POLÍTICA ESPANYOLA

Una i no 51?

El bloc de les tres dretes confia que les eleccions espanyoles del 28 d’abril els permeten d’endegar un gran procés recentralitzador L’aplicació severíssima de l’article 155 de la Constitució a Catalunya podria ser-ne la primera conseqüència. Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal creuen que l’Estat autonòmic ha anat massa lluny, però de quin marge real disposen per desfer el camí? 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El president de Vox, Santiago Abascal, ja va advertir-ho a la campanya electoral andalusa del mes de novembre: la “reconquesta” començava pel sud. Al gener, revestit de l’esperit de Don Pelayo, el president del PP, Pablo Casado, proclamava des d’un hotel d’Oviedo: “Vull una educació de qualitat en què els xiquets asturians no sols estudien els hórreos i els frixuelos”, un dolç asturià deliciós. En la mateixa línia s’expressava a València, el 9 de març, el president de Ciutadans, Albert Rivera: “Treurem les urpes de [Vicent] Marzà [conseller d’Educació] dels cabets dels xiquets valencians”.

De moment tots tres són únicament presidents dels seus respectius partits, però aspiren a governar Espanya a partir de les eleccions del 28 d’abril. A la cartera porten un seguit de propostes de caràcter coercitiu, recentralitzador i uniformitzador. Tres forces centrípetes esperonades pel procés sobiranista que es viu a Catalunya i que condiciona tota la política espanyola.

Abascal, Casado i Rivera propugnen la fi de l’Estat autonòmic tal com el coneixem o, si més no, una actualització que incremente les atribucions del Govern de l’Estat en detriment de les comunitats autònomes, que per a José María Aznar ja fa anys que signifiquen un maldecap. “Hem de posar fi a la construcció de 17 miniestats”, va afirmar l’expresident espanyol el setembre de 2011, quan l’independentisme català encara no es manifestava massivament a les diades. Amb el pas dels anys el seu discurs va endurir-se fins al punt d’esdevenir un vers lliure dins del PP de Mariano Rajoy. Avui, en canvi, oficia com a guia espiritual dels tres genets d’una dreta absolutament desbocada.

La foto de grup captada el 10 de febrer a la plaça de Colom de Madrid és referencial. Icònica. Les conseqüències que se’n poden desprendre —en cas que PP, Ciutadans i Vox sumen 176 diputats— són imprevisibles, però el replegament territorial estaria assegurat. Repensar l’Estat per blindar-ne la unitat i la centralitat en la presa de decisions transcendentals. La reforma constitucional reclamada per alguns sectors cediria el pas a una fase involucionista.

Després d’una crisi econòmica i financera que ha castigat les classes mitjanes i populars, l’estalvi s’erigeix com un dels arguments principals en favor de la gran recentralització. Una idea senzilla i efectista —menys governs, en teoria, equival a menys despesa— capaç de seduir milions de ciutadans fastiguejats de l’elevat nombre d’institucions i polítics.

No obstant això, el desig d’un Govern central únic o d’una reducció competencial de les autonomies es manté estable —fins i tot amb una certa tendència decreixent— als baròmetres que mensualment elabora el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). Del vora 40% del primer trimestre de 2013 s’ha passat al vora 30% actual. En paral·lel, el percentatge de gent que es mostra satisfeta amb el model en vigor ha crescut del 31,8% de febrer de 2013 al 43,1% de febrer d’enguany. D’altra banda, els qui anhelen una descentralització més gran o que es reconega el dret d’autodeterminació han augmentat lleugerament.

Quant al sentiment identitari, els qui es consideren només espanyols o més espanyols que no de la seua autonomia es manté pels volts del 20%, una mica per damunt del 15% que se senten exclusivament del seu territori o que s’hi senten més identificats que no com a espanyols. La gran majoria de ciutadans, més del 50%, se senten tan espanyols com de la seua autonomia.

Girona és Espanya

“No pots estar passejant per Girona i que no hi haja cap indici que és Espanya”, va asseverar Pablo Casado el 24 de febrer durant la convenció de cohesió territorial del PP, celebrada a la imperial Toledo. “No n’hi haurà cap més”, va reblar sobre les reunions bilaterals entre els governs estatal i autonòmics. Entre els seus plans figura el reforçament de les delegacions i subdelegacions del Govern espanyol, així com la moratòria de competències a les comunitats “deslleials”. Un examen de l’Estat a les autonomies sobre la manera com gestionen les competències.

El PP assegura que algunes competències estatals han estat assumides per les comunitats sense que el Govern hi posara cap entrebanc. En camps com la sanitat, afers estrangers o immigració, per posar tres exemples. O, en el cas català, la política penitenciària.  “Ni una transferència més”, sentenciava al novembre el líder dels populars en un article del diari ABC.  

No es tracta tan sols d’aturar en sec qualsevol pèrdua de competència més en benefici de les autonomies. Casado tampoc no renuncia, ni de bon tros, a recuperar les competències educatives, transferides de fa dècades. “Si no aconseguim que la inspecció siga eficaç, hem d’estudiar que les competències en matèria d’educació estiguen centralitzades”, va exposar en un esmorzar informatiu organitzat pel diari La Razón el setembre passat, poc després d’accedir a la presidència del PP: “No pot ser que l’Estat siga incapaç d’evitar l’adoctrinament i que no hi haja un accés del professorat a nivell nacional”. De fet, Casado ha avançat la seua intenció de recuperar un “sistema nacional educatiu” que seria idèntic al conjunt de l’Estat, cedint a les autonomies —en exclusiva— la gestió merament administrativa.

 

Dins de l’ensenyament, un altre dels aspectes qüestionats és la llengua vehicular als col·legis i instituts. La dreta espanyola sempre ha assenyalat la immersió lingüística com un dels factors que expliquen l’augment del sentiment independentista a Catalunya. L’obligatorietat d’escolaritzar l’alumnat en castellà —ni que siga en una franja mínima de l’horari lectiu— esdevé un repte a curt termini.

Ho és, també, l’eliminació del requisit lingüístic per a l’accés a l’Administració pública dels territoris amb dos idiomes oficials. El PP, com Ciutadans, vol que el coneixement del català, l’èuscar o el gallec només compte com a mèrit, en contra dels criteris del mateix PP gallec, que ho contempla com a exigència.

Casado: “Les llengües cooficials podran ser considerades un mèrit, però en cap cas un requisit excloent”

Ara fa dos caps de setmana, a Alacant, Casado anunciava l’aprovació d’una “llei de llengües” en cas que arribe al poder. El combat contra el “requisit excloent” pretén —va exposar— que algú com ell, de Palència, no trobe cap impediment a l’hora de poder treballar al País Valencià, que, segons va recordar, “no és un annex ni un apèndix de res ni de ningú”. Casado anhela que a l’Administració valenciana treballen “els millors”, encara que no tinguen cap coneixement de la llengua que l’Estatut estableix com a “pròpia”. “Ja l’aprendran més endavant”, va pronosticar. De fet, el programa estatal del PP per als comicis del 28 d’abril dirà: “El coneixement i l’ús del castellà serà un requisit indispensable per a l’accés a un lloc de treball públic. Les llengües cooficials podran ser considerades un mèrit, però en cap cas un requisit excloent”.

Alberto Núñez Feijóo, el president de la Xunta, ha alertat dels riscos d’una “liquidació irreflexiva” del sistema autonòmic que ha costat tant d’aixecar. Igualment, el president castellanolleonès, Juan Vicente Herrera, també del PP i que està a punt d’abandonar el càrrec després de 18 anys i mig, ha manifestat que l’autonomisme “ha estat molt útil per a la modernització d’Espanya”, raó per la qual esperava que el seu partit “el valore i el mantinga”. “No seré jo qui predique a favor de la recentralització”, va etzibar el novembre després d’haver-se reunit amb Pedro Sánchez a La Moncloa.

Antinacionalistes molt nacionalistes

La raó de ser de Ciutadans, explicitada al programa electoral amb què va concórrer a les eleccions catalanes de 2006, deixava molt clar que aquest partit sorgia com a resposta al “maniqueisme nacionalista” i contra les “pretensions d’homogeneïtat cultural”. Certament, aleshores explicaven que els principis ideològics eren el “socialisme democràtic i el liberalisme progressista”, dels quals han abjurat.

El punt 20 d’aquell programa concretava allò que Ciutadans sempre ha defensat amb vehemència: “Ens comprometem a treballar per l’harmonització dels continguts educatius de tot Espanya, implicant els òrgans escaients per tal de garantir que un alumne reba la mateixa formació bàsica independentment del seu lloc de residència, afavorint la mobilitat dels estudiants i corregint les injustificades desigualtats entre territoris”. “En particular”, continuava el programa, “instarem l’Estat a assumir la potestat de determinar íntegrament els continguts de l’ensenyament (sense perjudici de la participació autonòmica en continguts particulars) a fi de garantir la igualtat efectiva entre tots els espanyols davant l’educació”.

Des del seu naixement, en 2006, Ciutadans proposa una “llei nacional de llengües”

En matèria lingüística Ciutadans ja proposava, en 2006, una “llei nacional de llengües” —d’abast estatal, òbviament— que desenvolupara l’article tercer de la Constitució espanyola, “tot declarant els drets lingüístics dels ciutadans en les seues relacions privades, amb les administracions i institucions públiques i d’aquestes entre si”. Com el PP, la formació taronja promou una unificació del sistema educatiu espanyol. El novembre passat, al Congrés, van presentar una moció que plantejava la unificació del currículum acadèmic, de les proves d’accés a la universitat i de les que han de superar els professors per aconseguir una plaça per oposició. Només el PP va fer-los costat en el ple. La suma dels dos grups —169 diputats de 350— quedava a sis escons de la majoria absoluta, motiu pel qual va ser refusada.

“A les comunitats autònomes, se’ls ha permès tenir mànega ampla”, lamentava la portaveu de Ciutadans en la matèria, la diputada alacantina Marta Martín. La  diputada socialista Luz Martínez Seijo, de Palència, li va respondre que Ciutadans era “una barreja inconnexa de punts” que confluïen en “la recentralització”.

No debades Ciutadans mai no ha amagat la seua intenció de dur endavant una reforma constitucional profundament recentralitzadora, que inclouria la derogació de la disposició transitòria quarta —la que preveu la unificació del País Basc i Navarra— i l’acotació exacta de les competències autonòmiques. Entre els seus plans també consta la fusió de municipis, amb la missió d’aprimar tant com siga l’aparell administratiu.

Una Espanya més homogènia que, a ulls de Ciutadans, requeria l’eliminació dels privilegis forals bascos i navarresos. Rivera i la seua troupe s’han referit de manera sistemàtica al “cuponazo” que cobrava el PNB —“los chanchullos de los chicos de Sabino Arana”, ha arribat a denunciar en públic— en negociar els Pressupostos amb la força de torn a Madrid. A Navarra tampoc no han amagat la seua predisposició a posar punt i final al sistema foral, cosa que els va penalitzar a les urnes: en 2015, en plena onada expansiva del partit, Ciutadans no va arribar al 3% dels vots necessaris per tenir representació al Parlament foral.

Al programa electoral navarrès de 2015, Cs advocava per una “hisenda consorciada entre l’Estat i totes les comunitats autònomes”, així com per fusió dels ajuntaments menors de 2.000 habitants, que en són molts. Unes aspiracions que el temps ha matisat, i de quina manera. Un sol regidor a tot Navarra i cap diputat a escala autonòmica o estatal els ha dut, la setmana passada, a signar un acord preelectoral pel qual acudiran coalitzats amb UPN a les eleccions forals i estatals d’enguany. Un pacte al qual ja s’havia sumat el PP, que mai no ha qüestionat la foralitat.

És l’únic pas enrere que ha fet Ciutadans en el seu discurs territorial. A Catalunya, en canvi, no ha afluixat gens ni mica. La reclamació d’un article 155 severíssim ja va ser defensada en 2017, amb Mariano Rajoy, i es defensa encara ara, en 2019. Mentre llavors el PP va accedir a la petició dels socialistes de limitar la seua aplicació al període estrictament necessari per a la convocatòria d’unes noves eleccions autonòmiques, els populars, ara, també secunden la posició de Rivera. Casado vol un 155 dur, molt dur, que controle la hisenda, l’educació, els mitjans de comunicació de titularitat pública i les forces de seguretat. Dur i indefinit.

Un 155 sense límits

Aquest és l’element que esgrimeix Vox des que ha irromput amb virulència al panorama polític espanyol: un 155 etern i estricte que despulle Catalunya del seu autogovern fins que es considere oportú. “La suspensió immediata de l’autonomia de Catalunya”, promet un dels 10 punts en què es resumeix el programa de Vox. L’expresident del PP català i impulsor d’aquesta formació ultradretana, Alejo Vidal-Quadras, ha augurat que el nou 155 hauria de durar, com a mínim, “una generació sencera”. 

Als comicis bascos de 2016 Vox ja va presentar la proposta estrella de “suprimir el Parlament basc des de dins”. Com a candidat hi havia Santiago Abascal Escuza, pare del president del partit i, com ell, exmilitant històric del PP basc.

Vox vol “transfomar l’Estat autonòmic en un Estat de dret unitari”

Entre les 100 mesures que Vox contempla per —a la manera de Donald Trump— “hacer España grande otra vez” destaca la de “transfomar l’Estat autonòmic en un Estat de dret unitari que promoga la igualtat i la solidaritat en lloc dels privilegis i la divisió”. “Un sol Govern i un sol Parlament per a tota Espanya”, amb la “devolució” immediata de les competències en educació, sanitat, seguretat i justícia a fi de “limitar al màxim la capacitat legislativa autonòmica”.

La inconstitucionalitat de moltes de les iniciatives de la formació d’extrema dreta fa que bona part del seu programa en matèria territorial siga quimèric, però la pressió que hi puga fer afavorirà que PP i Ciutadans —en cas d’ostentar el Govern— es mostren més decidits a l’hora de desmuntar una part de l’Estat autonòmic. L’abast real d’aquest possible involució és encara un enigma, però el full de ruta va dibuixar-lo Aznar. I no a les Açores, sinó a la seu de la fundació FAES.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.