Memòria de la història

Els revolucionaris agermanats

Vicent Peris i Joanot Colom lideraren les Germanies a València i Mallorca, foren vençuts i tots dos tingueren el mateix final. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Joanot Colom i Vicent Peris. Els caps de les Germanies a Mallorca i València, respectivament. Dos menestrals que es convertiren en caps d’aquests moviments armats contra el poder. I que tingueren un mateix final, amb els seus caps durant molt de temps exposats en públic com a advertiment per als qui poguessin tornar a tenir temptacions de subvertir l’ordre establert. 

Les Germanies s’enquadren en el context dels moviments revolucionaris que a diversos indrets d’Europa es van esdevenir —sense, però, que existeixin connexions entre cada moviment— a l’inici de l’època moderna (segles XV-XVIII). A Catalunya, a la segona meitat del XV, entre 1462 i 1485, esclataren les revoltes camperoles dels pagesos de remença contra els mals usos senyorials. A Occitània, la que fou coneguda com la Revòuta dei Crocants sacsejà a finals del XVI i principis del XVII tot el sud-oest del regne francès. A Galícia, s’hi va esdevenir entre 1467 i 1478 la revolta dels Irmandinhos, possiblement la revolució de més magnitud a Europa occidental durant el segle XV, protagonitzada per pagesos i menestrals gallecs contra els abusos de la noblesa. A la Meseta castellana, de 1520 a 1522, la Guerra de las Comunidades enfrontà menestrals de les ciutats i pagesos del camp contra els aristòcrates. Al centre d’Europa, entre 1524 i 1525, esclataren diferents episodis que la historiografia ha batejat com les Deustscher Bauernkrieg, o guerra dels Camperols alemanys, també anomenats Erhebung des gemeinen Mannes, o la Revolució de l’home comú —nom que dona una idea clara de la motivació social del conflicte— que afectaren diversos indrets —Alemanya i més tard Suïssa i Àustria— del Sacre Imperi Romanogermànic i que enfrontaren un gran exèrcit popular —es calcula que arribà a tenir fins a 300.000 membres— contra les forces militars de l’aristocràcia i la monarquia: fou el moviment revolucionari més massiu i generalitzat que s’esdevingué a l’Europa occidental fins a l’esclat de la Revolució francesa de 1789... 

És en aquest context europeu en què esclataren les Germanies. Igual que pertot passà amb la resta de moviments revolucionaris d’aquella època, els historiadors expliquen que els conflictes valencià i mallorquí foren processos molt complexos on es mesclaren qüestions nítidament socioeconòmiques amb d’altres de caràcter religiós, així com amb el que avui en diríem interessos polítics enfrontats. En definitiva: menestrals contra grups oligàrquics, pagesos contra terratinents aristòcrates, pobres contra rics, camperols contra els drets senyorials medievals... 

A les Germanies valenciana i mallorquina els gremis tèxtils, de llana i de seda estigueren a l’avantguarda del moviment. Aquests menestrals foren la base revolucionària que identificà els rics —nobles i comerciants— com els seus enemics. Les Germanies foren l’esclat d’un corrent rebel popular i de segments socials mitjans contra el sistema establert d’elits que controlaven el poder. Com per tot Europa passà, la monarquia de Carles I aprofità aquelles revolucions —que, com cal suposar, foren durament esclafades— per enfortir-se davant de l’estament aristocràtic que havia protagonitzat el poder econòmic i polític durant tota l’època medieval. 

La Germania valenciana

La València de 1519 era una ciutat que, amb uns 100.000 habitants, esdevingué la més important de tota la confederació catalanoaragonesa. De fet, se la podia considerar capdavantera a tot el Mediterrani occidental. Tanmateix, era una societat sacsejada pels greuges i enfrontaments polítics entre els gremis i l’oligarquia ciutadana. Aquesta última la formaven els grans mercaders mesclats amb les poderoses famílies tradicionals. Controlaven la ciutat i no deixaven escletxa per on els grups més populars, com eren, sobretot, els menestrals, poguessin accedir al poder. 
A aquestes disputes polítiques, el 1519 s’hi sumaren altres elements que sotmeteren València a una gran tensió. Per una banda, entre la noblesa hi havia molt de malestar derivat del fet que el rei Carles I, coronat el 1516, encara no havia anat a la ciutat per inaugurar les Corts. Al mateix temps, els valencians estaven atemorits per la possibilitat d’atacs turcs i, en conseqüència, l’autoritat havia armat —com era pràctica habitual— els gremis per defensar la ciutat, si fos necessari. A més, s’hi afegia que la por a una epidèmia de pesta —que afectava de manera recurrent la ciutat— havia provocat la fugida cap a d’altres indrets més segurs de bona part de les autoritats locals, inclòs el governador. 
Els gremis de menestrals armats veren la seva gran oportunitat. A la vista del buit de poder, crearen a finals de novembre de 1519 una mena de comitè de govern format per tretze síndics, anomenat la Junta dels Tretze —amb un representant de cada gremi—, que regiria la ciutat. El rei, que aleshores era a Aquisgrà, on seria coronat el 1520 com a emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, prohibí l’ús de la violència i algunes de les normes de la Junta. Però no li feren cas. La tensió amb els nobles locals anà in crescendo, i més encara quan el gener de 1520 el rei revocà expressament la creació de la Junta i nomenà el mes d’abril un virrei. Fou el moment decisiu. Els agermanats estengueren la revolta allà on pogueren, enfrontant-se amb les armes als grups de defensa de la noblesa de cada localitat. A l’estiu de 1520 el País Valencià vivia una verdadera guerra civil

Vicent Peris

Els primers líders de la Germania valenciana, amb el teixidor Joan Llorenç al capdavant de la Junta dels Tretze, aspiraven a un canvi socioeconòmic que afavorís els gremis i a la creació d’una mena de ciutat-estat republicana —a l’estil de les italianes— però sense posar en dubte l’autoritat reial. El que volien era un pacte amb la corona, que havia de ser fruit de l’interès compartit de debilitar el poder polític de la noblesa i dels grans oligarques comercials urbans. Però aquests moderats es veren desbordats pels esdeveniments a partir de l’esclat militar. Un rere l’altre, atemorits per les conseqüències de la violència, anaren abandonant la revolució. Al mateix temps la revolta s’eixamplava amb altres membres urbans —de grups socials més modestos— molt radicalitzats, que no tenien res a veure amb els interessos dels menestrals. Els moderats sempre aspiraren a la sortida pactada del conflicte; els nous líders de la Germania optaven per l’extensió màxima de la guerra i per la victòria militar. 

Entre aquests nous líders excel·lí Vicent Peris. Nascut el 1478 a Sogorb, era velluter d’ofici. Com a membre armat del gremi, quan esclataren les hostilitats acompanyà Esteve Urgellés, líder militar en primera instància, fins a assolir el lloc de segon seu en el comandament, càrrec amb el qual participà a les batalles de Xàtiva i Alzira, el juny de 1521. Ferit de mort Urgellès, Peris el substituí com a nou capità general

Ordenà la unificació de tot l’exèrcit revoltat en un sol cos que arribà a tenir més de 8.000 efectius. Sota el seu comandament presentà batalla a Gandia contra les forces del virrei. I vencé. Aleshores, en lloc de consolidar la victòria en altres localitats, optà per anar a la Vila Joiosa i d’aquí a València, on entrà triomfalment i s’instal·là al Palau Reial. S’enfrontà als moderats que li demanaven una negociació amb el virrei i els imposà la línia més dura. Se succeïren atacs a casals d’aristòcrates, la destrucció de documentació de la ciutat... Peris intentà evitar que localitats guanyades per a la revolució caiguessin de bell de nou —com Sagunt— en mans del virrei, però fracassà. Les successives derrotes el feren abandonar València i instal·lar-se a Xàtiva, on intentà resistir. L’1 de novembre de 1521 entrava a la capital el virrei. 

El 18 de febrer de 1522, en un cop d’efecte, Peris tornà a València pensant que podria desbaratar els intents de negociació amb el virrei que alguns antics moderats líders de la germania estaven duent a terme. S’instal·là a la seva casa, acompanyat dels fidels més decidits, amb la intenció de revifar la revolució. Aquella mateixa nit els enfrontaments armats, amb molts de ferits i morts, es van estendre per tota la ciutat. Després d’hores d’intensos combats pels carrers valencians, els agermanats es rendiren

Començà aleshores la repressió dels elements principals de la Germania. Peris va ser executat —d’altres fonts diuen que morí en els combats—, el seu cos esquarterat i el cap va estar exposat durant molt de temps al portal de Sant Vicent, com a exemplar advertiment del destí que esperava als qui s’aixequessin en armes contra l’ordre establert. 

Joanot Colom, líder de la Germania mallorquina


La Germania mallorquina
A Mallorca s’inicià la Germania a principis de 1521, a Palma. El moviment es concentrà inicialment en el sector de menestrals de la capital i, després, s’expandí cap a la pagesia de la part forana. La rebel·lió es fonamentava en la necessitat de posar fi a l’acumulació de deutes provocats per una fiscalitat injusta que perjudicava fort ferm els menestrals de Ciutat i pagesos de la part forana

Tot just iniciada la revolució, una ambaixada mallorquina anà a València per obtenir consells i suport dels agermanats locals. En tornar, la Germania s’anà estenent poble per poble. Els pagesos se sumaven als insurrectes ciutadans i el moviment escampava el seu poder per tot Mallorca. Atesos els esdeveniments, el governador fugí de Ciutat cap a Eivissa. A imatge i semblança de València, la Germania mallorquina nomenà una mena de govern format per tretze membres, anomenat la Tretzena, amb representació de la menestralia ciutadana i dels pagesos forans. 

La Tretzena fou encapçalada inicialment pel paraire Joan Crespí. Començà a desfer deutes i a reformar la fiscalitat que ofegava menestrals i pagesos. Els nobles i grans comerciants s’horroritzaren i apel·laren al rei. A finals del mes de març arribà una carta de Carles I que ordenava el retorn del governador a la capital i que els revoltats desistissin de la seva actitud, sota pena de càstig sever. Vistes les amenaces, algunes autoritats que al principi havien donat suport al moviment s’hi repensaren i l’abandonaren. Els més decidits, però, es confabularen per no rendir-se i seguir endavant passés el que passés. A partir de llavors se succeïren els enfrontaments violents, assalts a cases de senyors urbanes i possessions pageses, incendis... Just acabat l’estiu, el 23 de setembre es reuní una mena de consell general de la Germania, en el qual els sectors contraris a la rendició s’imposaren.

A la tardor els agermanats controlaven tota l’illa excepte Alcúdia, localitat situada al nord, que se’ls resistí gràcies a l’ajut que rebia —homes, queviures i material— des de Menorca i Eivissa, on les Germanies no havien quallat. Els agermanats intentaren un cop i un altre assaltar Alcúdia, però no tingueren èxit. Des de Barcelona s’organitzà una armada per ajudar els alcudiencs que resistien els atacs dels revolucionaris. El 14 d’octubre les tropes reials arribaren a la localitat mallorquina i tot seguit començaren a contraatacar. La força de l’exèrcit regular es va anar imposant amb rapidesa. Dos mesos més tard, ja posava setge a la capital. Les exigències de rendició no tingueren altra resposta que la més decidida resistència de Colom i els seus seguidors. Però al cap de tres mesos, el 7 de març de 1523, la Palma revolucionària no tingué més remei que capitular. S’inicià la repressió que durà dos anys, durant els quals uns 300 agermanats foren executats. 

Joanot Colom
Com Peris a València, Joanot Colom personificà la Germania revolucionària mallorquina. Nascut a Felanitx en data desconeguda, passà a residir a Palma, on es va fer capeller. Quan començà la Germania, adquirí un gran protagonisme, tant que les autoritats es fixaren en ell i l’acusaren de conspiració. Fou empresonat el 6 de febrer de 1521 i l’endemà els seus companys l’alliberaren per la força. L’episodi el convertí en un dels líders més estimats, de tal manera que quan Joan Crespí morí assassinat, Colom —que participava en la direcció militar del moviment— ocupà la prefectura de les forces armades agermanades. En els dos anys següents alliberà esclaus, imposà l’eliminació de deutes i la reforma de la fiscalitat i, sobretot, dirigí les armes contra Alcúdia en diverses ocasions, infructuosament. 
En conèixer que arribava l’armada reial, lluny de negociar, com alguns volien que fes, optà per enfrontar-s’hi. El xoc deixà més de mil morts, segons les cròniques, una xifra molt alta a la Mallorca del segle XVI, prova de la intensitat de l’enfrontament. 

La derrota en aquella batalla no feu altra cosa que incrementar la seva decisió de resistir com fos. Tanmateix no podia fer front a la superior capacitat bèl·lica de l’exèrcit reial. Des d’Alcúdia anà retrocedint fins que finalment es refugià a Palma, acompanyat del seus fidels armats, on resistí durant tres mesos els atacs de l’enemic. No obstant la valentia i la voluntat de resistir com fos, Colom i la resta de dirigents agermanats van entendre que no tenien res a fer. El 7 de març de 1523 capitularen

Va ser tancat al castell de Bellver i, finalment, el 3 de juny, fou executat, degollat, i el seu cos, esquarterat. Ca seva fou esbucada i el solar sembrat de sal. El seu cap va ser exposat durant molt de temps dins d’una gàbia situada en una fornícula de la Porta Pintada de la murada de Palma

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.