—Què li ha semblat l’empresonament de Pablo Hasél?
—És el signe més clar dels retrocessos de l’última dècada en matèria de llibertats. No és un fet aïllat, sinó que cal contextualitzar-lo en diverses reformes dutes a terme durant l’etapa de Govern de Mariano Rajoy. Cal recordar, molt especialment, el paper que hi van representar Ruiz-Gallardón com a ministre de Justícia i Fenández Díaz al capdavant del Ministeri de l’Interior. Van aprofitar l’increment de les protestes ciutadanes derivades de la crisi anterior per bastir una arquitectura normativa que limitava les llibertats i l’activisme social, posant l’èmfasi en les xarxes socials.
—Quins són els elements primordials d’aquesta arquitectura?
—D’una banda, la Llei de seguretat ciutadana, i de l’altra, algunes reformes del Codi penal. Les conseqüències han estat les que ja sabem: els titellaires de Madrid van anar a presó provisional, una jove condemnada per contar acudits sobre Carrero Blanco, tot d’artistes amb condemnes per les lletres de les seues cançons, una interpretació extensiva de la legislació en casos d’ultratges a la bandera, injúries a la Corona, delictes contra els sentiments religiosos... Algunes d’aquestes actuacions ja han estat qüestionades pel Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) i segurament veurem unes altres condemnes a l’Estat espanyol de part d’aquest organisme.
—A l’Estat espanyol, aquestes condemnes que coarten la llibertat d’expressió sempre recauen sobre persones ubicades a l’extrema esquerra, mentre observem moltes exhibicions feixistes que resten impunes.
—El problema d’aquesta arquitectura legal que us comentava, més enllà dels retrocessos que comporten, és que generen una lectura molt oberta. Permeten interpretacions extensives de la llei, com és el cas de la sentència que condemna Hasél. Dels cinc magistrats del Tribunal Suprem, tres van considerar que s’havia produït un enaltiment del terrorisme i dos van discrepar-ne sota l’argument que aquesta conducta no tenia prou entitat com per provocar un clima que afavorisca els atemptats terroristes. El problema és que se’n puga fer una lectura tan oberta, perquè això afavoreix les interpretacions més conservadores. Les lectures progressistes emparen més la llibertat d’expressió, raó per la qual no tenim exemples en sentit contrari.
—Podem dir, per tant, que els governs de Mariano Rajoy van ser més involutius contra la llibertat d’expressió que els de José María Aznar?
—Crec que sí, però perquè eren moments diferents. El Govern Aznar va viure una situació econòmica molt més favorable, no va tenir la temptació d’impulsar aquest tipus de mesures...
—...les manifestacions al carrer contra la guerra de l’Iraq van ser nombroses i multitudinàries.
—Sí, però no s’enfrontava a una situació de crisi com la que va experimentar el Govern Rajoy, que va fer saltar pels aires el sistema de partits. El descontentament social era enorme, els moviments cívics hi van plantar cara al carrer. El moviment del 15-M, les plataformes antidesnonaments... Davant d’aquella resposta ciutadana contra unes retallades que el Govern considerava necessàries, Rajoy va decantar-se per la via repressiva. Per això tota aquella bateria de reformes que l’actual Govern, per cert, ha mantingut. Seria molt convenient que les revisara a fons.
—Ara en parlarem, de les possibles reformes. A la sentència de Hasél, però, els dos magistrats que van emetre un vot particular van justificar que les lletres del raper no generaven un clima procliu al terrorisme. Amb tot, eren missatges molt explícits.
—Quan ETA matava gent estava molt clar quines conductes podien causar un clima predelictiu que afavorira la comissió d’atemptats terroristes: qualsevol crida pública a assassinar qui fora els afavoria i els legitimava. Ara bé, és quan ETA desapareix, que sorgeixen totes aquestes mesures que obrin la porta a interpretacions de tipus extensiu. No és suficient publicar tuits amb expressions desafortunades o desitjar la mort d’un polític determinat en una cançó de rap, una música que, de fet, busca provocar... No n’hi ha prou, amb tot això. Tot això no facilita la comissió d’atemptats terroristes, encara menys tenint en compte que ja no existeix cap grup terrorista en actiu. S’ha d’avaluar, sempre, si hi ha una potencialitat de cometre l’atemptat. I dos dels cinc magistrats van concloure que no. Són comentaris reprobables, sens dubte, però sense cap recorregut.
—D’acord.
—Si se sancionen conductes poc afortunades que no generen un risc real a les persones, es genera un dret penal que protegeix la moralitat col·lectiva, que la gent no se senta ofesa davant comentaris que l’escandalitzen. Això depassa el principi d’intervenció mínima. La justícia només ha d’actuar davant vulneracions dels drets de les persones, de la convivència més bàsica, no per satisfer la moralitat col·lectiva.
—El delicte d’injúries a la Corona, és anacrònic? Caldria eliminar-lo?
—Jo pense que sí. De fet, el TEDH ja va deixar sense efecte la condemna a dos independentistes que van cremar fotografies del monarca. El tribunal espanyol parlava de delictes d’odi, però el Tribunal d’Estrasburg va deixar clar que es tractava de crítiques polítiques emmarcades en la llibertat d’expressió d’una societat democràtica. La Corona no en pot restar al marge. No pot ser que no existisca el delicte d’injúries contra el president del Govern, però que n’hi haja contra el cap d’Estat. Aquesta figura delictiva busca un efecte dissuasiu que evite les crítiques al cap d’Estat, tal com vam veure en el cas dels independentistes. El monarca no deixa de ser un òrgan públic com qualsevol altre i té el deure, així doncs, de sotmetre’s a la crítica ciutadana.
—Veu factible que es derogue aquest apartat del Codi penal?
—Si al seu dia va haver-hi una majoria absoluta que va possibilitar les reformes que us comentava, ara n’hi ha una altra capaç de desmuntar-les. S’ha de partir d’una premissa: als 80 hi havia més llibertat per a expressar lliurement les opinions que no a l’última dècada. En aquell temps, no anaven cantants a les presons, Tip i Coll no tenien cap problema quan feien acudits de Carrero Blanco, es criticava la monarquia i es feien comentaris contra la religió...
—Despenalitzar les injúries a la Corona en plena topada entre PSOE i Podem per la monarquia no serà senzill.
—La majoria parlamentaria, hi és. Caldrà que analitzen en quins delictes es posen d’acord i en quins no. En tot cas, no hi ha un delicte homologable a la UE. El mateix TEDH ha dit que és un delicte contrari a la llibertat d’expressió. Seria positiu que fora derogat.
—Espanya és a la cua d’Europa quant a llibertat d’expressió?
—És el país amb més cantants condemnats per via penal d’Europa. Quan s’acumulen tantes sentències en contra del TEDH, alguna cosa està passant.
—Els jutges es “contaminen” del clima de tensió polític existent des de l’arribada del Govern PSOE-UP? Els influeix a l’hora de dictar sentència?
—Els jutges dicten sentència en funció del contingut de les lleis. Si aquestes permeten interpretacions extensives, la història i la pràctica ens demostren que acaben produint-se. Si volem que això no passe, cal reformar o derogar les lleis que fan referència als delictes d’odi, l’enaltiment del terrorisme, l’ultratge a la bandera o contra els sentiments religiosos. Òbviament, la judicatura pot veure’s influïda per un debat com el que hem tingut, en matèria de llibertats. Recordem que l’anterior Govern va fer les operacionsaranya, en què capturaven en diferents punts del país moltes persones que no tenien contacte entre elles, a fi d’exhibir mà dura en el control de les xarxes socials. La Fiscalia General formulava moltes acusacions en base a una interpretació extensiva de la llei. Els tipus penals molt oberts, poc definits, afavoreixen visions de caràcter més conservador i divisió en els diversos tribunals.
—Un tuit o la lletra d’una cançó, per ofensiva que siga, hauria de ser objecte d’una multa, com a molt?
—És una qüestió de gradació. Les injúries a la Corona, l’ultratge a la bandera i el delicte contra el sentiment religiós haurien de despenalitzar-se. El dret penal no està per a protegir sentiments, sinó per a impedir que es lesionen els drets de les altres persones. Una cosa és atemptar contra l’honor d’algú o amenaçar un grup vulnerable. I si algú es molesta, ha d’entendre que sentir-se ofès forma part del pluralisme d’una societat democràtica. Tot el que siga capaç de generar una atmosfera que desencadene un atemptat terrorista es pot considerar delicte, però no és el cas d’una pel·lícula, una obra d’art o de teatre... Ens cal una regulació més clara. En qualsevol cas, els delictes d’odi i d’enaltiment del terrorisme no haurien de comportar penes de presó. Les condemnes per delictes d’aquest tipus en uns altres països no la inclouen.
—Fa poc, el vicepresident segon de l’Estat, Pablo Iglesias, afirmava que la democràcia espanyola patia mancances greus. Hi anava ben encaminat?
—Preferisc no valorar les paraules del vicepresident, però us donaré la meua opinió. Tenim una democràcia encara a certa distància de les democràcies avançades europees, com ho demostren els índexs elevats de corrupció, les retallades en matèria de llibertats, el baix nivell de protecció dels drets socials... Tenim molt a millorar. No és la millor democràcia del món, és obvi que no.