Entrevista

«No només hem de parlar de sobirania nacional, sinó també de l’energètica, tecnològica...»

Joan Subirats Humet (Barcelona, 1951) anirà de segon a la candidatura dels comuns per revalidar l’alcaldia de la capital catalana. Subirats és comissionat de Cultura per l’Ajuntament, el tercer de l’actual legislatura, i ara fa cinc anys va ser un dels impulsors de l’espai polític liderat per Ada Colau. Abans havia passat per Bandera Roja i pel PSUC i, enguany, combina la seua dilatada trajectòria acadèmica com a catedràtic de Ciència Política i professor a la UB amb la gestió pública i, fins i tot, amb la dinàmica intensa d’una cursa electoral.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Vostè és un dels cervells dels comuns i ara, cinc anys després, decideix fer el salt electoral. Per què?

—No fou una decisió personal, sinó fruit de les circumstàncies. La meva voluntat no era participar directament en política. Jo professionalment em dedico a l’estudi de la política, en soc professor i escrivia als diaris i participava en tertúlies. Tenia, per tant, una certa voluntat de reflexió i d’intervenció política. Però no militava des de finals dels setanta. Després em vaig implicar en la creació de Guanyem. Vaig pensar que valia la pena ajudar-hi. Però vaig intentar evitar estar directament implicat a les llistes. El que passa és que al novembre de 2017 es va desenvolupar una crisi al govern municipal. Feia poc més d’un any que el PSC hi havia entrat i el seu suport a l’aplicació del 155 va provocar tensions internes i que finalment es decidís fer una consulta a dins de Barcelona en Comú. Jo vaig votar en contra de la ruptura, però en vaig assumir el resultat. Cultura havia estat en mans de Jaume Collboni i de Xavier Marcé. I no es tenia clar qui podia assumir aquesta funció amb un govern d’11 regidors sobre 41. Ja anaven tots prou carregats i em va demanar que fes aquest esforç. Per a mi ho era, perquè sortia d’una zona de confort. En aquell moment em va semblar que seria per un període relativament curt, fins a les eleccions, un any i mig. Però quan es comença a preparar la candidatura per a les municipals de 2019, l’Ada [Colau] insisteix que seria molt bo que el que he iniciat en Cultura es pogués continuar. Com que puc continuar fent classes a la universitat, les mantinc sense cobrar i ho combino amb les meves funcions a l’Ajuntament. He acceptat.

—Vostè és el tercer comissionat de Cultura de l’Ajuntament en una legislatura, després de Berta Sureda i Jaume Collboni...

—Amb un cert sarcasme podríem dir que és una expressió d’un excés de dinamisme institucional. Hi ha hagut tres responsables de Cultura a l’Ajuntament. En el mateix període també hi ha hagut cinc consellers catalans de Cultura i tres ministres. I abans de les eleccions municipals en podríem tenir un quart. Tornant a l’Ajuntament, és evident que hi ha hagut un excés de canvis. És fruit de les circumstàncies del país i de l’escenari polític, però també de la feblesa, perquè és així, del Govern. Tenir 11 regidors sobre 41 no permet moltes alegries. Des del començament ja hi va haver problemes perquè Raimundo Viejo va assumir Cultura i de seguida va plegar per anar a les llistes [d’Units Podem] a Madrid. L’altra explicació, i l’Ada Colau ho ha dit amb autocrítica, és que per a Barcelona en Comú el tema de la cultura no va estar ben tractat des del començament. Considera que no se li va donar prou atenció. I això fa que, d’alguna manera, amb l’entrada dels socialistes de seguida se’ls cedís aquesta cartera com una forma de suplir una certa carència. Des del punt de vista de continuïtat o discontinuïtat de les polítiques, jo sempre he dit que era partidari de la continuïtat de les que considerava que anaven bé. Penso que el que va iniciar la Berta Sureda en temes de lluita contra la precarització en el món salarial cultural i artístic, temes de música al carrer, el que va fer el Marcé sota la direcció de Collboni en iniciatives com ara la Dansa Quinzena Metropolitana, que l’hem seguit, etc., són iniciatives que no havien de deixar de tenir continuïtat. Aquest “dinamisme institucional” no ha anat en detriment de la continuïtat de polítiques ben encaminades. I fins i tot poden ser considerades un enriquiment.

—Què creu que han de provocar les polítiques culturals en la ciutadania?

—El que més em preocupa és la idea de vincular molt més estretament cultura i educació. És una eina clau de democratització. Si al segle XX les dues grans polítiques democratitzadores i redistributives van ser salut i educació, al segle XXI la cultura ha de ser un element central. No pot ser una política complementària perquè hi hagi polítiques que s’ajudin d’elements culturals per funcionar. Parlo de la Ciutat de les Arts i les Ciències, de les instal·lacions d’universitats en llocs determinats... La cultura ha de ser central. En bona part, els efectes redistributius i equitatius que la democratització de l’educació perseguia al segle XX ara no són suficients. Avui, les incerteses sobre el mercat laboral reforcen conceptes com creativitat, flexibilitat, innovació, emprenedoria, capacitat d’adaptació o reconeixement de la diversitat, elements que requereixen les empreses a l’hora de triar gent i que tenen més a veure amb la motxilla cultural que no pas amb el títol acadèmic. Fixem-nos que les universitats cada vegada difuminen més les estructures d’especialització i barregen títols. La gran novetat en aquest sentit l’ha fet la Universitat Pompeu Fabra amb un grau obert. Un estudiant tutoritzat pot triar totes les matèries que hi ha al campus sense que se’n derivi una especialització concreta. Això demostra la necessitat de reforçar aspectes més globals. A diferència del que van ser la primera i la segona revolucions industrials, que van permetre que gent sense formació s’incorporés al mercat de treball perquè era un encaix en una estructura pensada, en el cas de la revolució tecnològica digital queda clar que la gent que se’n sortirà millor serà la que tingui capacitat tecnològica creativa, innovadora, saber combinar aspectes que no estan previstos. Llavors, el factor cultural pesa molt. I en aquest sentit, el percentatge de gent de Barcelona que va a activitats culturals és del 20%-30%. El responsable de CaixaFòrum, Ignasi Miró, deia que l’any passat van tenir 800.000 visitants, però les enquestes els confirmen que eren 200.000 que hi van anar quatre vegades.

Joan Subirats / Jordi Play

—Això vol dir que els equipaments culturals clàssics estan obsolets?

—Estan obsolets si no són capaços d’afegir nous públics i de tenir una capacitat educativa molt més potent. A diferència del que passa ara, quan molts cops els responsables d’una exposició en un gran equipament la dissenyen i diuen als serveis educatius “pensa com podem vendre-ho a les escoles”, el servei educatiu hauria d’estar des del principi en el disseny de l’exposició perquè sigui viscuda d’una manera nova i diferent, que arribi a públics que no són els habituals.

—Passant a qüestions concretes, enguany hi ha problemes com el de l’ampliació del MACBA al Raval. Com tenen previst que es resolga?

—Hem aplicat dos principis. Des del punt de vista de Salut, l’Ajuntament ha de proporcionar espais per centres d’atenció primària (CAP), però els criteris perquè s’hi instal·li un CAP els decideix CatSalut. Des de CatSalut ens han dit que on són ara, al Raval nord, no hi ha les condicions adequades. És un edifici que no permet, segons ells, la rehabilitació necessària. Se’ls ha dit que sí que és possible rehabilitar l’espai actual i modificar-lo perquè tingui les condicions, però els tècnics de CatSalut no ho han acceptat. Llavors, aquí hi ha l’aparició de nous escenaris possibles. Un era la capella de la Misericòrdia, perquè se’ls va fer una sessió al MACBA per la seva ampliació fa més de cinc anys i ells havien de començar les obres en aquest període i no ho van fer per les raons de la crisi, etc. I ara, quan es van buscar alternatives al MACBA, va aparèixer també la possibilitat de fer-ho en un espai que hi ha al costat de l’edifici del museu dissenyat per Richard Meier. I al final, el Departament de Salut, amb la consellera de Cultura i la Diputació, considera que potser seria millor fer el CAP allà. Ara, pel que sabem, la consellera de Salut [Alba Vergés] diu que no es faci res a la capella de la Misericòrdia fins que no es pugui contrastar si el CAP cap al costat del MACBA. I els tècnics estan mirant que això sigui així. La situació de l’actual CAP és dolenta i això causa tensió al barri. L’altra cosa és veure què passa en aquest conflicte que ha provocat que el sector artístic hagi fet costat al MACBA i que el barri hagi fet costat al CAP i que no hi hagi hagut suport del CAP amb relació al MACBA. És una pregunta que ens hauríem de fer.

—També queda pendent el Museu de l’Hermitage. Hi ha hagut moltes anades i tornades per raó del projecte. En quin punt es troba?

—Les anades i tornades han estat determinades per l’emplaçament. L’opció que té el grup inversor és d’acceptar com a única possibilitat el Port de Barcelona. Els promotors de la iniciativa, privats, van presentar els papers al Port, que va validar el projecte. I un cop fet això s’ha de traslladar el projecte a l’Ajuntament, que ha de decidir. Teòricament ho podria decidir l’Autoritat Portuària, però hi ha un acord pel qual s’ha de decidir conjuntament. Ara hi ha tres elements que s’han de considerar per acceptar o no el projecte. Un, el tema urbanístic i de mobilitat. Per on arribaran els visitants? Congestionaran encara més la zona de la Barceloneta? Hi podrà haver un element alternatiu amb una mena de nau que traslladi la gent directament allà i això eviti el col·lapse? Es prohibirà l’accés en cotxe a l’Hermitage? El segon tema és de caràcter econòmic. El projecte té prou viabilitat per garantir que al final les institucions públiques no s’hagin de menjar l’Hermitage? Sabem que, dels tres casos anteriors de franquícies de l’Hermitage, dues van tancar perquè no eren rendibles i el tercer, el d’Amsterdam, l’Ajuntament hi posa diners. Nosaltres no pretenem fer-ho. I el tercer punt: quina és la riquesa cultural que aporta l’Hermitage a la ciutat? Caldria veure si la quantitat de metres que té l’edifici es compensa amb els de l’exposició. Si resulta que només el 20% del centre és per a exposicions i la resta és per a restaurants i botigues, potser parlem d’una altra cosa, no ben bé d’un museu.

—La Biennal de Pensament és, segurament, el principal projecte impulsat per vostè des de l’Ajuntament. Tindrà noves edicions?

—Espero que sí. Nosaltres el vam organitzar d’una manera que ni l’Ajuntament ni l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) fossin protagonistes. A la Biennal, el protagonisme va ser del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), la Universitat Oberta de Catalunya, arquitectes... Les entitats, s’ho han fet seu. Haurem de veure, quan acabi el període electoral, si es comença a preparar la Biennal de 2020. Si jo estigués aquí per poder-ho decidir, no hi ha dubte. Crec que és una iniciativa que ha estat molt ben rebuda i que mereix continuïtat.

—Un dels temes tractats en la Biennal i en molts articles i estudis seus és el paper de les ciutats. Tem que des de l’Ajuntament no es puga arribar a aplicar tot allò que es teoritza? Em referisc, també, a les expectatives que despertava Ada Colau quan va ser nomenada alcaldessa, per a alguns no complides.

—Hi ha una frase de l’exalcalde de Vitòria, José Ángel Cuerda, que sempre repeteixo: “Donde acaban mis competencias empiezan mis incumbencias”. Si l’Ajuntament hagués de fer exactament aquelles coses sobre les quals té competències, el nivell de conformitat sobre el que passa seria enorme. La tensió es produeix en el moment en què creus que has de fer coses que t’afecten a tu i sobre les quals, malgrat no tenir competències, creus que has d’intervenir. Llavors has de dir que Barcelona pateix un problema gravíssim amb relació a altres ciutats, perquè només té l’1,5% d’habitatge públic en contrast amb el 22% de París, el 40% Berlín, el 50% de Viena o el 33% de Copenhaguen. No hi ha competència clara sobre la qüestió de regulació de lloguers, però alguna cosa s’ha de fer, perquè, si no, expulsem la gent de la ciutat. I si no som capaços, tot i no tenir competències, d’actuar sobre la capacitat de condicionar tot el mercat de lloguers, no ens mourem. I els acords que s’han fet amb Amsterdam, Nova York i París per regular Airbnb és una demostració que les ciutats, tot i no tenir competències, tenen capacitat de lluitar per allò que els incumbeix. Per tant, no em faria por no respondre a les expectatives, sinó no fer cas dels problemes reals de la ciutadania. El fet de no tenir competències no t’ha de paralitzar.

Joan Subirats / Jordi Play

—Pel que fa a la pròxima legislatura, el govern de Barcelona dependrà dels pactes. Amb quin partit convindria més de pactar als comuns?

—Haurem d’esperar als resultats, però de manera natural apuntaria a un àmbit de l’esquerra, i això vol dir Esquerra Republicana per una banda i PSC per l’altra. Dependrà de les circumstàncies i dels moments, però amb tots dos ens uneixen i separen coses. Els governs de coalició es basen en això, a trobar equilibris entre acceptacions i renúncies mútues que es poden fer. L’experiència dels darrers quatre anys, i no parlo només per boca meva, també per la d’Ada Colau, és que seguir governant en minoria és molt difícil.

—Vostè ha estat molt crític amb les posicions enfrontades dels partits durant el conflicte català i res no fa pensar que això canvie a nivell local. Tem que això no dificulte la cooperació entre partits?

—Intento posar, en primer lloc, l’aspecte municipalista. Això no vol dir no tenir en compte aspectes que van més enllà de l’àmbit local, com pot ser l’escenari nacional. És obvi que això també és important. Però no hem de renunciar que la ciutat tingui les seves pròpies dinàmiques. Barcelona les ha de tenir. Quan dic Barcelona també dic l’àmbit metropolità. No només hem de parlar de sobirania nacional, sinó també de l’energètica, tecnològica, de l’aigua, mobilitat... El fet que Berlín hagi decidit fer un operador energètic municipal o que hagin municipalitzat l’aigua a París ens indica coses. Que a Londres hi hagi mil empreses decidides a aplicar el salari mínim que l’Ajuntament proposa perquè la gent pugui viure amb dignitat... El 20% de la gent que va als serveis socials de Barcelona són treballadors. Això vol dir que el nivell de salaris ha arribat al punt que a final de mes no és pot ni sobreviure. Això és competència? Jo crec que és incumbència.

—D’altra banda, fa l’efecte que en aquest temps s’han fet poques iniciatives culturals conjuntes entre Barcelona i València.

—Estic totalment d’acord i és una cosa que, si segueixo aquí, m’agradaria incrementar i incentivar moltíssim. S’ha de treballar molt més en la coproducció cultural entre ciutats. No només perquè hi hagi similituds des del punt de vista ideològic o polític, sinó pel fet que València i Barcelona podrien fer moltes més coses juntes de les que fan. I quan dic València dic també Madrid, Saragossa o Girona. La capacitat de treballar coordinadament entre ciutats em sembla bàsica.

—Per últim, si la propera legislatura el seu partit governa i vostè renova càrrec, quina és la primera mesura que prendrà en matèria cultural?

—La que m’agradaria prendre, i no sé si podria, és reforçar la presència dels ensenyaments artístics en el sistema educatiu. Això és estratègic. No és una cosa que veurem a curt termini.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.