"El Green New Deal no pot ser la coartada perquè el capitalisme es perpetue"

-Aquest llibre estava previst que es publicara a l'abril però la pandèmia va endarrerir-ne l'eixida. Aquests mesos s'ha parlat molt de l'origen mediambiental d'aquesta pandèmia. D'alguna manera ha estat la constatació més fefaent dels efectes que la nostra acció té sobre el planeta. Creu que la percepció de la gent respecte de la necessitat d'actuar ja per mitigar l'escalfament global pot accelerar-se?
-En general diria que sí hi ha hagut un canvi de percepció. En primer lloc perquè la ciutadania ha recuperat coses que fins ara no tenien, per exemple el soroll dels pardals o el cel net. També, això no obstant, hi ha molta gent que ha tingut una imatge infantilitzadora de la pandèmia, una mica Disney, si es vol, una imatge en la qual, quan nosaltres -els roïns- ens retirem, la natura ocupa el seu espai. Imatges com les dels dofins a Venècia són falses! És com si haguérem donat per bones aquelles imatges que encaixen en el nostre esquema mental.
Dit tot això, considero que no és bo crear la sensació que és gràcies a una pandèmia que assumim que cal accelerar la lluita contra el canvi climàtic. Aquest no seria un bon punt de partida, a parer meu, no considero que siga un incentiu a ulls de la gent. Una altra cosa diferent és que comencem a prendre consciència sobre la fragilitat dels recursos naturals. Crec que no és útil utilitzar la pandèmia com a esperó per lluitar contra el canvi climàtic.

-La impressió, tanmateix, és que en la resposta a aquesta situació, estem com sempre, fent que allò urgent passe molt per sobre d'allò important.
-La forma d'abordar l'emergència climàtica no és anar més ràpid, sinó anar més lents. Això que comentes és una pulsió constant: tenim temes molt importants per abordar però els passem per alt quan hem d'atendre quelcom d'urgent. Des del meu punt de vista, plantejar-ho en aquests termes ens porta a un dilema fals: és urgent començar la transició ecològica, i alhora hem d'entendre que només mitjançant una transició ecològica justa i ben feta serem capaços de consolidar les passes cap a un futur en el qual no hagem de fer aquestes tries.
És trist que ens haja calgut una pandèmia per intentar canviar el rumb, però això ens dóna la possibilitat de triar un camí que siga capaç de contraposar allò urgent i allò important. En aquesta recuperació econòmica potser ens hauríem de plantejar quins indicadors econòmics volem agafar de referència; en quins sectors econòmics volem pensar de cara al futur? Hauríem d'evitar, com ja està passant, que els diners per a la recuperació es destinen a sectors que consoliden un model obsolet, com ara el turisme de masses, les aerolínies o l'automoció. Pensem excessivament en salvar els sectors clàssics, quan en realitat el que hauríem de fer és pensar en les persones que a hores d'ara treballen en els sectors clàssics. Hem de ser capaços d'innovar i pensar un futur distint. Europa sol mostrar bones intencions en aquest sentit, però després les bones intencions no es concreten en fets.

-En el llibre vostè mostra cert escepticisme cap al Green New Deal, que és un concepte que en general genera consens.
-Jo sobretot soc escèptic en la possible apropiació que puguen fer alguns sectors, estaments o empreses d'aquest concepte. És molt ambiciós parlar del Green New Deal perquè a tots ens remet amb allò de Roosevelt. És, innegablement, una història d'èxit. Però cal anar amb compte. El Green New Deal ha de ser una ferramenta, no pot ser un objectiu. Trobo que hi ha gent que des de l'esquerra i des de l'ecologisme profund ataca el Green New Deal perquè no és suficientment ambiciós. Jo opino, en canvi, que el Green New Deal és una ferramenta per implementar la transició ecològica, reduint les desigualtats i accelerant les accions contra el canvi climàtic. Hauríem de passar a l'acció i no embolicar-nos deu anys a discussions acadèmiques.
Dit això, el Green New Deal no pot ser la coartada perquè el capitalisme s'autperpetue mitjançant el Greenwashing. Estic molt d'acord amb Marina Garcés quan diu que el desenvolupament sostenible ha estat un dels pilars de contenció de la crítica radical al capitalisme.

-Em ve al cap el cotxe elèctric...
-Efectivament. El cotxe elèctric no aborda el canvi de model. El que de veritat ens cal és un canvi de model, un replantejament de la manera com ens movem. El quid de la qüestió no és canviar la benzinera per un endoll; el quid de la qüestió és canviar com ens movem. El cotxe es ven com una solució però no es ven com una solució ambiental, sinó com una solució individual que et dona llibertat. Tot plegat remet a aquell concepte de llibertat de la revolució conservadora dels 80. Es tracta, a més, de solucions elitistes. Si assumim que la solució és el cotxe elèctric deixem d'abordar el problema que hi ha en l'arrel, que és el model de mobilitat. El cotxe elèctric és un pedaç per a un problema d'alta volada.
El Green New Deal és múltiple, és polisèmic. Hi ha un Green New Deal que aspira a ser un pont cap al decreixement o cap a una economia d'estat estacionari. Hi ha un Green New Deal que aspira a una mena de socialdemocràcia verda distributiva. I hi ha un Green New Deal que és una barreja de tecnooptimisme, emprenedoria i neoliberalisme dur vestit de verd. Cal anar amb molt de compte i no comprar qualsevol Green New Deal.

-En el llibre vostè és crític amb les cimeres del clima, que han acabat per esdevenir cimeres autoreferencials, que pensen més en la cimera que no en el que s'extrau d'elles.
-Les cimeres han esdevingut més un objectiu que un instrument. I les cimeres han de ser un instrument. Sembla que s'hagen convertit en un objectiu i que l'èxit siga només celebrar-les. A més no estan donant els resultats esperats. A pesar de totes les cimeres, no s'està produint una davallada de les emissions. No dic que les cimeres s'hagen d'eliminar, són instruments vàlids. Però el seu objectiu no ha de ser autoreferencial. O som capaços d'inventar-nos una altra forma de gestionar la multilateralitat climàtica o ens abocarem al desastre. Jo crec que Europa ha de donar exemple. Potser sone naif però crec que la Unió Europea hauria d'incorporar variables climàtiques en tots els seus acords i tractats.

-El problema és que les qüestions climàtiques no entren dins d'allò que en podríem dir la política dura. Vull dir, que potser es signen acords per la preservació dels recursos naturals, però alhora signem acords de lliure comerç que tenen una essència totalment contrària. Rarament la lluita contra el canvi climàtic esdevé un element de pressió geoestratègica.
-Estic d'acord. Habitualment la lluita climàtica és una moneda de canvi però a la contra. Crec que no som capaços de percebre el risc real que comporta menystenir el canvi climàtic. I això en part es deu al fet que hi ha molt pocs incentius. En l'Acord de París, per exemple, no es contemplaven multes per als països incomplidors. Era més aviat un sistema de control mutu i això, com ha quedat demostrat, no funciona.
Ens cal començar a fer els primers passos per arribar a un cert nivell de mobilització climàtica en l'esfera personal, estatal i internacional per, en última instància, crear un efecte bola de nou.
La situació actual, és cert, no ens invita a l'optimisme, però tinc esperança que si fem el correcte i en alguns paisos hi ha canvis substancials de lideratge, poden activar-se les palanques del canvi. Si a això se suma l'acció legal que comencem a veure, com per exemple ha passat en el cas de l'aeroport de Heathrow, el moviment juvenil, la pressa de consciència derivada de la pandèmia... potser les coses poden canviar. Hi ha bucles de reactivació social que podem activar encara que a hores d'ara no els vegem. Cal arribar a un punt de massa crítica en el qual les coses caiguen pel seu propi pes. No cal ser el 90% per canviar la societat. En ser un 25% podem provocar canvis de percepció i d'actuació en una gran part de la societat. Em sembla que encara hi ha la possibilitat de generar canvis que a hores d'ara ens semblen inimaginables. Tant de bo siga així perquè tenim molt poc de temps.

-Encara no és tard el va catapultar com a divulgador mediambiental. Què aporta de diferent aquest segon llibre, Y ahora yo qué hago? ?
-Aquest és un llibre que hauria estat impossible d'escriure sense haver escrit l'anterior, perquè és un llibre que naix de les presentacions del llibre anterior. Bàsicament aquell era un llibre de divulgació que tracta d'explicar què és el canvi climàtic i què podem fer a escala general. En les presentacions molta gent m'explicava les xicotetes coses que feien per ajudar al planeta.
Després de les mobilitzacions climàtiques he detectat que hi ha encara més interès, però he percebut que la gent està més escèptica, més desorientada, més incrèdula. I sobretot trobava gent que no volien fer res perquè deien que hi havia empreses que contaminaven molt i que a més els polítics no feien res. I això, s'ha d'admetre, és en bona part cert. Però no podem gastar això com argument per justificar la nostra acció. Molta gent voldria fer alguna cosa però se sent absolutament indefensa. Aquest llibre, doncs, naix de les preguntes que m'havia deixat obertes en Encara no és tard i per l'interès creixent pel canvi climàtic.

-A primera vista, en veure el titular, la cosa sonava a manual d'autoajuda...
-Això també m'ho ha dit altra gent quan ha vist el títol! Hi ha una part que implica canviar culpa per responsabilitat. És veritat que hi ha una part de la psicologia mrwonderfulesca que jo crec que és molt nociva. La psicologia positiva ha fet més mal que totes les petrolieres juntes. Jo estic molt en contra de la happycràcia: hi ha problemes sistèmics; hi ha problemes que se solucionarien afiliant-te a un sindicat i no anant al psicòleg.
Així doncs, el llibre transita en una línia molta fina entre les solucions individuals i les col·lectives. Jo he intentat ser molt honest i transmetre les coses tal com les veig. Sé que la gent, una volta haja llegit el llibre, tampoc no tindrà unes pautes absolutament clares sobre el que ha de fer o no fer. El llibre no és un sermó, ni un decàleg; és un llibre d'una persona que fa molt de temps que parla d'aquest tema i vol mantenir una conversa amb el lector.
Dit això, és evident que les decisions individuals necessiten d'un marc col·lectiu que possibilite arribar on volem arribar. Per molt que vulgues agafar la bicicleta, si no hi ha uns carrils habilitats per fer-ho, segurament al tercer dia d'intentar-ho ho deixaràs córrer. Malauradament, el sistema té unes inèrcies brutals. Fixat: el 17 d'abril va ser el dia que més van disminuir les emissions, un 17%. Això vol dir que amb el gruix de l'activitat econòmica aturada, amb tothom a casa, el sistema va continuar emetent un 83%. És a dir, hi ha unes emissions estructurals.
Però també és veritat que el sistema no ens és una cosa aliena a nosaltres. És veritat que el sistema és molt resistent davant els canvis, però tenim també una responsabilitat. El sistema el podem canviar amb lleis, amb decisions polítiques i econòmiques però també es pot canviar des de l'activisme, l'associacionisme, a escala personal, veïnal...

-Però l'activisme requereix temps i disposar de temps també és una qüestió de diners. En una societat cada volta més precaritzada és més difícil que la gent s'implique en les qüestions col·lectives.
-Sí, és veritat vivim vides amb molt poc de temps i molt poc d'espai mental. No tenim espai vital, emocional per preocupar-nos de determinades qüestions. Fer activisme climàtic és molt difícil si arribes a casa a les vuit de la vesprada i encara tens les tasques domèstiques pendents de fer. Necessitem temps per a l'activisme, per cuidar-nos, per conciliar.