referim al fet que es necessiten reformes positives amb les quals reconstruir l'estructura institucional i amb les quals buscar, no sols la millora de l'eficiència, sinó també de la coordinació i la cooperació entre els diferents nivells de l'administració per a un funcionament més horitzontal i que afavorisca també l'eficàcia de les polítiques públiques. Respecte a aquesta última qüestió, és molt important partir de la premissa de l'última milla com a criteri general per a millorar l'eficàcia de les polítiques públiques, prenent la proximitat territorial com l'últim estadi per al desenvolupament en totes les seues fases», plantegen.
Els altres fonaments serien construir «una cultura cívica multinivell en la classe política i administrativa espanyola» i «la reconnexió emocional dels ciutadans amb l'Estat, concebut segons la seua estructura multinivell». «Un dels grans dèficits del funcionament de l'Estat i les institucions és la desconnexió amb els ciutadans, ja que cada vegada les senten més allunyades dels seus interessos i perceben menys eficaces les seues polítiques. Per tant, l'optimització del funcionament de l'administració pública també s'encamina a reivindicar l'Estat i valorar les seues institucions, les quals s'han depreciat», insisteixen.
«Enfront de les tendències polítiques que redueixen les seues propostes al fet d'aprimar l'administració, creem que la reforma estructural ha d'atorgar-li el valor perdut, per a tornar a impulsar els vincles amb l'Estat com a part fonamental de la societat», contraposen en una visió allunyada de paràmetres neoliberals. «En aquest sentit, cal precisar que la premissa de l'última milla també és important per a la consecució d'aquest objectiu, ja que la proximitat d'aplicar les polítiques no sols implica criteris territorials, sinó també humans per a percebre millor les demandes socials i proporcionar respostes adequades segons les especificitats territorials», incideixen.
El Senat, a Barcelona; Ports de l'Estat, a València
Amb més metes com ara l'actualització del model d'ordenació territorial constitucional», l'informe se centra en l'alternativa de descentralitzar. «L'aspiració per millorar el vincle representatiu i l'eficiència de l'Estat a través de la seua organització territorial no pot sostenir-se sobre una descentralització perpètua. Cal dirigir el focus cap a altres formes de perfeccionament de la manera de compartir territorialment el poder polític. L'Espanya polifònica proposa, amb això, situar la mirada sobre la desconcentració i la relocalització del poder, des de dos punts de vista», argumenten, per explicitar les dues mirades: la relocalització d'institucions i la desconcentració de l'acció governamental.
«És necessari que la reducció de la distància que avui s'exigeix entre Estat i societat, entre representants i representats, es trasllade també a la geografia institucional de l'Estat. I això significa assumir una forma realista i pragmàtica de relocalitzar les seus institucionals que permeta reflectir la pluralitat de visions i lleialtats en l'àmbit territorial», justifiquen. I reclamen: «Necessitem imaginar instruments, cultures i procediments que ens permeten reforçar la fase d'implementació de les decisions públiques. Ara mateix tota la substància grisa hauria d'invertir-se en el disseny de com culminar amb èxit les polítiques públiques en l'última milla».
A partir d'aquest recorregut teòric sobre les complexitats administratives a l'Estat espanyol i les seues implicacions territorials, defensen una relocalització institucional. Ho fan, per exemple, des d'un criteri simbòlic i de tradició històrica: «En alguns casos, les institucions podrien fer valdre l'herència històrica i la forta càrrega simbòlica associada d'alguns territoris o ciutats, com succeeix en el cas de Cadis amb la tradició constitucional espanyola». També ho suggereixen des d'un prisma d'especialització territorial: «Algunes comunitats ofereixen entorns molt més coherents per a la presa de decisions i la gestió de determinades polítiques públiques. Per exemple, les qüestions marítimes i de pesca poden generar més sinergies en territoris amb accés directe a la mar».
«La relocalització d'institucions millora la presència simbòlica de l'Estat en els territoris, i pot constituir un catalitzador de desenvolupament econòmic», refermen, per plantejar la relocalització parcial del Senat a Barcelona, de la seu del Tribunal Constitucional a Cadis, la del Tribunal Suprem a Castella i Lleó, la ubicació del Tribunal de Comptes a Aragó o el Consell d'Estat a Castella-la Manxa. El trasllat de la seu de Ports de l'Estat a València, la relocalització de la seu central de l'Institut Oceanogràfic a Galícia, de l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris a Catalunya o l'Agència Estatal de Recerca al País Basc complementen la proposta. L'arredoneixen amb el suggeriment de situar en Extremadura l'organisme autònom de Parcs Nacionals i amb la Creació del Museu-Xarxa El Prat-Reina Sofia, amb tres noves seus i exposició dels fons actuals: Múrcia, Cantàbria i Andalusia.
Aquesta desconcentració institucional de Madrid, tanmateix, «només un primer pas en la construcció d'un projecte multinivell pel qual, per a abordar un procés més ampli de desconcentració o descentralització del sector públic que ens duga a la consecució dels objectius proposats, seria important realitzar futurs diagnòstics sobre el funcionament de l'administració». «Igual que al Regne Unit s'han fet amplis diagnòstics sobre la relocalització i la devolució del sector públic, és necessari a Espanya tenir en compte i problematitzar la ineficiència de les nostres administracions, de la mà dels seus protagonistes, per a poder plantejar solucions àmplies i estructurals sobre la seua reconstrucció per a una governança multinivell», tanquen, com a coda del corpus teòric de l'ofensiva descentralitzadora que encapçala el País Valencià.