El 26 de novembre de 2003, València fou triada per ser la seu de la 32 edició de la Copa de l’Amèrica. A l’Ajuntament de València, Rita Barberà, eufòrica, es felicitava per l’arribada d’un esdeveniment esportiu de projecció internacional. “Posar València al mapa” es convertí en la gran dèria de l’alcaldessa del Partit Popular. Dos anys després, s’inaugurà el Palau de les Arts Reina Sofia, una closca de dimensions gegantines que completava la Ciutat de les Arts i les Ciències. I encara dos anys després, el 2007, del bracet del magnat Bernie Ecclestone, Francisco Camps anunciava la pròxima construcció d’un circuit urbà en la zona del Grau. Convertir València en el centre de totes les mirades esdevingué una obsessió del PP. Fou un procés de concentració de recursos, més o menys tangibles, que la resta del País Valencià es mirà amb una barreja d’estupefacció, els uns, i emmirallament, els altres.
La capital esdevingué l’aparador sumptuós del “nou Segle d’Or” dels valencians (Francisco Camps dixit). No és que s’oblidaren de la resta del país, però senzillament els hi deixaren les molles: la fallida Ciutat de la Llum i la Volvo Ocean’s Race a Alacant; l’aeroport del “abuelito” i aquella nonada Ciutat de les Llengües a Castelló. Fou, però, foc d’encenalls en comparació a l’espectacle piromusical que va emmirallar València durant els successius governs de Francisco Camps. Fou també aquell el període de temps en què es feu més evident la posició plenipotenciària de València en relació amb la resta del territori. Tot per a València, semblava la màxima.
Han passat els anys i a aquella etapa li ha succeït un nou període polític. Els successius governs del Botànic tenen una sensibilitat territorial diferents. “Cosir el territori” ha estat i és un dels leit motiv de Ximo Puig. Els seminaris trimestrals del Consell en punts diferents del País Valencià; el trasllat de la Conselleria d’Universitats a Alacant o la Direcció General de Despoblament a Castelló; l’obertura de centres educatius en zones despoblades; les gires d’espectacles coproduïts per la Generalitat pels municipis; la creació de les capitalitats culturals... són iniciatives que han contribuït a diluir aquella imatge segons la qual València era la nineta dels ulls de la Generalitat.
Amb tot, a València continua estant el gruix de l’aparell de l’Administració. És ací que hi ha els grans contenidors culturals públics del País València. I el port més important de la mediterrània occidental. I les millors vies d’accés terrestre. I dues universitats públiques i quatre de privades. La pregunta, ara que tant es parla de Madrid com la gran “aspiradora d’Espanya” —l’expressió és del mateix Ximo Puig— és si València també ha actuat i actua com una aspiradora en relació amb la resta del territori, és a dir, si la seua condició de capital la situa en una posició de privilegi que ha estat en perjudici de la resta. A falta d’estudis que aborden aquesta qüestió amb xifres, EL TEMPS ha volgut preguntar a una desena de persones, d’arreu del País Valencià.
MANUEL ALCARAZ
Professor de dret constitucional
“València és una ciutat profundament centralista. Comença a passar el que passa a Madrid: allò que no passa a València, és com si no existira. I això passa en l’esfera política, en la mediàtica i entre els intel·lectuals. No tenen ni idea del que passa al Maestrat i ja ni en parlem d’Oriola i la Vega Baixa”. Qui així parla és Manuel Alcaraz, professor de dret constitucional de la Universitat d’Alacant. I parla amb ús de raó. Fou, ja fa quasi dues dècades, membre de Valencians pel Canvi (“en les reunions sempre era l’’alacantí’”, riu) i entre 2015 i 2019 va exercir de conseller de Transparència en el primer Botànic. Abans del confinament, Alcaraz havia organitzat un seguit de debats públics per abordar les relacions entre València i Alacant, una qüestió que, al seu parer, “és central per explicar la desvertebració del País Valencià”. “Al contrari del que pensen molts alacantins, el problema no és que València estiga en contra d’Alacant; el problema és que València simplement ignora Alacant”, afegeix Alcaraz, qui critica que “el valencianisme en moltes ocasions ha fet una mimesi dels problemes de València i els ha traslladat al conjunt del País”.
Alcaraz lloa la decisió de Ximo Puig de traslladar a Alacant la Conselleria d’Innovació i Universitat, per bé que considera que caldrien polítiques de descentralització que anaren “més enllà d’allò purament simbòlic”. “A Alacant ens calen projectes viscuts i fets amb plena consciència. A voltes, l’única manera de reequilibrar passa per un canvi de mentalitat”.
NÉSTOR NOVELL
Economista
“En un sistema capitalista, les economies d’escala fan que les grans ciutats acumulen recursos i serveis perquè hi ha un mercat que invita a la concentració. València, més que una capital de país, és una capital de província. Acumula possibilitats tot aprofitant les economies d’escala però no és capaç de fer unes polítiques actives al respecte”, opina Néstor Novell, economista i director entre 1984 i 1994 del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell, de Gandia. Novell fou, a més, inspirador del projecte de les Comarques Centrals Valencianes, una iniciativa que perseguia fer valer la vitalitat econòmica de les comarques de la Costera, la Vall d’Albaida, la Safor, l’Alcoià, la Marina Alta i el Comtat, un projecte nascut de la preocupació perquè “les àrees intermèdies pogueren caure en un procés de decaïment per la potenciació de les grans ciutats” a principis dels 90.
Novell, més que situar el focus en València manifesta la seua preocupació per la desvertebració del país en el seu conjunt. Una estructura comarcal potent des de la represa democràtica, assegura, “hauria permès planificar el territori d’una manera més adient”. Per contra, la pervivència de l’estructura provincial, “ha estat un dels factors més negatius per a la cohesió del país”. “Les diputacions no han fet ni polítiques de cohesió interior ni amb la resta del país”, lamenta Novell, qui considera que la Llei de mancomunitats aprovada durant el primer Botànic ha estat “una oportunitat perduda” per la seua “manca d’ambició” .
JOAN ROMERO
Catedràtic de Geografia Humana
Per a Joan Romero, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València, el de la hipercentralitat de les grans ciutats no és un debat exclusiu del País Valencià, ni tan sols de l’Estat espanyol. “En els últims cinc anys és un debat que ha cobrat importància a tot Europa vinculat a les persones i als territoris que no compten. El debat ha estat especialment intens a França, amb el sorgiment del moviment de les armilles grogues. Assistim a un procés de concentració de poder, riquesa i talent que té a veure amb la manera com es comporten les grans regions urbanes. La qüestió central és que les dinàmiques urbanes responen a economies d’aglomeració”, exposa.
A aquesta realitat, a la qual no és aliena el País Valencià cal afegir “la incapacitat del poble valencià per construir una identitat i un projecte al voltant d’uns consensos bàsics majoritaris. Hi ha un baix sentiment compartit de país i, en canvi, hi ha un fort sentiment provincial que ha estat alimentat per les elits”, opina Romero.
Enfront d’aquesta pervivència de l’esquema provincial, a València, “li ha mancat lideratge”, exposa aquest catedràtic expert en geografia política, per a qui “una estructura comarcal forta amb àrees metropolitanes potents” hauria contribuït a optimitzar la distribució territorial. “El problema no ha estat la pervivència de les comarques, sinó la nostra incapacitat de pensar altres models”.
JOSEP MESEGUER-CARBÓ
Maestrat Viu i Coordinadora d’Entitats del Maestrat
El Maestrat històric representa aproximadament l’1,8% de tota la població del País Valencià. Situada a més de 120 quilòmetres de distància de València, en la part més septentrional del País, a tocar de Catalunya, València és percebuda amb certa recança. Però no només València. “Des de l’òptica del Maestrat, no només València, sinó també Castelló, com a centres administratius, són percebuts com una aspiradora desvertebradora”, assegura Josep Messeguer-Carbó, que és vicepresident de Maestrat Viu i vicepresident de la Coordinadora d’Entitats del Maestrat. Els anys de sequera inversora de la Generalitat han deixat un sentiment amarg en aquesta part del territori, la sensació de ser ciutadans de segona. Per bé que, en els últims anys, la sensibilitat ha millorat i s’han fet realitat xicotetes iniciatives que, com ara el demandadíssim institut d’Atzeneta, són vitals per a la pervivència i el dinamisme dels territoris que en diríem perifèrics. “En l’àmbit de l’educació és on més s’ha notat aquest interès”, explica Messeguer-Carbó, qui rebutja les iniciatives que “no són pensades des del territori i acaben sent focs d’encenalls”. “Reclamem inversions estratègiques per al territori. Amb els diners que a València la Generalitat destina a una gran empresa, en els territoris d’interior es podrien fer moltes coses”, exposa aquest filòleg i professor, el qual no s’està de recalcar que les dinàmiques d’inversió de la Generalitat han alimentat els processos de concentració a la costa. En aquest sentit, la Coordinadora d’Entitats del Maestrat reclama un procés de comarcalització que permeta “repensar la manera com s’ha gestionat el territori fins ara”.
VICENT FRANCH
Jurista i politòleg
I si la capital del País Valencià, en lloc d’estar a València, s’hagués situat a Xàtiva? Aquesta possibilitat, que als ulls actuals pot semblar totalment destarotada la van posar a sobre de la taula Vicent Franch, Lluís Aguiló i Manuel Martínez Sospedra a Volem l’Estatut! Una autonomia possible per al País Valencià, un llibre que, amb la democràcia encara a les beceroles, feia una proposta de carta magna per als valencians i les valencianes. “Apostàvem per Xàtiva pel seu caràcter atàvic en la història del País Valencià i perquè des del punt de vista geogràfic se situava just en el centre de totes les coordenades”, explica el jurista, politòleg i escriptor Vicent Franch. Moltes altres aportacions d’aquell llibre foren tingudes en consideració en la redacció definitiva de l’Estatut d’Autonomia que finalment es va aprovar el 1982. Això de la capital a Xàtiva, però, no passà el sedàs dels grups polítics. “València era l’opció fàcil i lògica. No suposava cap trencament amb l’statu quo”, explica.
La redacció final de l’Estatut, recorda Franch, va reconèixer una tímida descentralització de l’estructura de la Generalitat: va situar la seu de la Sindicatura de Greuges a Alacant i la seu del Comitè Econòmic i Social a Castelló, a més de donar l’opció de celebrar sessions de les Corts en indrets diferents al Palau de Benicarló. “Però va ser una descentralització massa tènue”, valora Franch, qui es lamenta la força que en aquests 40 anys ha tingut la província en detriment de la nonada estructura comarcal.
JOSEP SORRIBES
Professor d’economia regional i urbana
Professor d’economia regional i urbana de la Universitat de València durant més de 40 anys, Josep Sorribes fou entre 1979 i 1989 cap de gabinet de l’alcalde socialista de València Ricard Pérez Casado. Fou, doncs, un observador privilegiat d’aquella primera etapa de redreçament democràtic i també de l’anomenada Batalla de València. Sorribes és, tanmateix, molt crític, amb el paper de València: “És València una hipercapital? No, en absolut. El problema de València no és d’hipercapitalitat, sinó de falta de capacitat per exercir la capitalitat. València és una ciutat que no té prestigi entre la resta de ciutats. Parlar del cap i casal és pura retòrica. I això és un problema perquè hauria d’exercir de motor de la resta del territori”, explica aquest economista.
Tanmateix, Sorribes opina que, quan es va redactar l’Estatut, es va perdre l’ocasió de dotar-se d’una estructura descentralitzada, per tal de “no alimentar els moviments centrípets”. “Per què no situar la Conselleria d’Agricultura a Alzira? O la d’Indústria a Ibi? Les competències d’organització del territori les té l’autonomia. Se podria haver sigut aleshores i ara molt més valent. Això dels seminaris és només teatre”.
JOSEPA CUCÓ
Antropòloga
La catedràtica d’Antropologia de la Universitat de València, Josepa Cucó, defuig de les visions catastrofistes sobre el rol de València en relació amb el País Valencià. “El País Valencià no s’entén sense València —assegura Cucó—. No estic d’acord amb la visió de València com una capital fallida. Més que parlar d’una aspiradora, jo crec que caldria parlar d’un motor potent”. “València ja era la ciutat de referència en l’antic Regne de València i, de fet, el Regne de València naix a la ciutat de València. Aquesta és una realitat indefugible. Va ser una ciutat importantíssima en els segle XV i XVI. Hi ha un fil de continuïtat, una inèrcia que explica el paper predominant de València actualment. Els desequilibris territorials existeixen des dels inicis del País Valencià”, exposa Josepa Cucó, qui recorda que el sentiment de greuge entre ciutats i amb la capital és un fenomen consubstancial a les realitats territorials.
Cucó, en tot cas, valora de forma molt positiva els gestos descentralitzadors que el Consell del Botànic ha desplegat aquests darrers anys. “En general, al País Valencià han mancat polítics que tingueren una visió descentralitzadora i cohesionadora. Només ara sembla haver-hi una sensibilitat diferent”.
ARTUR APARICI
Sociòleg
La distribució de les persones sobre el territori no respon a la inèrcia sinó que està fortament condicionada per decisions polítiques, administratives i de gestió dels recursos. Amb aquest punt de partida, el Fòrum de la Nova Ruralitat fa tres anys que batalla des de les comarques de Castelló per posar en evidència com els desequilibris territorials del País Valencià són producte d’unes determinades polítiques que han beneficiat les àrees litorals front a les d’interior. “És curiós que València critique el centralisme de Madrid. Però no se n’adonen o no volen adonar-se que València reprodueix el model centralista de Madrid”, lamenta Artur Aparici, que és sociòleg i membre del Fòrum de la Nova Ruralitat.
“Argumentar que la concentració en les grans ciutats és fruit de les economies d’escala és assumir la lògica del capitalisme —avisa Aparici—. Si el que anem a fer és seguir aquesta mateixa lògica, podem prescindir de l’Estat. Per contra, si volem un territori més equilibrat, el que cal és gestionar. Però el problema és que gestionar d’aquesta manera és gestionar contracorrent. Hem de passar pàgina d’un model de gestió del territori que el que fa és concentrar i desertitzar”.
JOSEP ESCRIBANO
El Tempir
Si les opinions més septentrionals d’aquest reportatge eren dures respecte del paper de València, les visions des de les àrees meridionals no es queden enrere. “De la mateixa manera que Madrid hipoteca la resta del país, València, si no és generosa i no exerceix com a cap i casal de tot el país també pot hipotecar el sud i el nord. Per a València sembla que el que passa entre el riu Palància i el riu Gorgos és el més important i tot el que queda per fora ja no ho és tant. I això impedeix entendre la sensibilitat de les altres zones del país. Si València no funciona com a cap i casal, el país no pot funcionar. Necessitem que València s’involucre en els problemes del sud i ara mateixa no ho fa”, demana Josep Escribano, president d’associació cívica per la llengua El Tempir d’Elx. Escribano, com també Manuel Alcaraz, destaca la importància de relligar el sud del País Valencià. “No es tracta de caure en el victimisme perifèric, ni de convertir València en l’ase dels cops. Però València hauria de reconèixer que som un pol econòmic i demogràfic molt important”, explica el president d’El Tempir, qui no s’està de lamentar que en el seu moment no s’ideara una estructura administrativa que involucrara les comarques més meridionals. “Per què no la seu de les Corts Valencianes a Alacant? A Euskadi, per exemple, no es va concentrat tot en el mateix indret i funciona perfectament”, explica.