A la sala de Corts del Palau de la Generalitat Valenciana, sota la mirada dels primigenis representants valencians, el cap del Consell, el socialistaXimo Puig, va exhibir un discurs inequívocament de connotacions valencianistes. En l'acte institucional del 9 d'octubre d'enguany, el president va reivindicar la revolta de les germanies, així com va llençar un missatge per cosir el conjunt del territori valencià: «Avui, a les portes del 40 aniversari de l'Estatut, marque un repte per a l'autogovern valencià: estirar la Generalitat a les terres més allunyades d'aquest Palau, que enguany compleix 600 anys. Cap país és la seua capital. Cap país és només el seu Govern central. Tampoc el nostre. Per això, és hora d'acurtar distàncies amb totes les comarques d'Alacant, de Castelló i de València.Estirar la Generalitat políticament, econòmicament i emocionalment».
Aquella intervenció, precedida d'una reclamació insistent al Govern espanyol per desconcentrar de Madrid les institucions estatals, era tota una declaració política que coincidia amb el seu projecte de descentralització d'organismes de la Generalitat Valenciana. Com a mesura pràcticament pionera al conjunt de l'Estat espanyol i, sense dubte, al País Valencià, va acordar-se localitzar la conselleria d'Innovació, Universitats, Ciència i Societat Digital a Alacant. Amb un pressupost de 1.085 milions d'euros, el departament està encapçalat per la il·licitana Carolina Pascual, qui treballa des de la ciutat meridional. La majoria dels funcionaris d'aquesta conselleria, tanmateix, segueixen a la capital del País Valencià. Una desconcentració a mig gas que es repeteix amb l'Agència Valenciana d'Innovació, atès que el seu comandant, l'exconseller Andrés Garcia Reche, dirigeix l'entitat des del cap i casal valencià. Alacant acull, al seu torn, el Districte Digital i la Sindicatura de Greuges, traslladada a l'urbs durant la dècada dels vuitanta del segle passat.
La descentralització governamental compta amb Benidorm (Marina Baixa) com a una de les seues principals estacions. La ciutat bressol del turisme gaudeix de la seu de la Direcció General de Turisme, liderada pel socialista Herick Campos, qui ostenta aquest despatx a l'Institut Valencià de Tecnologies. La secretaria autonòmica de Turisme, liderada pel també socialista Francesc Colomer, i bona part dels treballadors públics d'aquest departament depenent de Presidència, però, segueixen a València. A 60 kilòmetres de Benidorm, se situa Elx (Bai Vinalopó), la segona ciutat més poblada del País Valencià. L'urbs ha estat escollida pel Govern valencià com a seu de la nounada Agència Valenciana de Protecció del Territori, la qual disposarà d'un pressupost de més de tres milions d'euros i d'un cos funcional en 2022 de 35 persones.
Amb l'oficina Vega RenHace, encarregada d'impulsar el pla de revitalització de la comarca del Baix Segura, ubicada en Oriola i Alcoi acollint una subseu de l'Institut Valencià d'Art Modern, el Consell ha col·locat la futura Agència Valenciana de Protecció Ferroviària a Torrent (Horta). 32 kilòmetres cap al nord, a Sagunt (Camp de Morvedre), s'ha situat l'empresa pública Espais Econòmics i Empresarials, així com a Castelló de la Plana s'ha instal·lat l'Oficina contra la Despoblació, el Consell Audiovisual del País Valencià i la Fundació Valer, una entitat dedicada a la investigació científica. Des dels anys vuitanta, a més, la capital de la Plana disposa del Comitè Econòmic i Social.
Una desconcentració amb comptagotes d'organismes de València cap a la resta del País Valencià que, segons la sociòloga alcoiana i també portaveu de Guanyar Alcoi, Sandra Obiol, «és encertada com a punt de partida per revertir la desvertebració del País Valencià, la qual ve causada, entre altres factors, per la centralització de l'administració pública a València». «Aquesta descentralització va pel bon camí, però és insuficient», analitza Andreu Cañadas, autor de l'obra Temptacions de frontera. Identitat, política i territori al sud valencià (Fundació Nexe, 2021). «La desconcentració iniciada pel Consell, a banda, de moment, de ser minoritària i de no transcendir l'aspecte simbòlic, compta amb el risc de caure en el provincialisme, de descentralitzar cap a les ciutats d'Alacant i de Castelló de la Plana. Esperem que no es caiga en aquesta temptació i que se seguisca l'exemple de l'Agència Valenciana de Protecció del Territori, la qual s'ha ubicat Elx. Es tracta d'una decisió de descentralització més sòlida i consistent, i que caldria repetir en altres indrets del País Valencià», reflexiona.
«Existeix la temptació de valorar aquesta descentralització com a l'espurna per qüestionar la mentalitat valencianocentrista que els governants tenen del territori, però la realitat transcorre per altres camins. Aquesta concepció del disseny de les polítiques públiques, en la qual sovint s'ignora el rural valencià, canviaria, realment, si conselleries com ara Economia Sostenible s'instal·lara, per exemple, en Alcoi. No és el mateix pensar el país des de València que fer-ho des de la capital de l'Alcoià. Com també afectaria la confecció de les mesures, situar altre departament, a tall d'exemple, en Vinaròs», argumenta Artur Aparici, sociòleg resident a Benicàssim (Plana Alta) i membre del Fòrum Nova Ruralitat, qui afegeix: «El trasllat d'una conselleria suposaria una injecció per a l'economia d'aquesta ciutat, a més que els funcionaris serien més conscients de les problemàtiques de la zona en instal·lar-se allà». «També podria acabar amb l'actual centralisme burocràtic, on si no ets funcionari als serveis centrals, no tens cap poder. Ni sent director territorial», subratlla.
L'ampliació d'aquesta desconcentració encapçalada per Puig ha estat reivindicada per l'agrupació del PSPV de la Ribera Alta. Els socialistes d'aquesta comarca han reclamat situar la conselleria d'Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica en qualsevol dels 32 municipis d'aquesta zona. Ho justifiquen per la tradició agrícola que persisteix a la comarca. «Seria una mesura positiva, com també traslladar-la a Oriola. D'aquesta manera, els governants serien més conscients i sensibles de la situació de determinats sectors productius i de les seues demandes», esgrimeix Cañadas, qui ho exemplifica: «Des de certes esferes polítiques, s'impulsa any rere any una campanya per evitar la competència deslleial a la taronja valenciana, la qual cosa em sembla fantàstica. Ara bé, s'obliden de fer la mateixa campanya amb altres productes que pateixen situacions idèntiques, com ara el llimó valencià. Això ocorre perquè es cultiva a l'extrem sud valencià i no a la zona d'influència de València».
«Aquesta descentralització va en la bona direcció, però no és determinant. La clau de volta és que el Govern valencià crega en la importància dels territoris que componen la Comunitat Valenciana. És necessari que hi haja una presència constant del Consell, amb els seus diferents nivells administratius, a les comarques i municipis valencians, així com la celebració de més reunions del Consell a les comarques», valora Jorge Olcina, catedràtic d'Anàlisi Geogràfic Regional de la Universitat d'Alacant, qui anota: «La proposta de deslocalització de conselleries en el territori té pros i contres, perquè el centre de decisions sempre serà València, i aquesta descentralització pot suposar una despesa addicional poc sostenible». «És més important que hi haja una presència més gran dels òrgans de govern en el territori. Tindria més efecte per cosir la societat valenciana traslladar les Corts Valencianes a Alacant, tal com va fer-se a la Regió de Múrcia amb Múrcia i Cartagena», planteja.
Com a mesura de profund abast vertebrador, l'expert proposa la comarcalització del País Valencià: «Es va perdre una ocasió d'or amb l'última reforma de l'Estatut d'Autonomia Valencià. En aquell moment, es va ignorar la importància territorial, social, econòmica i simbòlica de la comarca com a escala intermèdia necessària entre el Consell i els municipis. La Comunitat Valenciana, de fet, hauria d'elaborar una llei de comarcalització, a l'estil de les aprovades en altres comunitats autònomes. I dotar, d'aquesta manera, a les comarques de competències efectives en matèria territorial, d'equipaments i de serveis per al ciutadà». «L'anomenada descentralització és una simple desconcentració d'organismes. Encara que és positiva, traslladar la conselleria de Turisme a Xàtiva, per situar un exemple hipotètic, només suposaria col·locar-hi una mena oficina de gestió. Les decisions seguirien prenent-se des de València. Si realment volem descentralitzar, una solució seria l'establiment de governacions al País Valencià», suggereix l'economista gandienc Nèstor Novell.
Les governacions, tal com explica l'exdirector entre 1984 i 1994 del Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell, de Gandia, «serien oficines de la Generalitat Valenciana amb capacitat de planificar el territori i de decisió política». «Amb el País Valencià dividit en quatre o cinc governacions, gaudiríem d'una autèntica descentralització del poder de la Generalitat Valenciana. El territori podria dividir-se en les governacions del nord, la de potent, la corresponent a l'àrea metropolitana de València i ambdues riberes, les comarques centrals i la del Vinalopó», cartografia. «L'altre element per arredonir aquesta descentralització serien les comarques. S'ha de dir que l'actual llei de mancomunitats ha estat fallida, ja que s'ha apostat per mantenir unes entitats sense representativitat legítima al territori i, fins i tot, no s'ha desenvolupat el mateix reglament de la llei. Com a solució, es podria tornar a les comarques funcionals, atès que les comarques antigues han quedat superades i estan més vinculades a l'estructura econòmica del segle XIX que no a l'actual. Cada governació, per exemple, acolliria tres o quatre comarques», complementa.
«S'aconseguiria una vertebració més gran amb una estructura comarcal», comparteix Aparici, qui denúncia com «les polítiques de la Diputació de Castelló, amb una inversió que majoritàriament es concentra a la ciutat de la Plana i, en molta menor mesura, als 20 municipis més grans, han creat un dels territoris provincials més desequilibrats». «La Diputació d'Alacant també ha pecat de concentrar els seus organismes en Alacant, i no ha actuat mai com a vertebrador real del territori provincial», reforça Cañadas des de l'altra punta geogràfica del País Valencià. «Es tracta, al remat, si aquestes mesures de desconcentració d'organismes ajuden a canviar la dinàmica de presa de decisions; no només des del punt de vista geogràfic, sinó en matèria de gènere, classe o ètnia. Tot i que és un bufit d'aire fresc, s'ha d'avaluar els efectes de traslladar, per exemple, la conselleria d'Innovació a la ciutat d'Alacant», demana Obiol.
La desconcentració d'organismes, vinculada especialment amb l'objectiu del Consell integrat pel PSPV, Compromís i Unides Podem de reduir la distància emocional entre el País Valencià i les comarques meridionals, «només serà efectiva», a parer de Cañadas, «si es produeix una discriminació positiva cap als territoris tradicionalment més oblidats per les institucions valencianes». «Si no hi ha un arrelament amb la creació d'agències o institucions, si no hi ha una sensació de presència de càrrecs destacats, d'importància cap al Consell, els afectes i els sentiments de pertinença no seran cap a la Generalitat Valenciana», dictamina. «La població, especialment al sud, al nord i a l'interior, ha de veure que aquests canvis no són epidèrmics, que aquests alts càrrecs xafen els seus carrers i es preocupen dels seus problemes», consolida Obiol.
«A pesar que no es tracta, i això cal recalcar-ho, d'un procés de descentralització, aquesta mena de desconcentració d'organismes és positiva i, singularment, si ajuda a erosionar el mur provincial creat entre València i Alacant. Tot allò que supose aproximar Alacant i les comarques del sud cap a la governabilitat del País Valencià és benvingut. Simbòlicament pot contribuir al fet que les dues principals àrees metropolitanes del País Valencià deixen de viure l'una d'esquena a l'altra», assenyala Novell. És l'objectiu, almenys discursiu, d'un Consell coneixedor de la importància estratègica d'aquestes comarques per al manteniment de l'experiència progressista valenciana.