La romàntica estampa de passar cada matí pel teu quiosc de barri –o del poble- per comprar el periòdic s'ha convertit en un exercici de nostàlgia per a periodistes i amants de la tinta impresa. El pecat original de regalar els continguts de manera gratuïta, la incapacitat de les empreses mediàtiques per adaptar-se a la voràgine digital al marge de comptades excepcions i l'erràtica gestió dels grans taurons empresarials periodístics ha convertit la precarietat en la paraula hegemònica del sector. Una crisi permanent que ha provocat una gradual desaparició dels quioscos emblemàtics de les poblacions valencians. Queden, tanmateix, numantins quiosquers que han driblat el vendaval d'una tempesta permanent.
En cas d'acudir als pocs quioscs existents, com si es tractara d'un acte de reivindicació d'un passat difícilment retornable en les mateixes condicions que adès, el lector valencià comptarà amb periòdics amb una mirada valenciana separada per províncies. No trobarà cap capçalera que l'informe de Vinaròs (Baix Maestrat) a Pilar de la Foradada (Baix Segura). Podrà assabentar-se de l'actualitat d'una demarcació decimonònica, és a dir, d'Alacant, Castelló o València. Però serà pràcticament impossible, llevat d'ocasions excepcionals, llegir al mateix periòdic notícies diferents dels ajuntaments d'Alacant, Elx (Baix Vinalopó), Xàtiva (Costera), València, Castelló i Vila-real (Plana Baixa). Una mirada estrictament valenciana, que abaste el conjunt del territori, que, fins i tot, serà complicat trobar al món digital si no es tracta d'edicions autòctones de mitjans d'abast estatal. «Mai ha quallat un diari que tinga una mirada valenciana completa, que no caiga en la temptació d'adoptar un marc provincial», lamenta la periodista alacantina Rosa Solbes.
A l'etapa en què aquesta cronista va narrar l'agitada transició valenciana i la complicada represa democràtica al País Valencià, va intentar-se construir periòdics que trencaren amb el marc provincial que s'havia consolidat durant la dictadura franquista. «Va haver-hi diversos intents abanderats en la direcció d'aquestes capçaleres pel periodista Joan Josep Pérez Benlloch, com ara Diario de València o Noticias al dia. Ambdós van fracassar per diverses operacions subterrànies del PSOE. Abans que els vells periòdics del moviment falangista, com ara Levante-EMV, foren adjudicats a l'empresari Javier Moll, s'havia estudiat que amb 28.000 lectors diaris es podia construir un periòdic d'àmbit valencià. Amb la consolidació de Levante-EMV, qui va adoptar una línia similar de progressisme lleu, aquests projectes van acabar morint. És la gran assignatura d'un ecosistema mediàtic certament precari», exposa Rafael Xambó, sociòleg expert en matèria de comunicació. «La desvertebració mediàtica, la manca d'un periòdic de capital valencià i mirada que abaste el conjunt del territori, és una de les distorsions que arrossega el País Valencià des de temps immemorials», reforça Adolf Beltrán, director de l'edició valenciana de la capçalera eldiario.es.
Els orígens d'aquesta desvertebració mediàtica, tal com assenyala Andreu Casero, cap del departament de Ciències de la Informació de la Universitat Jaume I, «cal trobar-los, per exemple, en la construcció d'un mercat publicitari provincial i, fins i tot, marcadament local». «La desconnexió tradicional entre les grans ciutats valencianes, com ara Castelló, València o Alacant, i l'herència d'un panorama mediàtic històricament associat a les grans urbs han contribuït a l'existència de mercats publicitaris fragmentats. Tot i que un mercat publicitari d'abast autonòmic seria interessant econòmicament, la premsa valenciana tradicionalment s'ha concentrat en el marc provincial i, de vegades, s'han reclòs en la ciutat de referència. És cert que Levante-EMV i Las Provincias van intentar anar més enllà de la província, especialment Levante-EMV amb Levante de Castellón, encara que seguien pecant de cert provincialisme. Amb la compra de Mediterráneo per part de Premsa Ibèrica, però, sembla que l'oportunitat s'ha tancat. S'aprecia, de fet, un replegament local de les dues capçaleres icòniques de la província de València», desgrana el catedràtic de Periodisme.
Les apostes informatives per una mirada valenciana que no estiguera esquarterada pels marcs provincials provenien sovint, com destaca Casero, «de capçaleres de matriu nacional, com ara El País». «La crisi econòmica del 2008, així com la mateixa precarietat de l'actual model de negoci dels mitjans de comunicació, va desmantellar-ho. Malgrat tenir la seu a Madrid, aquesta visió informativa plenament autonòmica permetia a una persona de Castelló conèixer l'actualitat d'Alacant o de Torrevella», subratlla. «Allunyat dels complexos en els quals s'ha operat en l'estructura mediàtica valenciana, El País va intentar reproduir a escala informativa la distribució de poder existent a Espanya, la qual és pròpia d'un estat quasifederal. Arran d'aquesta òptica, va crear-se una edició valenciana que no estava dividida per províncies, com ocorria en altres capçaleres de matriu estatal. Era una xicoteta contribució a vertebrar, cohesionar i cosir mediàticament el País Valencià. Dintre de les nostres possibilitats, aquesta idea s'ha reproduït a eldiario.es. A l'edició valenciana, per exemple, hi ha una idèntica mirada que combina notícies d'arreu del territori, amb periodistes sovint encarregats de l'actualitat de les comarques valencianes del sud», completa Beltran. La Vanguardia, qui a principis d'any va ampliar la plantilla, també compta amb un corresponsal en Alacant i ostenta aquesta mirada de país a l'edició valenciana.
El panorama radiofònic del País Valencià, el qual està dominat per les emissores associades a les grans cadenes estatals, també peca de provincialisme. Encara més, hi ha una tendència localista innegable. «Aquesta mena de fraccionament mediàtic de caràcter provincial que opera en la premsa impresa valenciana es converteix en local en el cas de les emissores de ràdio. En termes generals, els espais de la graella que es reprodueixen per a tothom independentment si vius a Castelló, Alacant o València són els d'àmbit nacional, mentre que les desconnexions queden per a una informació de proximitat habitualment relativa a la ciutat en què vius. D'aquesta manera, un oient d'Alacant no sol escoltar les notícies de València, llevat d'ocasions especials», avisa Casero, qui raona: «Es tracta d'una tendència lligada a com s'han construït les cadenes nacionals de ràdio, les quals estan basades normalment en la força d'una xarxa d'emissores locals». «És sorprenent, tanmateix, que aquesta divisió provincial també es dóna en l'àmbit digital, on Valencia Plaza és l'exemple paradigmàtic de com es fragmenta l'oferta informativa per províncies», agrega.
Malgrat que la xarxa permet reduir els costos d'entrada per impulsar projectes periodístics en alliberar-se de les elevadíssimes despeses que comporten la impressió i distribució en paper, les aventures periodístiques digitals amb una mirada de tota la geografia valenciana no han quallat. «La Veu del País Valencià ha estat un intent d'oferir un producte que vertebrara el País Valencià, un projecte en el qual s'informara des d'una perspectiva valenciana del conjunt del territori. Tot i que ara intenta renàixer, va apagar-se perquè va atendre els cants de sirena d'una publicitat institucional que mai va arribar», exemplifica Xambó, qui agrega: «És cert que la xarxa ofereix l'oportunitat d'impulsar mitjans que tinguen aquesta mirada amb uns costos substancialment reduïts dels que tindria el paper. Impulsar un mitjà en paper, de fet, és una temeritat avui en dia, ja que les publicacions impreses quedaran per a productes d'informació a fons i d'una periodicitat no diària. Els fracassos anteriors, com ara el diari Jornada, el qual pretenia vertebrar mediàticament el conjunt dels Països Catalans, fan que hi haja recels a provar-ho de nou». «L'única possibilitat per crear un mitjà valencià amb aquesta mirada serà amb el compromís de la gent, la qual siga atreta per un projecte que es dedique a fer periodisme des del rigor i l'honestedat», sosté.
À Punt, missió vertebradora
Sense pràcticament competència per una xarxa de televisions locals precàries i una cadena autonòmica privada d'impacte si fa no fa limitat, l'espai audiovisual propi del País Valencià està representat per À Punt. «En aquest sistema de comunicació tallat per províncies, l'existència de la radiotelevisió pública sempre ha jugat un paper fonamental per a vertebrar el País Valencià. A través de l'antiga Canal 9 i, avui en dia, amb À Punt s'ofereix una mirada del conjunt del territori a l'espectador, allunyada dels marcs provincials que ostenten les capçaleres distribuïdes al nostre país. À Punt, amb els recursos dels quals disposa, crec que està fent una tasca lloable», valora Solbes. «La radiotelevisió pública valenciana té la missió de vertebrar el territori valencià, de fet, de , així com de fomentar el valencià. I, de moment, crec que ho està complint», defensa Beltran.
«À Punt està sotmès a un complicat equilibri entre la seua tasca fundacional i els recursos dels quals disposa. Els resultats en termes de vertebració de la nova radiotelevisió pública valenciana, però, són discutibles. Malgrat que s'ha intentat des dels informatius, encara no ha trobat la tecla per estar present al conjunt del territori. Crec, no debades, que caldria impulsar una agència de notícies valencianes, la qual s'ocupara de notícies que la resta de mitjans rebutgen cobrir per manca de múscul econòmic o d'interès. El treball de vertebració a Catalunya de l'Agència Catalana de Notícies és ressenyable, i crec que seria adequat implantar un model similar», proposa Casero. «L'actual radiotelevisió valenciana està cometent algunes de les errades de Canal 9 envers la sobrerepresentació de València, així com s'observa un temor a emprar termes com País Valencià, malgrat estar-hi incorporat al llibre d'estil», remarca Xambó.
La promoció d'una determinada identitat, la qual fa desconnectar al migjorn valencià de la capital del País Valencià i la seua zona d'influència, va ser un dels pecats de Canal 9. Està repetint-lo À Punt? «Tot i que, de vegades, hi ha una certa tendència a sobreexposar aquesta mena d'identitat, crec que s'està intentant corregir. Almenys, s'hi observa una certa voluntat. Ara bé, ens caldria saber quin és el percentatge de persones del sud valencià treballant a la radiotelevisió valenciana. És important perquè això també condiciona la mirada informativa», exposa Andreu Cañadas, antropòleg i autor de Temptacions de frontera. Identitat, política i territori al sud valencià (Fundació Nexe, 2021), qui agrega: «La tasca d'À Punt, que com sabem ostenta una menor penetració a les comarques valencianes més meridionals, és fonamental atès l'estructura mediàtica de la demarcació d'Alacant. No debades, Información gaudeix d'un 70% de quota de mercat i la seua mirada, per exemple, en qüestió de reivindicacions d'un finançament just o unes inversions proporcionals a la població valenciana és exclusivament provincial. No hi ha una lectura autonòmica d'aquestes problemàtiques. Tot plegat eixampla la distància entre les comarques meridionals i la resta del País Valencià».
«La desconnexió emocional, per exemple, entre Alacant i València és malauradament destacable, i la concepció d'una estructura mediàtica provincial ho agreuja», consolida Solbes. «L'opinió pública, especialment la premsa, és fonamental per fomentar la pertinença a una comunitat determinada, per fomentar una identitat a la qual s'adscriu la població. En el cas valencià, s'està promocionant una mirada provincial que contribueix a una desvertebració del territori», alerta Casero. Els efectes d'un país esquarterat mediàticament.