L'expansió descontrolada d'un virus desconegut per a la humanitat va encendre les alarmes. Amb les xifres de contagis disparant-se i els hospitals experimentant una pressió assistencial cada vegada més angoixant, el Govern espanyol conformat pel PSOE i Unides Podem va decretar la imposició de l'estat d'alarma. De manera insòlita i amb l'objectiu d'aturar l'escalada incessant de positius, l'executiu de coalició progressista va confinar l'Estat espanyol. Una reclusió domiciliària que va prorrogar-se pràcticament fins a l'adveniment de l'estiu. Sense aquella intervenció de limitació de la circulació de les persones, segons va afirmar el president espanyol Pedro Sánchez, s'haurien perdut fins a 300.000 vides. «O tal vegada més perquè s'hauria col·lapsat el sistema sanitari», va agregar.
A pesar d'haver-hi evitat un drama humanitari encara més esquinçador i de comptar amb l'aval dels experts en salut pública, el Tribunal Constitucional, en una decisió inaudita arreu d'Europa, va declarar inconstitucional aquella decisió del gabinet integrat per socialistes i morats. L'alt tribunal va insistir en la inconstitucionalitat d'aquesta mesura en una altra resolució envers el segon estat d'alarma. Amb aquestes sentències, el Tribunal Constitucional comprava els arguments jurídics de la ultradreta Vox, la qual havia presentat un recurs contra una intervenció que, segons un estudi publicat a la revista Nature, va salvar 450.000 vides a l'Estat espanyol.
Aquestes dues resolucions, en les quals van trencar-se els blocs desiguals de juristes conservadors i progressistes, han estat acompanyades d'altres que han acabat avalant posicionaments defensats per les forces dretanes espanyoles. L'alt tribunal espanyol, no debades, va defensar la constitucionalitat de la llei mordassa, llevat de l'article referent a la prohibició de gravar sense autorització als cossos de seguretat estatals, i va ratificar l'encaix en la carta magna de la presó permanent revisable, una mena de cadena perpetua encoberta que va aprovar el PP de Mariano Rajoy l'any 2015. «Espanya compta amb un Tribunal Constitucional activista. Hi ha una tendència a deixar passar, a ratificar la constitucionalitat de lleis de signe conservador», expressa José Luis Martí, professor de Filosofia del Dret de la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona.
«En una primera instància, podríem parlar de l'existència d'un Tribunal Constitucional deferent, és a dir, que mostra deferència pel legislador i no tendeix a tombar les lleis. Ara bé, no és el cas d'Espanya, com s'ha demostrat, per exemple, amb la icònica sentència sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya», afirma l'investigador també d'un grup de recerca multidisciplinari sobre la democràcia global, qui amplia: «Es tracta d'un tribunal inclinat clarament cap a posicions conservadores, la qual cosa respon a una deriva dretana que va engegar-se fa dues dècades. Aquest biaix s'ha manifestat amb interpretacions restrictives sobre drets fonamentals, civils o polítics».
A la dècada dels vuitanta i principis dels noranta, segons remarca el jurista, «el Tribunal Constitucional era més oberturista, especialment en qüestions lingüístiques i de respecte a les especificitats de cada territori». «S'ha imposat en els alts tribunals una visió centralista, que, en el cas de l'Estat espanyol, està associada al pensament conservador, tot i que no hauria de ser així per defecte. Des de les altes instàncies judicials, estan aplicant sentències en les quals argumenten que la Constitució espanyola expressa unes coses que, realment, no diu, especialment en els límits per al desplegament de les funcions exercides per les autonomies. S'estan establint requisits i límits molt recentralitzadors», comparteix el professor de Dret Administratiu de la Universitat de València, Andrés Boix, qui no veu «cap canvi» en la concepció dels alts tribunals en la interpretació que fan , per exemple, sobre l'ensenyament concertat, del qual s'han produït sentències força polèmiques. «Els alts tribunals, a més, estan posant uns límits al parlament espanyol que la carta magna no recull», agrega.
«Abans, tant el Tribunal Constitucional com el Tribunal Suprem, eren més sensibles a la construcció de l'estat autonòmic. Des de fa un temps, però, s'ha generalitzat en aquests tribunals una visió recentralitzadora de l'Estat, amb lectures molt unitàries de la Constitució Espanyola», coincideix el magistrat Joaquim Bosch. «És conegut al sector la pèrdua de qualitat jurídica del Tribunal Constitucional, la qual va engegar-se fa 20 anys. Quan els magistrats del Tribunal Constitucional comptaven amb menys proximitat als partits que els proposen, trobàvem perfils jurídics més sòlids, disposats a molestar als partits polítics que els havien designat», lamenta, per advertir que s'ha produït un «capgirament de la doctrina constitucional que ha rebaixat diversos drets fonamentals». «Determinades visions dels sectors més conservadors envers qüestions com ara la llibertat d'expressió o la llibertat religiosa, les quals s'han convertit en més restrictives, han influït en el Tribunal Constitucional», subratlla.
Tisorada a la llibertat d'expressió
El Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat en diverses ocasions l'Estat espanyol per sentències que limitaven la llibertat d'expressió. Estrasburg, per exemple, va resoldre en 2018 que cremar fotografies del monarca espanyol estava emparat per la llibertat d'expressió, una interpretació diferent de la realitzada anys enrere pel Tribunal Constitucional. «S'ha produït un canvi cap a una visió més restrictiva de l'abast de la llibertat d'expressió, pel que fa a la jurisdicció ordinària. El joc que es fa entre el delicte d'odi i la llibertat d'expressió no té en compte la interpretació que es feia als anys vuitanta, quan hi havia una interpretació més favorable a la llibertat d'expressió en la seua col·lisió amb el dret a l'honor i a la mateixa imatge», exposa Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona. «En termes de llibertat d'expressió, sí que em sembla que hi ha hagut una regressió. En aquest sentit, m'agradaria recordar les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans assenyalat com a negativa la permanència actual del delicte d'injúries a la corona», reforça.
«És cert que en altres aspectes que no afecten la llibertat d'expressió hi ha sentències de signe conservador, però no estic en condicions d'assenyalar si hi ha una determinada tendència», puntualitza, per reflexionar: «És només una impressió personal, però crec que caldria estudiar el pes del dret constitucional en la selecció dels jutges, és a dir, en el temari que han d'afrontar en les oposicions per accedir a la carrera judicial. Si en aquest procés d'accés, el dret constitucional queda relegat a un segon pla, si no s'atorga rellevància a l'estudi dels valors de la carta magna, a la doctrina dels anys vuitanta del Tribunal Constitucional, no ens hem d'estranyar, ni ens han de sobtar per determinades interpretacions restrictives».
Aquesta lectura regressiva de la llibertat d'expressió, segons Mercè Barceló, catedràtica de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, va fonamentar-se amb l'esclat de la crisi econòmica del 2008. «Des del 2009, s'ha produït un retrocés francament evident de la llibertat d'expressió, la qual és un dels termòmetres de la vitalitat democràtica d'un estat», exposa, per descriure tres causes d'aquest retrocés: «Hi ha una de caràcter estructural: la persistència de l'herència franquista a la judicatura. A la carrera judicial, s'accedeix per cooptació. És cert que hi ha oposicions, però els preparadors són jutges, amb la qual cosa hi ha una retroalimentació de la ideologia dominant. L'altra causa és l'aparició del 15-M i el sorgiment de nous partits d'esquerres. Tot això va comportar una reacció evident, tant a l'àmbit legislatiu com judicial. A escala judicial, s'ha de remarcar que ETA deixa de matar en 2011, però que a partir d'aleshores es disparen exponencialment els delictes d'enaltiment de terrorisme. També ocorre amb l'escarni religiós».
«La cirereta del pastís per aquesta regressió en termes de llibertat d'expressió ha estat l'ascens de l'independentisme i el qüestionament de la unitat d'Espanya. Han proliferat les acusacions per delictes d'odi contra la Guàrdia Civil, la qual cosa incompleix la concepció d'aquests delictes; i s'hi han tancament pàgines web, s'ha requisat correspondència i s'han escorcollat diaris sense ordre judicial. També s'ha condemnat a presó i s'ha acusat presidents del Parlament de Catalunya per tramitar proposicions de llei. Es tracta d'un retrocés evident que pot ser encara més greu en el futur», incorpora. «El procés català ha acumulat les tres tendències preocupants que s'han experimentat en la interpretació de la Constitució Espanyola i de la per part del Tribunal Suprem: visions recentralitzadores, problemes amb la presumpció d'innocència i limitacions a la llibertat d'expressió», consolida Bosch.
La reinterpretació dels delictes d'odi ha estat una de les injeccions de benzina per a la retallada judicial a la llibertat d'expressió. «Hi ha drets, com ara la llibertat d'expressió, la llibertat de manifestació o la llibertat ideològica, que s'han limitat. En àmbits nous, com ara els delictes d'odi, s'han fet interpretacions lesives amb les llibertats individuals i, al seu torn, establint una concepció molt dubtosa del rol que juguen aquests delictes. Els delictes d'odi estan previstos per protegir col·lectius vulnerables, històricament perseguits, i no per atorgar cap protecció a les institucions», addueix el també portaveu valencià de Jutges i Jutgesses per a la Democràcia, qui ressalta: «Aquestes interpretacions restrictives han comportat sentències reprovatòries del Tribunal Europeu de Drets Humans». «És previsible que se'n produïsquen més en el futur», avisa.
«S'ha produït, a més, resolucions discutibles que poden limitar l'espai de la presumpció d'innocència, com, per exemple, en el cas del diputat [d'Unides Podem] Alberto Rodríguez o d'Isabel Serra [dirigent madrilenya de Podem]», afirma. I desgrana: «Es tractava de qüestions que estaven molt consolidades en la doctrina jurídica i en la jurisprudència prèvia com ara que els dubtes han de dur a l'absolució en les resolucions. En lloc d'adoptar aquesta doctrina i aquesta jurisprudència, s'ha optat per interpretacions problemàtiques». «S'han executat resolucions que són molt discutibles i en les quals es fan construccions doctrinals que poden ser lesives per a la presumpció d'innocència, encara que, en aquest cas, estiguem parlant de casos concrets», alerta.
Constitucionalisme esbiaixat
A la reinterpretació en algunes qüestions de la Constitució Espanyola des d'un punt de vista restrictiu dels drets fonamentals i, especialment, de l'abast de la llibertat d'expressió, s'ha sumat, de manera paral·lela, un procés en el qual el constitucionalisme s'associa a la defensa d'uns certs valors conservadors. «S'utilitza, de vegades, la Constitució Espanyola i, fins i tot, l'adjectiu constitucionalista, per marcar una posició política que es fixa només en algun apartat de la constitució, com puga ser la unitat d'Espanya. En canvi, no hi ha tant d'entusiasme constitucionalista en algunes formacions polítiques en l'apartat dels drets i les llibertats», assenyala Arbós, qui anota: «Alguns que políticament es manifesten com a constitucionalistes, s'escandalitzen després per la reivindicació d'un estat plurinacional, quan aquesta referència en plural està present en la Constitució espanyola, que estableix les diferents nacionalitats d'Espanya».
Aquesta contradicció habitual dels sectors conservadors i ultradretans espanyols també sorgeix en els aspectes socials. «La Constitució Espanyola, la qual va acordar-se en un context històric molt particular, compta amb un perfil social molt concret. De fet, els primers governs d'Adolfo Suarez tenien un tarannà de protecció social que no apareix en els sectors polítics conservadors actuals. El text constitucional, tot i que millorable en l'articulació d'aquests drets socials, gaudia d'una articulació inicial en aspectes socials que era compartida per la dreta. Aquesta concepció va canviar amb els mandats de José María Aznar. A partir d'aleshores, els sectors polítics conservadors espanyols es desmarquen d'aquesta visió social, la qual, per cert, està present en la dreta política d'alguns països europeus», raona Bosch, qui opina: «Les actuals visions sobre aspectes socials dels sectors polítics conservadors d'Espanya no estan massa en línia amb l'esperit constitucional».
«La Constitució Espanyola, en el seu moment, era molt progressista, almenys en el seu esperit. De fet, compta amb potencial per a ser-ho. És molt garantista en matèria de drets civils, la qual cosa s'hauria pogut interpretar amb voluntat d'emancipació per garantir el progrès social», valora Martí, qui, tanmateix, sosté: «La carta magna ha de ser interpretada, però. Si l'encarregat de fer aquesta lectura compta amb una tendència conservadora, doncs queda clar amb quina visió s'aplicarà». «La Constitució Espanyola necessita, segurament, una posada al dia. Espanya hauria d'afrontar una reforma del text constitucional», proposa. I ho justifica: «Gran part de la gent amb dret a sufragi no va votar aquesta carta magna. Seria, per tant, un bon moment per revisar qüestions, com ara la monarquia o el model territorial». «S'hauria de modernitzar», insisteix envers un text constitucional amb dècades de vigència que experimenta reinterpretacions judicials restrictives i centralistes.