La setmana passada es va fer públic l’enèsim presumpte escàndol protagonitzat per la Monarquia espanyola. Concretament pel rei emèrit, Joan Carles I, que ja compta amb 82 anys i que va cedir la corona al seu fill Felip VI el 2014. Aquests fets, cal dir, encara haurien de ser demostrats. Però no és la primera vegada que algun membre de la Casa Reial es veu esquitxat per un afer com aquest. Hi ha molts episodis coneguts en el passat que han deixat clar que la monarquia espanyola, com a institució, sempre ha estat una peça més en l’engranatge del poder polític i econòmic de l’Estat, promotor dels tractes de favor i de les lleis i les polítiques desenvolupades per sostenir el capitalisme oligàrquic. El comportament d’Iñaki Urdangarin, sembla, no va ser una excepció a dins de la Casa Reial.
Però el que fa feredat no són tant les possibles irregularitats comeses des de la màxima institució de l’Estat espanyol, que també, sinó el silenci mediàtic que ho envolta. No va ser fins l’estiu de 1992 que un mitjà no es va atrevir a publicar una investigació sobre els negocis dubtosos del monarca. Aquest mitjà va ser, precisament, EL TEMPS, que a través de Miquel Payerasva explicar com la fundació Kovacs, que tenia Joan Carles I com a president d’honor, es beneficiava del paper del monarca per obtenir aportacions d’empreses privades i d’organismes púbics per desenvolupar la seua activitat -centrada en la investigació i l’assistència mèdica-, malgrat que la fundació era de caràcter filantròpic. Des de llavors es van destapar, amb comptagotes, més casos que incomodaven la família reial, però cap que haja fet que els grans poders públics i mediàtics es plantegen qüestionar no tant la institució com el comportament d’aquells que la dirigeixen.
Bona mostra en són les cobertes dels diaris quan es va destapar el fet que la Fiscalia suïssa està investigant la procedència d’uns diners que el rei emèrit hauria enviat a la seua ex-amant Corinna. Mentre la premsa internacional destacava “l’escàndol” que esquitxa el monarca espanyol abdicat, la premsa d’àmbit estatal guardava un silenci sepulcral al respecte. Hi ha mitjans que, mentre callaven davant aquest afer d’incidència internacional, denunciaven que els presos polítics catalans pogueren treballar a fora de la presó o tenir cura de familiars dependents durant unes hores diàries entre setmana degut a l’aplicació de l’article 100.2 del Reglament Penitenciari, és a dir, a través de la legalitat.
Per acabar-ho d’adobar, el PSOE impedia aquest divendres una comissió parlamentària d’investigació sobre les presumptes activitats il·legals del rei emèrit. La petició per celebrar aquesta comissió era una iniciativa d’Esquerra Republicana i Compromís que comptava, fins i tot, amb el vistiplau d’Unides Podem. Però el PSOE, imprescindible per activar-la, hi tancava la porta fent servir una argumentació buida, retrògrada i no gens democràtica: la inviolabilitat del monarca. En ple segle XXI, alguns encara volen mantenir uns fonaments tan antics i obsolets com la mateixa monarquia. Més encara l’espanyola, sempre immersa en escàndols i que a més, amb Felip VI, ha reforçat descaradament el seu paper polític contra l’independentisme català, una part important de la població que la monarquia diu representar.
Més enllà del debat si cal o no mantenir la aquesta institució, sorgeix la paradoxa que aquells que la defensen sense condicions són els que s’autoproclamen referents de la democràcia i, alhora, eviten qualsevol debat al respecte.
